Per Enderrock / AMIC
El periodista Xavier Aldekoa (Barcelona, 1981) és des de fa una dècada el corresponsal de La Vanguardia l’Àfrica. Els seus reportatges han aportat llum sobre la complexitat i la riquesa cultural i humana d’un continent sovint massa marcat per les etiquetes i els tòpics. La brutal sequera a la Banya d’Àfrica, la independència del Sudan del Sud, la vida i la mort de Nelson Mandela o les penúries dels pigmeus al Camerun són algunes de les històries que ha cobert i que han quedat recollides al llibre ‘Océano África’ (Península).
“L’ebola només ens ha interessat a Europa quan hem tingut por”
Textos: Vern Bueno/AMIC
Fotos: Marc Giner /AMIC
1.- Comença el llibre amb una cita del gran reporter Ryszard Kapuscinski, que diu que l’Àfrica “no existeix”.
Ho faig perquè treballo en un lloc on les fronteres no tenen cap sentit, cap base geogràfica ni ètnica. Els africans, en canvi, sí que existeixen, indubtablement. Per a mi, la manera més honesta de treballar a l’Àfrica és donant tota la importància a les persones.
2.- Océano África també és un cant al periodisme. Cita de nou Kapuscinski per afirmar que per fer bon periodisme cal ser bona persona. Per què?
Crec en un periodisme d’empatia, que ens apropi a l’altre per ajudar a conèixer-nos millor. Que ens permeti valorar el privilegi que ens dóna una altra persona quan ens deixa entrar a la seva vida.
3.- Com a periodista ha viscut escenes terribles. Una mare acotxant un nadó mort en un camp de refugiats a Kènia, un nen de nou anys oferint-li els serveis sexuals de la seva germana de sis a Togo… Com ho paeix això?
Es crea una mena de compromís amb la persona que t’ho explica o que veus que ho pateix. Ets testimoni de quelcom que no es pot tolerar. I saps que el teu article no ho canviarà, però potser ajudes a que la suma de molts articles sí que ho aconsegueixi algun dia. Per a mi el periodisme, al final, és una forma de compromís.
4.- No li donen ganes de passar a l’acció, d’actuar directament per pal·liar totes aquelles desgràcies?
És un debat moral que sovint afrontes. Quan vaig ser a la Banya d’Àfrica, que patia la sequera més brutal dels darrers 60 anys, feia una calor espantosa a tot arreu. Jo anava amb la meva ampolla d’aigua, bevent. I encara que fos molt curós, la gent assedegada em veia. Clar que havia de beure, jo era allà per treballar, per poder explicar al món tot el que aquella gent estava patint, però igualment et feia bullir el cap. És complicat. A Sud-àfrica pots visitar al matí un barri de barraques pobríssim on la gent t’explica històries terribles envoltades de centenars de rates, i a la tarda un amic et convida a sopar pel seu aniversari a un restaurant de 50 euros el cobert. El món és així, incongruent i a vegades no és fàcil assumir-ho.
5.- Però els africans també ho són, d’incongruents. Al llibre explica com la població negra enriquida sovint tracta els més empobrits amb un menyspreu vergonyós.
Costa molt d’empassar la imatge de l’home ric de Sud-àfrica que ve d’una infància miserable a Soweto, d’un context de lluita pels seus drets, conduint un cotxàs pels carrers de Johannesburg perquè s’ha fet d’or; i que quan se li apropa un negre pobre com una rata a pidolar-li, ni se’l mira. Fa com si no hi fos, simplement perquè és pobre. Això passa perquè les revolucions que han viscut països com Sud-àfrica es transformen. La primera generació lluita per uns valors, però la següent sol fer-ho per interessos. Hi ha molt poca gent disposada a lluitar tota la vida per uns valors, com va fer Nelson Mandela.
6.- De Mandela només n’hi ha un.
M’agradaria pensar que n’hi podrien haver més, però que fins ara no els ho han permès. Quan apareixen líders amb un discurs de valors, de canvi, de lluita contra l’explotació, de prendre les riqueses del país per dedicar-la als seus ciutadans, són eliminats. Aquesta lluita, a l’Àfrica, té un cost.
7.- Al llibre també afirma que en cap altre lloc del món el passat explica tan bé el present com a l’Àfrica. En quin sentit?
Les creences ancestrals i les tradicions s’hi mantenen molt fortes malgrat l’expansió del cristianisme i de l’islam. Això només és possible gràcies a l’orgull brutal que els africans senten per les seves arrels tan profundes.
8.- Quina és la idea més equivocada que tenim d’aquest continent inundat pels tòpics?
Una de les coses més injustes, i en això els mitjans de comunicació hi tenim molta culpa, és que posem l’accent en la gent malvada: el botxí, el rebel, l’assassí. Però la gran majoria d’africans solen prendre la decisió més difícil, i per tant la més bona, quan es troben en una situació límit i tot s’enfonsa al seu voltant. L’Àfrica és un continent amb una qualitat humana enorme, on la bondat és tan o més important que el salvatgisme i la guerra.
9.- Com a periodista, quin balanç fa de la cobertura mediàtica de l’epidèmia de l’ebola?
Ens ha deixat en evidència. Els africans moren per centenars (avui ho segueixen fent) però només ens hi hem interessant quan hem tingut por, no pas per una qüestió d’humanitat. Tampoc m’ha agradat que s’hagi centrat exclusivament en la crisi sanitària, obviant tot el que significa l’ebola. També és una crisi econòmica, política i social. Parlem d’una part de la població que desconfia tant dels seus polítics que pensa que l’epidèmia és una conspiració dels governs per matar gent; però també de germans que tenen por de tocar-se els uns als altres, de pares que no s’atreveixen a enterrar els seus fills. No pot ser que la cobertura periodística d’epidèmies, conflictes i guerres a l’Àfrica se centri tan sols en el vessant humanitari. És pura condescendència.
10.- L’atemptat a Tunísia ens ha recordat que el gihadisme és un dels grans perills a l’Àfrica.
