Aina Clotet (Barcelona, 1982) és actriu de teatre, cinema i televisió i ha guanyat diferents premis com el de millor actriu de repartiment a Màlaga per “Els Nens Salvatges” l’any 2012, el Sant Jordi per Elisa K el 2011, el Premi de Cinema de Barcelona l’any 2006 per “Joves” o un premi Butaca l’any 2008 per “53 días de invierno”.
“Ens manca trobar moments para aturar-nos i escoltar-nos”
1.- Vas introduir-te en el món de la tele i el cinema una mica per casualitat. Vas acompanyar el teu pare a una entrevista a TV3…
Sí, no tenia ni idea del que era un càsting i quan tenia 12 anys el vaig fer i em van agafar per fer sèries de TV3. La casualitat em va fer descobrir una cosa que m’agradava molt.
A partir d’aquest moment em vaig començar a formar en teatre i em vaig formar a l’escola Nancy Tuñón de Barcelona.
2.- Recomanaries a una nena que es posés a treballar tan jove a fer d’actriu?
Treballar de nena és delicat. Tot i que jo em considero molt afortunada per tots els condicionats que vaig tenir. Per poder anar a l’escola on vaig anar, pels meus pares, pels valors que em van transmetre i, sobretot, pels actors que vaig conèixer en la sèrie on vaig començar a treballar: el Ramon Madaula, el Joan Maria Pou, el Carles Sales, etc. A tots els que em van animar a que estudiés i que em van ensenyar a estimar el teatre. És un lloc súper maco per aprendre l’ofici! Vaig tenir tots els condicionats necessaris perquè la meva entrada en el món fos el més normal possible.
3.- Com a comunicadora audiovisual que ets, què en penses d’allò que deia el Hitchock que no rodis ni amb animals ni amb nens?
No ho sé això, però jo el que penso és que un nen ha de ser un nen i que si interpreta algun paper s’ha d’entendre que per ell és un joc i que la trascendència de l’actuació s’acaba aquí.
Per mi el perill es troba quan els pares hi veuen negoci… Personalment, crec que si un nen té uns bons pares al costat i gent que li doni suport aquell nen pot fer un gran paper en una peli i comptabilitzar la seva feina amb la seva vida de nen. El problema ve si els pares el porten a fer un anunci per seguir treient-li suc…
4.- Amb quin personatge t’identifiques?
Aquesta pregunta és molt relativa perquè tots els personatges els acabes acostant a la teva personalitat. Cap s’assembla a mi, però alhora tots en tenen molta part de mi i tots me’ls acabo estimant molt. És com si li preguntessis a una mare quin fill s’estima més…
5.- Com és la feina d’un actor, des del moment que t’encarreguen el personatge?
Si els responsables d’una sèrie, d’una obra o una pel·lícula volen que facis un paper és una cosa molt positiva, perquè vol dir que han vist en tu alguna qualitat per representar el personatge que tenen al cap.
Un cop ja tens el paper has de llegir-te moltes vegades el guió i entendre quin tipus de persona has d’interpretar.
En el cas de “Els Nens Salvatges”, on era una orientadora de l’escola, la meva feina va ser la d’informar-me i parlar amb psicòlegs amics meus i orientadors socials per entendre bé quina era la feina que s’ha de fer per guiar a un alumne que està desmotivat o va més perdut.
També és molt important tenir una “coach”, una persona que t’ajudi a fer millor la teva feina. La meva “coach” és la Laura Jou, una experta en assessorar a nens. Amb ella treballes els objectius del personatge i les motivacions que té.
Un cop has seguit totes aquestes passes, t’has d’oblidar de tot el que has après i ho has de sentir. Aprendre molta teoria, per després deixar-te anar.
6.- La relació de l’adolescent i el pare és com la de l’actor i el director?
Depèn del director i de l’actor. A mi no em passa això. M’agrada sentir-me un equip amb el director i no em confronto massa amb els directors.
Potser sí que el bon pare actua com el director donant ales al fill i donant-li confiança perquè es desenvolupi com a persona…
En general, el que busquen un actor i un director és trobar ponts d’unió, ben al contrari del que busquen el pare i l’adolescent: objectius sovint enfrontants.
7.- Els nens són uns salvatges?
Penso que no i que la pel·lícula no volia mostrar que els nens són uns salvatges sinó més aviat els adults. Es denuncia que els nens no tenen espais on expressar-se.
El que trobem molt en el món és aquesta incomunicació entre pares i fills. Ens falta temps als adults per parlar amb els nostres fills. Ens manca trobar moments para aturar-nos i escoltar-nos.
8.- Què poden aprendre, per tant, els nens de “Els Nens Salvatges”?
Doncs que la comunicació és molt important i que mai han de deixar d’expressar la seva veu.
9.- Et veus tota la vida d’actriu o faràs de directora?
Vaig estudiar Comunicació Audiovisual i vaig descobrir que potser sí que m’agradava molt escriure. Vaig fer un guió d’una peli i m’agradaria d’aquí uns anys dirigir. Però encara és una cosa que em queda lluny.
Tinc ganes d’aprendre molt, de viatjar molt, de veure molt món. En el meu cas la direcció me la plantejo com un director d’orquesta, que ha de saber molt de música. A vegades em dóna la sensació que no en sé prou per posar-me al darrera de les càmeres…
10.- Què et sembla la idea de fer un diari digital que apropi les notícies d’actualitat als nens i que eduqui amb jocs interactius?
Crec que la iniciativa del Diari Win de fer aquesta pàgina on els nens poden participar i sentir-se que també formen part del periodisme i l’actualitat és molt important perquè la societat la fem entre tots i com més participem i intentem col·laborar amb les coses, millor funcionarà.
14 Comments