La sensació que quelcom es cou a l’Àfrica en aquest sentit la tinc des de fa molt de temps. Ara ho hem patit a Tunísia, però segur que hi haurà flamarades a altres llocs. Hem vist a Boko Haram, a Nigèria, jurar lleialtat a l’Estat Islàmic, i altres grups d’Egipte, Líbia i Algèria estan fent el mateix. Són connexions molt perilloses. Però de nou no podem analitzar el gihadisme amb explicacions massa simples. És un fenomen que beu de la pobresa, de l’analfabetisme, dels Estats negligents, incapaços de defensar els drets i la seguretat dels ciutadans. Aquests se senten desprotegits i acudeixen a qui els doni cobertura, encara que sigui un radical armat. Està naixent un monstre, però no surt del no res.
Sor Lucia Caram (Tucumán, Argentina, 1966) és monja contemplativa de les dominiques de Manresa. Però no es limita a mirar el món des de darrera de les parets del convent de Santa Clara, sinó que hi interactua ajudant les persones més vulnerables de la societat des de la Fundació Rosa Oriol. El seu to directe i el seu discurs sense embuts contra el capitalisme i la corrupció l’han convertit en una religiosa mediàtica i en una gran candidata per aquell partit que aconsegueixi convèncer-la per entrar en política. Alguns ja ho han intentat, però Caram s’allunya de les temptacions.
Textos: Maria Coll /AMIC
Fotos: Genís Serra /AMIC
“Em preocupa que el Procés es desinfli per un joc d’egos”
1.- El govern espanyol assegura que “el pitjor de la crisi econòmica ja ha passat”. Hi està d’acord?
En absolut. Potser els grans indicadors econòmics mostren certa recuperació, però això no està arribant a la gent. Mentre hi hagi una immensa majoria de gent sense feina i cap tipus de prestació social, el panorama serà dolent. La millora econòmica no es començarà a veure a la butxaca de la gent fins d’aquí dos o tres anys. Avui no hi ha polítiques socials capaces d’evitar tots els costos humans de la crisi que encara patim. A més, actualment els nostres polítics estan més preocupats per la campanya electoral que en la veritable signatura pendent: fer un pacte per eradicar la pobresa i l’exclusió social i crear llocs de treball dignes, perquè el mercat laboral espanyol actual és un camp de concentració d’esclaus assalariats.
2.- Quina esperança té respecte els nous partits d’esquerres que critiquen precisament aquestes polítiques econòmiques?
Els nous moviments que han sortit posen nerviosos a aquells que tenien majoria absoluta i que pensaven que Europa dóna “paté de cors” de la mà d’Angela Merkel per aplicar polítiques sense entranyes, que afecten els més febles. És bo que en aquest moment hi hagi una massa crítica considerable per evitar majories absolutes. Els ciutadans finalment han deixat de queixar-se i han sortit al carrer. Aquests partits són un motiu d’esperança.
3.- Sembla que hi posa un però….
Sí. No n’hi ha prou amb la indignació per construir un nou model de país; cal estar disposats a invertir moltes dosis de sacrifici. Ens hem de deixar la pell per transformar aquesta situació. I hem de tenir clar que el model econòmic que teníem ens ha portat a la situació dramàtica de crisi. Hem de passar de la competitivitat sense entranyes a la cooperació, a un model d’economia de Bé Comú. Hi ha un motiu d’esperança en aquests nous moviments, però caldrà molta seriositat per a no defraudar a la gent.
4.- Tenim els polítics que ens mereixem?
En aquest moment, el país, per molt malament que ho hagi fet, no es mereix la classe política que té. Els ciutadans tan malament no ho hem fet perquè ens passin la factura que ens han passat. Hem d’aplicar un sentit molt crític, però també molt autocrític. Ens han venut i hem comprat lliurement un model de societat en què el consumisme ens ha consumit. Per tant, és legítim criticar i denunciar que hi ha manca de voluntat política, però també cal compromís dels ciutadans per canviar hàbits i models de vida.
5.- Aquest any els catalans votarem tres vegades. Tenim una democràcia prou justa?
Tenim una democràcia segrestada. Hi ha hagut majories que s’han sentit legitimades per imposar un model ignorant absolutament a la ciutadania. Respecte Catalunya, hem tingut tot un moviment d’afirmació dels drets com a país magnificats per la indignació de la crisi, però ens ha faltat un model i un projecte de país, que encara estem a temps de construir. Només ens arribarà el que desitgem si realment som capaços de treballar-ho. La solució no vindrà de dalt, sinó del compromís de les bases.
6.- Encara creu que la independència de Catalunya serà “imminent”, com havia dit anteriorment?
Em preocupa que un cop més la cosa quedi desinflada per un joc d’egos. Després de la consulta era el moment idoni per donar un pas endavant. L’aposta del president Mas em semblava molt important per anar tots a l’una, però sembla que la divergència de criteris, les pressions que hi ha dins de cada partit i els egos personals han frenat el procés. I això no ens ho podem permetre. Per tant, caldria fer un exercici d’autocrítica i exercir la pressió que podem fer com a ciutadans des d’Òmnium i l’ANC, perquè aquestes entitats han estat el motor i són les entitats que estan més lliures d’interessos personals i partidistes. Perquè sinó, després d’indignar-nos per la situació de pobresa, per la situació laboral i haver lluitat per un drets com a país, al final, no tindrem ni una cosa ni l’altre.
7.- Estaríem tocant un llindar de desesperança perillós?
Jo em declaro militant de l’esperança, però veig que la gent està cansada. A la gent se li havia marcat una fita i ara es dilueix com tantes altres coses. Em preocupa que la gent comenci a dir que se sent estafada.
8.- Moralment es pot perdonar una persona corrupta?
En aquest moment tots els que estan tacats per l’ombra de la corrupció haurien d’estar apartats, fins i tot, quan és “presumptament” perquè en aquest moment necessitem autenticitat radical. El Papa Francesc diu: “Pecadors sí, tots ens podem equivocar, però corruptes, no”. Quan la corrupció s’ha enquistat en la dinàmica d’una persona és molt difícil que canviï. Si un corrupte vol canviar se li han d’exigir actituds de justícia. En aquest sentit el criteri de l’Evangeli és vàlid per a tots: “Si has robat i has defraudat, torna a la societat tot el que t’has enriquit”. Per exemple, és insultant que Rodrigo Rato amb tot el que ha fet ara s’apunti a un curs de voluntariat. Només podem parlar de regeneració d’un corrupte si abans passa per la justícia. En resum, justícia abans que misericòrdia.
9.- Molts d’aquests banquers que vostè ha criticat precisament ara passen pel banc dels acusats. La justícia està sent justa?
No, perquè no tenim una justícia independent. Mentre els tres grans partits es reparteixin els llocs del poder judicial tindrem un justícia amb moltes assignatures pendents. Avui tenim jutges molt valents perquè ja no poden fer carrera. Aquest és el cas, per exemple, de Castro. A més, hi ha totes les pressions del govern per aturar aquests processos. Entre els mateixos partits s’estan tapant les vergonyes perquè tots tenen alguna ombra. La gent avui té sèries dificultats per creure en la justícia.
10.- Segons la nova formulació de l’assignatura de religió impulsada pel ministre Wert “sense Déu no hi ha felicitat”. Ho comparteix?
No hi ha vida autènticament humana sense felicitat. La vocació de tots els humans és la felicitat però uns li posem el nom de Déu i altres, altres noms. Personalment sí que Déu em dóna la felicitat perquè per a mi Déu és la felicitat i la vida mateixa. I això està més enllà de qualsevol confessió. Possiblement per un no creient Déu és la mateixa felicitat, per tant, això no vol dir que sense Déu no hi hagi felicitat. A l’escola s’ha de fer cultura religiosa i explicar els valors de totes les religions. En canvi, la transmissió dels valors de la fe i les oracions s’han de fer a casa i a la catequesi parroquial. Ara el govern vol guanyar terreny amb la religió perquè ha perdut el tema de l’avortament, però l’Església no pot imposar a la societat una ètica de màxims.
Anna Roig i l’ombre de ton chien és un grup de música format per l’Anna Roig que hi posa la veu, el Carles Sanz toca el piano, el Carles Munts el contrabaix, el Ricard Parera la bateria i el Magí Batalla la guitarra.
Per Susanna Tortosa i Tudela / AMIC
El nostre estil musical és de “cançó”
1.- Quin tipus de música oferiu als vostres oients?
Anna: L’estil musical que fem és “cançó”. Els arranjaments beuen de diferents estils, com el jazz o el pop, però la base sempre són cançons.
2.- D’ on ve el nom l’ombre de ton chien?
L’ombre de ton chien és l’última frase de la cançó Ne me quite pas, una de les més cèlebres de Jacques Brel i de la història de la cançó francesa, vol dir “l’ombra del teu gos”. En aquella frase l’autor belga diu “deixa’m ser l’ombra del teu gos, però no em deixis”.
Ens vam posar aquest nom quan vam crear el nostre grup, al 2005, amb el que inicialment fèiem versions de cançons franceses.
3.- Com va sorgir la idea de cantar cançons en català i en francès?
Quan vaig començar a escriure cançons em sortia d’escriure-les tant en català com en francès. En català, perquè és la meva primera llengua i, en francès, perquè en aquells moments estava estudiant a França al Departament de Cançó d’un conservatori i, a part de que els “deures” me’ls posaven en aquella llengua, també em venia molt de gust, ja que és una llengua que domino força pel fet que la meva mare és francesa. Al moment de tirar endavant el projecte vam pensar que, si en una persona podia ser normal el bilingüisme, en un projecte musical també ho podia ser, per tant vam conservar i potenciar les dues llegües.
4.- Quan escrius les cançons penses en la música que hi posaràs o et deixes portar només per la literatura?
El que faig sempre primer és escriure el text i després, segons el que expliqui aquell text, busco la música que hi pot anar millor per explicar aquella història, emoció o el que sigui. Com si es tractés d’una banda sonora.
5.- Estàs d’acord en que les teves cançons són microrelats que expliquen històries?
Fins ara era bastant així, en el nostre primer i segon disc, hi havia moltes històries i personatges. En el nostre tercer disc, “Un pas i neu i un pas”, he volgut deixar de banda les històries per passar a una manera d’escriure on tot és més suggerit que no pas explicat.
6.- A què et vas aficionar abans a cantar o a escriure?
El que em va seduir primer va ser el fet d’interpretar les cançons tot cantant-les, després ja vaig començar a veure que escrivint lletres meves m’ho podia passar molt bé.
7.- A part d’escriure cançons, també has publicat un llibre, explica’ns com ha anat?
Sí, va sortir al febrer del 2012. El llibre es diu “Tan de veritat com les coses que penso, les coses que m’invento i les coses que he somiat” i allà hi vaig posar tot de textos que se m’havien quedat a les llibretes i que no havien arribat mai a ser una cançó.
8.- Busques que la gent s’identifiqui amb el que cantes?
No precisament. Quan escric una cançó ho faig per la necessitat d’expressar alguna cosa, sovint personal. Després, com que les persones tenim força coses en comú, passa sovint que qui escolta les cançons s’hi pot sentir identificat i, que passi això, és molt bonic, tot i que no és el que busco d’entrada.
9.- Qui posa la música a les teves cançons?
Ho faig jo mateixa, de vegades ja em ve gairebé directament després d’haver fet una lletra i de vegades hi estic més temps. Tot depèn de la cançó, però en general me n’acabo sortint.
10.- Quines novetats hi trobarem en el nou disc?
Podríem dir que és un disc més contemplatiu que els anteriors en el que hem deixat de passar les coses pel filtre de la imaginació per explicar-les amb senzillesa, realitat i normalitat, tal com me les he anat trobant durant el període de creació. A nivell musical hem explorat noves atmosferes també i estem molt contents amb el resultat, teníem moltes ganes d’aquest aire nou.
Blaumut és un grup de música que es va crear a l’any 2011. L’any 2012 van publicar el seu primer disc El Turista. Aquest grup està format per cinc músics de diferents orígens i han triomfat per tota Catalunya amb més de 100 concerts. El 24 de setembre 2014 al Palau Robert van donar per tancada la seva gira i ara treballen en un nou disc.
El Vassil Lambrinov amb el violí, el Manel Pedrós a la bateria, el Manuel Krapovikas com a baixista, el Xavier de la Iglesia com a cantant, i l’Oriol Aymat amb el violoncel defineixen la seva música com a cançons d’autor amb tocs folk, pop i clàssics i alguna pinzellada electrònica.
Per Susanna Tortosa i Tudela / AMIC – Redacció
“La música és l’expressió més directa dels sentiments, els pensament i les emocions”
1.- Què creus que aporta la vostra música als vostres oients?
Vassil: La música és l’expressió més directe dels sentiments, els pensaments i les emocions. Crec que per això arriba a emocionar a la gent que ens escolta.
2.- Les cançons les escriu el Xavier, qui fa els arranjaments?
Vassil: Els arranjaments de corda els fa l’Oriol i a la producció final hi participem tots cinc.
3.- En un concert, quin moment és en el que gaudiu més?
Vassil: Hi ha moments de connexió amb el públic durant els quals una mena de màgia ens envolta. No es pot preveure, ni passa sempre, però si passa, aquell moment és molt intens i gratificant.
4.- Explica’ns com va anar l’experiència d’ El Turista Simfònic amb l’Orquestra Simfònica Julià Carbonell el maig del 2014?
Vassil: Va ser el moment àlgid del grup. Treballar les mateixes cançons tocades tantes vegades però, en aquells concerts, arranjades pel Carlos Montfort i al costat de l’OJC va ser tot un privilegi. Vam gaudir molt en tots els sentits, tant per la frescor que va aportar el projecte a la nostra música, com per la part humana que vam compartir amb l’Orquestra de les terres de Lleida.
5.- Xavier, ets l’autor de la lletra de les cançons de Blaumut, a part d’això t’agrada també escriure prosa o poesia?
Xavier: Com a lector m’agraden ambdós gèneres per igual, però com a autor, la cosa canvia. De prosa no n’he escrit mai i et diria que potser sento més afinitat per la poesia, ja que les cançons, d’alguna manera, són poemes vestits de música i és un medi on m’hi sento força còmode.
6.- Manel, què t’agrada més fer: enginyer d’àudio o bateria?
Manel: Gaudeixo molt amb les dues coses encara que no tinguin massa a veure. Al cap i a la fi, totes dues estan relacionades amb la música. Em sento feliç de poder treballar-hi i més encara si les puc anar combinant.
7.- Vassil: Vas néixer a Bulgària, què et va portar a Barcelona?
Vassil: El meu pare era violinista i tota la família viatjàvem segons on tocava el meu pare. El 1984 ens vam instal•lar a Barcelona i només vaig marxar uns anys a acabar els estudis de violí a Alemanya. Després vaig tornar a Catalunya on continuava vivint la meva família i considero que estic completament integrat a aquest país.
8.- Oriol, si no haguessis escollit el violoncel, quin altre instrument t’hauria agradat tocar?
Oriol: Diuen que existeix un mimetisme entre l’instrument i el músic. El músic va agafant el caràcter del seu instrument i en el meu cas sento el violoncel com una part de mi mateix. Actualment m’agradaria dominar algun instrument polifònic, com el piano o la guitarra, que em serien de gran utilitat a l’hora d’estudiar partitures i desenvolupar arranjaments i tot tipus d’assajos musicals. Però mai em plantejo quin instrument tocaria enlloc del violoncel.
9.- Manuel, tu que ets argentí, com vius el procés independentista de Catalunya?
Manuel: Estic molt impressionat i admirat amb la manera de ser dels catalans tan pacífica i civilitzada en aquests moments de tensió política i em sembla una injustícia que no s’escolti la veu d’aquest poble.
10.- Esteu treballant en un nou disc. En quina fase està el projecte? Quan teniu previst que el CD estigui disponible a les botigues?
Vassil: Està força avançat, ja hem acabat les gravacions i estem en el pas previ a les mescles que és el muntatge final del disc. Encara queden coses per polir i una cosa molt important: decidir el títol i el nou single. Sortirà entre finals de febrer i principis de març.
Bruno Oro és un actor i cantant, nascut a Barcelona l’any 1978. Però Oro també és el president de la Generalitat. Com a mínim, cada dijous a la nit al programa “Polònia” de TV3. I des de fa unes setmanes, a “Polònia. El musical”, que està sent tot un èxit de públic al teatre Poliorama de la capital catalana. La seva imitació d’Artur Mas l’ha convertit en un rostre molt popular a Catalunya. En aquesta entrevista, Oro reflexiona sobre el paper de l’humor en la política i la capacitat que té la realitat d’acabar superant la ficció.
“Quan veig el President per televisió, penso: ‘Sóc una mica ell'”
Per Vern Bueno/AMIC
1.- Esperàveu una resposta de públic tan bona amb ‘Polònia. El musical’?
En el teatre el millor és no esperar res, perquè una obra destinada a ser un èxit acaba fracassant, i al contrari. Però estem encantats, moltes nits esgotem totes les entrades i el públic surt encantat. Venen pensant que veuran el Polònia dalt d’un escenari i se sorprenen quan es troben amb una autèntica obra de teatre.
2.- A través vostre, molts espectadors s’acaben assabentant de l’actualitat política.
Polònia és la versió familiar de l’actualitat, i amb un element catàrtic, ja que treu ferro, descontextualitza i fa riure. Tot plegat és un pack molt agraït per a les famílies que s’asseuen davant del televisor, s’assabenten de l’actualitat, se’n riuen i, quan acaba el programa, tenen la sensació d’haver fet nét de moltes coses que els preocupen.
3.- Al Polònia hi rep tothom per igual? O alguns més que altres?
L’objectiu és que rebi tothom per igual, però l’humor és com el futbol, és difícil que no hi hagi un punt de subjectivitat i de parcialitat.
4.- Els actors també jugueu un paper clau amb les vostres caracteritzacions per acabar generant més o menys empatia cap al personatge real.
Fixa’t en José Montilla, que era un personatge molt gris fins que en Sergi Mas el va convertir en entranyable i vulnerable. Això sol passar, i depèn molt de l’actor. Si l’Artur Mas el faig jo serà totalment diferent a la versió d’algú altre. Jo li aporto el meu toc personal. I el fet de tenir cada setmana prop de 800.000 persones mirant-nos fa que el nostre paper acabi sent una mica influent.
5.- El teu Artur Mas fins a quin punt és una caracterització que vol imitar el president tal i com és, o ja és un personatge propi i independent?
Hi ha qui et diu “quan et veig a tu, el veig a ell”. Altres que just el contrari, que veuen en Mas i automàticament pensen en mi. I després hi ha aquells que no em veuen ni a mi ni a ell, que entenen l’Artur Mas del Polònia com un personatge amb vida pròpia.
6.- La teva caracterització porta ja molts anys en antena.
El mes de gener farà ja nou anys que faig d’Artur Mas. Deu ser el personatge que acumula més anys al Polònia. Vaig començar perdent eleccions i ara estic a punt d’aconseguir la independència! En els primers anys era un personatge molt histriònic i extremat. Quan va arribar a la presidència, vam treballar la caracterització per fer-la més institucional, més realista i continguda. Ara m’agrada més que abans.
7.- Amb la transcendència que ha adquirit la figura d’Artur Mas, per a tu suposa una càrrega extra sortir cada dia a imitar-lo?
Una mica sí. En els darrers dos anys m’ha passat que la gent em comença a dir “president” pel carrer. Quan vaig anar a votar pel 9-N, la gent em va aplaudir! Em passen coses força surrealistes. Arriba un punt que ets a casa, surt el president per la televisió i penses: “Sóc una mica ell”. L’entrevisten i te’l mires des d’una altra perspectiva, perquè en realitat el portes a sobre des de fa molts anys.
8.- Has parlat amb ell? Què en pensa de la teva imitació?
Tenim un tracte molt cordial. Sempre m’ha dit que no s’hi veu identificat. I és normal, jo de fet li dono la raó, perquè no és una imitació gaire clavada. La veritat és que no m’hi he assemblat mai a l’Artur Mas, ni físicament ni com a imitació. El que faig és una interpretació que s’acaba convertint en un personatge a part.
9.- Després de nou anys, no n’estàs cansat d’aquest personatge?
Em segueix divertint fer d’Artur Mas. És un personatge que em va costar molt, de fet en els primers temps no m’ho passava gens bé fent-lo, però des de fa 3 o 4 anys la cosa ha canviat molt. Avui em segueix motivant observar-li coses, gestos, introduir-hi canvis… El dia que m’avorreixi ho haurem de deixar córrer, perquè llavors ja no tindrà cap sentit.
10.- El fet que se t’associï tant directament amb aquest personatge no pot acabar sent negatiu per la teva carrera com a actor?
No crec que em condicioni, perquè la televisió és molt fugissera. Si et passes un any sense sortir en antena, tothom t’acaba oblidant. És així de trist. Així que no em preocupa pas.
Marc Coma va començar la temporada guanyant el Dakar i l’ha acabada aconseguint el seu sisè campionat mundial de raids. Nascut a Avià el 1976, encara hi segueix. Hi entrena i viu una vida <>, envoltat dels seus orígens, tant familiars com esportius: és en aquesta localitat berguedana on, als vuit anys, va pujar per primer cop sobre una moto. Trenta anys després, té el repte d’assolir el seu cinquè Dakar.
“El meu pitjor rival serà la cursa mateixa”
Textos: Marta Roqueta Fernàndez/AMIC
Fotos: Genís Serra /AMIC
1.- Quan està preparat un pilot per donar el salt al Dakar?
No sé si mai s’està prou preparat. A un pilot li arriben molt poques oportunitats a la vida i quan se’t presenta, hi has d’anar. És el meu cas. M’hagués agradat arribar-hi molt més preparat en el seu moment, però quan tens l’oportunitat s’ha d’aprofitar.
2.- Amb quines expectatives et presentes a l’edició del 2015?
Amb expectatives ambicioses. Som els actuals guanyadors de la cursa, portarem el número 1 i intentarem repetir. Serà un Dakar difícil, com sempre. El que hem de fer és evitar tenir problemes. Si els podem evitar, no renunciem a res.
3.- Quin creus que serà el rival que t’ho posarà més difícil?
Sempre hem enfocat la cursa de manera que el principal rival sigui la cursa mateixa. El Dakar és la prova més dura del món, és tota una adversitat des del primer moment fins al final. Es pot donar el cas, però, que en els últims dies hagis de fer un marcatge a un pilot o hagis de jugar amb la tàctica.
4.- Quins són els principals obstacles i perills de la cursa?
Arribem a passar a 4.000 metres d’alçada. Aquí no tenim muntanyes de més de 3.400 metres i en aquesta època la majoria d’elles ja estan cobertes de neu. És impossible anar en moto a aquestes alçades. Això fa que hàgim hagut d’explorar diferents maneres per arribar-hi preparats. És una carrera de desgast, cada dia dorms poc, estàs fent una mitjana de 600 o 700 quilòmetres, les altes temperatures de dia, menges poc… tot això et va creant un desgast. Mantenir una concentració alta sota aquestes condicions durant quinze dies és el perill més gran que hem d’afrontar.
5.- Vas guanyar una edició del Dakar a l’Àfrica i vas ser el primer que va guanyar a Sud-Amèrica. Com valores el canvi?
Sóc dels pocs pilots que ha conegut el Dakar als dos continents. Sóc un gran enamorat d’Àfrica i és una pena que la situació actual fins i tot sigui pitjor que quan es va anul•lar el Dakar al 2008. A partir d’aquell moment, la cursa va canviar de continent, a Sud-Amèrica. Crec que la cursa s’ha consolidat i fins i tot s’ha fet més gran del que era. Ara m’és difícil dir on és el lloc de la cursa. M’agradaria tornar a l’Àfrica, perquè significaria que la situació al continent africà ha millorat molt, però hem de ser conscients que això està molt lluny. Per tant, ara gaudeixo de Sud-Amèrica i d’aquest moment tan bo de salut que té el Dakar.
6.- Com van ser els teus inicis amb la moto?
A casa sempre s’havia respirat gasolina. Tant el meu pare com dos germans seus havien competit de manera amateur en moto. Sempre veies una moto per aquí a casa, i això, vulguis o no, et desperta les teves inquietuds. Als vuit anys el meu tiet Lluís em va començar a portar en moto, a fer volts al voltant de casa, i allò encara em va despertar més aquestes inquietuds. Als tretze anys, després d’insistir molt i a canvi de bones notes, el meu pare em va comprar una moto. No és que fos un molt mal estudiant, però sí que no m’esforçava gaire i, d’aquesta manera, van fer que m’esforcés una mica més.
7.- Seguiràs amb la moto fins que el cos aguanti o et passaràs a les quatre rodes?
Acabo de complir 38 anys, ja no sóc un jove i he de ser conscient que estic a la part final de la meva carrera com a esportista dins de les dues rodes. Sí que vull continuar vinculat a aquest món perquè és el que he viscut i el que m’agrada, però també he de dir que pel meu cap passa canviar a les quatre rodes en un futur. No sé quan. De moment em veig amb força per estar a sobre una moto i ser competitiu. La motivació encara continua sent viva i, mentre això sigui latent, continuarem.
8.- Com es prepara un motorista durant el dia a dia?
Intentem fer una preparació tan completa com sigui possible, comencem a preparar el Dakar en el moment que acaba. Fem la planificació de curses durant tot l’any, sobretot els testos al desert, perquè aquí no en tenim. Hem de ser competitius tant en fang com amb dunes i ens hem d’adaptar a temperatures de menys zero graus fins als 50. Això fa que el ventall de condicions que hem hagut d’entrenar sigui molt ampli. Necessitem una programació molt ben feta, perquè en el moment de la cursa el cos i la moto estiguin preparats i el conjunt pugui ser competitiu.
9.- Algun exemple concret d’aquesta preparació?
Ara vinc de competir de Xile, al rally d’Atacama, que és on es disputarà el Dakar. Ha estat la millor manera d’entrenar, és una carrera que ens ha ajudat moltíssim.
10.- Catalunya té molts campions del món del motor, l’últim exemple és el triplet a Moto GP, Moto 2 i Moto 3. Per què hi ha tanta tradició?
Hi ha diversos factors. Aquí és on hi havia les fàbriques Montesa, Bultaco, Ossa i moltes altres. Això crea una escola, afició i cultura de motor. I també tenim un país que és dels millors del món per poder practicar aquest esport. Aquests factors ajuden a què ara estiguem en un moment que no s’havia vist mai a la història. Tampoc no hem d’oblidar la federació. S’ha fet molt bon treball de base i ara s’estan recollint els fruits.
Isona Passola (Barcelona, 1953) és un dels noms de referència del cinema català. Com a productora, ha impulsat alguna de les pel•lícules més importants que ha donat el país, entre elles la premiada ‘Pa Negre’ (Agustí Villaronga, 2012). Com a directora, ha aconseguit que el seu documental “L’Endemà” (2014) omplís les sales de cinema. “L’Endemà” s’inscriu de ple en el procés sobiranista, ja que analitza la viabilitat d’una Catalunya independent a través de nombrosos experts en àmbits com l’economia, la política, la cultura o la justícia. El film demostra, segons la cineasta,que la independència seria positiva per al país, ja que “pitjor no que ara podem estar”. Passola, a més, és l’actual presidenta de l’Acadèmia del Cinema Català, i reconeix que el sector “viu el seu moment més difícil”.
“El cinema català viu una travessa pel desert, però quan toques fons n’acabes sortint”
Textos: Vern Bueno/AMIC
Fotos: Eloi Aymerich /AMIC
1.- La resposta del públic ha estat molt positiva. L’ha sorprès l’èxit de “L’Endemà”?
Vam començar amb una campanya de crowdfunding (micromecenatge online) on hi van participar 8.163 mecenes, així que ja ens imaginaven que el documental tindria repercussió. Tanta, però, no me l’esperava. Va ser un fenomen ‘fan’, tothom s’hi va abocar durant el primer cap de setmana i després el boca-orella ha funcionat molt bé
2.- Sorprèn que un documental en català atregui tant de públic als cinemes.
De documentals en català n’hi ha de molt bons. “Bicicleta-Cullera-Poma”, per exemple (dirigit per Carles Bosch i dedicat a la figura de Pasqual Maragall i la seva lluita contra l’Alzheimer). El nostre tan sols és un documental més, però que toca un tema molt transversal i que interessa a molta gent. Per això ha aconseguit una repercussió tan gran.
3.- Crida molt l’atenció la campanya de micromecenatge que hi ha al darrere. La més exitosa d’Europa, 345.000 euros en 40 dies. Quina valoració en fa?
Vivim un moment polític tan apassionant que tots els mitjans que contribueixen a informar la gent del que passa capten l’atenció d’un públic molt ampli. El dret a decidir ha generat una mobilització enorme, I sense informació no hi ha democràcia. Amb “L’Endemà” jo he contribuït a donar el meu punt de vista sobre el tema, cosa que he pogut fer amb tota la meva llibertat, sense que ningú em condicionés, i amb el suport de moltes persones que m’han fet confiança per poder realitzar la pel•lícula en què creia.
4.- Un punt de vista subjectiu, perquè vostè ja ha dit que en la neutralitat no hi creu.
No és que no hi cregui; és que no existeix. El que sí que existeix és el contrast de la informació des de molts punts de vista. Les dades que donen al documental els màxims experts en cada matèria són consultables i rigoroses, són fets objectius. Però la manera com col•loco la càmera, la decisió de qui entrevistem, i com faig evolucionar la pel•lícula, és producte de la meva subjectivitat.
5.- Quin és, per tant, el seu punt de vista sobre el tema que retrata a “L’endemà”?
Parteixo d’una base molt clara: Catalunya és un subjecte polític que, com a tal, té dret a decidir. Al documental explico com podria ser Catalunya si fos un país independent. És com un llibre blanc, on grans experts apunten com seria la cultura, el medi ambient, l’economia, l’ensenyament o la sanitat d’aquest nou país. Respon a la pregunta que es fa molta gent: si fóssim independents, ens aniria millor? La tesi del film és que sí, indubtablement, perquè pitjor que ara ja no podem estar. Aquest és el meu punt de vista, però ja no és pas res original, està molt estès entre els catalans.
6.- En la presentació del documental, vostè ha afirmat que als catalans ja se’ns ha acabat l’etapa d’estar a la defensiva
Ja n’hi ha prou de defensar-nos, ara hem entrat en un nou moment molt més constructiu. A “L’Endemà” parlem de la construcció d’un nou país, i tractem el tema de la independència de Catalunya com una festa. Per això hi ha molta música, molts espectacles, molts actors. La part més racional, la de la veu dels savis i experts, es complementa amb una part emocional, on es canta, s’actua i es balla.
7.- Entrevistant a tots aquests experts, per què ha arribat a la conclusió que Catalunya seria millor si fos un país independent?
La pel•lícula mostra com hauria de ser el medi ambient, l’economia, la transparència democràtica contra la corrupció, la justícia… elements que no funcionen actualment perquè l’Estat espanyol ens ha anat a la contra, o bé perquè nosaltres tampoc ho hem sabut fer bé. Analitza com ho podríem fer millor, sense el bloqueig permanent de l’Estat espanyol, que mancant-nos de recursos i amb greuges fiscals ens ha impedit construir un país a l’alçada del que els seus ciutadans paguen en impostos i del que tots plegats seríem capaços d’aconseguir.
8.- Especulem sobre una Catalunya independent, però el dia que fem aquesta entrevista, encara no sabem ni com podrem votar.
Per a mi és tan elemental que podrem votar, i tant anormal que no ens deixi fer-ho, que estic convençuda que ho acabarem fent. Que arribarem fins al límit per poder evidenciar la incapacitat democràtica de l’Estat espanyol. L’obligació dels nostres líders polítics i de la societat civil és seguir empenyent perquè sigui evident a ulls d’Europa i del món que no ens volen deixar votar. L’Estat, en la mesura que segueix dient que no, es va retratant cada cop més. Crec fermament que d’una manera o altra acabarem votant, i ho farem aviat. Perquè el 80% del nostre Parlament ho té claríssim i perquè la societat civil catalana està molt mobilitzada per aconseguir-ho. Per això jo no he volgut parlar en el documental sobre el dret a decidir. Em fa vergonya, i fins i tot angúnia, pensar que no tenim aquest dret. No deixar-nos votar és ridícul, o quelcom molt pitjor, i qüestiona la mateixa democràcia espanyola. A “L’endemà” he volgut anar més enllà.
9.- I com serà el cinema català l’endemà? També millor?
El primer que ens hem de plantejar és que la cultura ha d’ocupar un lloc més destacat en la centralitat política. Avui tenim un 1% del pressupost de la Generalitat destinat a aquest àmbit, és la xifra més baixa de l’Europa occidental. Com a mínim l’hem de doblar. I com que el cinema és l’eina més poderosa que té un estat per mostrar-se al món i alhora explicar-se a si mateix, calculo que en una Catalunya independent arribaríem al mateix nivell d’ajudes que a països europeus similars. El nostre model a seguir, per tipus de població, nombre d’habitants, geografia i economia, és el dels països nòrdics, els únics que han aguantat la crisi mantenint l’estat del benestar, que és l’invent més gran de la història de la humanitat. Són països que donen molta importància a la cultura, perquè un estat no és ric i després és culte; sinó que és culte i, després, ric.
10.- Estem aconseguint que el nostre cinema expliqui com és Catalunya, més enllà de les nostres fronteres?
En aquests moments el nostre cinema viu una travessa pel desert. L’estat ha aplicat el 21% d’IVA a les sales de cinema, Espanya és la campiona mundial de la pirateria, el ministre Wert ha fet caure totes les lleis que permetien produir pel•lícules, les televisions estan en bancarrota… estem en el moment més difícil, però sempre que es toca fons n’acabes sortint. Amb la independència hem de fer que l’economia del país sigui més productiva, que la democràcia sigui molt més transparent i que les coses es facin tal i com ho volen els habitants de Catalunya. Tot això és imprescindible per viure en un país molt millor, i si ho aconseguim, el nostre cinema també ho serà.
Per Vern Bueno / AMIC
“Hem picat molta pedra perquè els ciutadans continuïn orgullosos dels seus mitjans públics”
Carles Prats (Barcelona, 1975) encara la sisena temporada com presentador del TN Migdia de TV3 juntament amb Núria Soler, després d’haver estat durant set anys corresponsal a París i a Brussel•les. Al capdavant dels informatius de la televisió pública catalana, s’enfronta puntualment a una actualitat que sembla que cada cop va més de pressa i on es multipliquen les incerteses. El procés sobiranista, la crisi econòmica i els conflictes internacionals copen el seu dia a dia, amb el repte permanent de traslladar tots aquests temes de manera clara i equilibrada a les llars catalanes. Tot plegat, en un context de retallades que han afectat de forma molt severa a TV3 i que han motivat mobilitzacions contínues dels seus treballadors. Prats desgrana en aquesta entrevista algunes claus de l’actualitat i comparteix les seves reflexions sobre una professió, la de periodista, que com gairebé tot en aquests moments travessa moments delicats.
1.- Aquest ha estat un estiu de tot menys tranquil. Especialment estressant per als periodistes?
Els mesos d’agost tranquils formen part d’èpoques ja molt pretèrites, ja sigui per la crisi o per la situació política que es viu a Catalunya. Recordo l’estiu de fa un parell d’anys que semblava que s’enfonsava la Zona Euro i que s’acabava el món. Els preparatius dels darrers Onze de Setembre també han estat molt moguts. I sumem-hi enguany el cas Pujol…
2.- L’espectador del TN migdia conclou per força que l’actualitat és d’una densitat extrema. Com ho viviu des de dins?
Tenim aquesta sensació que l’actualitat va tan ràpid que sovint ens arriba a passar per sobre. El repte és ser capaços de reaccionar, digerir-la i donar-la als espectadors en les millors condicions possibles. Per això tenim un TN molt viu. Per l’hora en què s’emet, passen moltes coses mentre estem a plató, i les hem d’explicar en directe. Comences amb la cimera de l’OTAN i en ple informatiu s’anuncia un alto el foc a Ucraïna. I hi vas.
3.- Menciona dues notícies internacionals, no sé si és casual o no, però contrasta amb les crítiques que sovint es fa a TV3 per donar massa veu al procés sobiranista.
Aquest és un debat que existeix, i que com a professionals d’un mitjà de comunicació públic hem d’acceptar. Hi ha qui pensa que en parlem massa, i altres que massa poc. Però és un tema que no només es tracta a TV3, sinó tots els mitjans públics i privats, i des de totes les òptiques possibles. El Consell de l’Audiovisual de Catalunya (CAC) va presentar un informe sobre la quantitat de minuts que havíem dedicat a cada àmbit i resultava que havíem parlat molt més de la crisi econòmica que no pas del procés sobiranista. Precisament, amb la crisi del deute sobirà del 2012 força gent ens deia que estaven farts que parléssim tot el dia de la crisi. L’actualitat, en definitiva, és la que és, i intentem tractar-la des de tots els angles possibles perquè els espectadors en treguin les seves pròpies conclusions.
4.- Els informatius de TV3 segueixen sent líders d’audiència malgrat les retallades.
Afortunadament, la gent vol informar-se i confia en Televisió de Catalunya, tant per saber el que passa aquí com a arreu del món. Ni TV3 ni Catalunya Ràdio ni cap altre mitjà ha estat aliè a la situació econòmica que travessem. Hem patit retallades molt dràstiques i profundes, amb conseqüències evidents en matèria laboral i en com podem fer la nostra feina. Això ha implicat un gran esforç des de dins, picant molta pedra perquè els ciutadans continuïn sentint-se orgullosos dels seus mitjans públics, per seguir oferint un producte de la màxima qualitat, malgrat que això sigui cada cop més difícil.
5.- Fins a quin punt les retallades han afectat la qualitat de la vostra feina?
Això és difícil d’avaluar, només els ciutadans des de casa quan encenen la televisió poden fer el seu propi balanç. Amb el temps es veurà si hem acabat perdent capacitat de reacció, d’estar tot arreu on passen les coses, o si hem estat capaços de trobar fórmules alternatives per suplir aquestes possibles mancances.
6.- Darrere les retallades que ha patit TV3 hi ha una voluntat de desmantellament de la televisió catalana com a servei públic?
S’ha retallat a tot arreu, no només a la televisió pública. Quan els treballadors hem considerat que aquestes retallades estaven tocant el moll de l’os i posaven en risc el model existent, ho hem denunciat. Però si aquestes retallades s’han fet per un o altre motiu, és una pregunta que s’hauria d’elevar a algú altre, no a mi.
7.- Vostè presenta el TN Migdia des de l’any 2009. Sempre, per tant, amb la crisi com a teló de fons. Què és el que l’ha impactat més d’aquesta era de recessió?
Durant aquests sis anys, sens dubte les històries humanes que hi ha darrere la crisi són les que colpeixen més, perquè fan que et sigui especialment difícil d’entendre com s’ha degenerat la situació. I com a simple ciutadà, em preocupa especialment com s’està posant en qüestió la idea de l’estat del benestar, que segurament era allò que ens podia fer sentir orgullosos de ser europeus. La crisi ha tingut un impacte duríssim a la societat europea. Crec que podem fer referència al continent, perquè no hi ha gaire distància entre el que han patit molts ciutadans grecs, portuguesos o catalans.
8.- Des de la seva experiència a la corresponsalia de Brussel•les, com valora la reacció europea a la crisi?
Les societats del nord i del sud d’Europa han estat molt allunyades. Aquest estiu parlava amb amics belgues i m’adonava que, si bé han estat conscients de l’existència de la crisi, ni de lluny l’han viscuda amb la intensitat de Grècia, Portugal o Irlanda. Les opinions públiques també s’han fracturat, malauradament. Hem vist com diversos mitjans anglesos o alemanys han apuntat amb el dit a grecs o espanyols, acusant-los de no treballar prou o d’aprofitar-se de les ajudes europees. I al contrari, diaris grecs amb Angela Merkel amb l’uniforme nazi a la portada.
9.- Confia encara en Europa com a projecte comú?
Encara hi confio. Si aquesta crisi ha demostrat quelcom és que encara que hi hagi un distanciament entre els països del nord i del sud, tots seguim tenint uns interessos i unes necessitats comunes. O lluitem tots contra la crisi a escala europea o difícilment ens en podrem sortir. Crec que, més que mai, hem tingut la percepció de ser partícips d’un mateix espai. Els problemes de Grècia ens afectava directament aquí, i del revés. Quan es produïa una crisi bancària a Xipre o hi havia eleccions regionals a Baviera, tots ho seguíem de ben a prop perquè repercutia en nosaltres. La crisi ha fet, en definitiva, que ens adonéssim que no estem pas tan allunyats els un dels altres a Europa.
