Twitter response:

Right Sidebar

Isona Passola, Productora i directora
Isona Passola, Productora i directora

Isona Passola (Barcelona, 1953) és un dels noms de referència del cinema català. Com a productora, ha impulsat alguna de les pel•lícules més importants que ha donat el país, entre elles la premiada ‘Pa Negre’ (Agustí Villaronga, 2012). Com a directora, ha aconseguit que el seu documental “L’Endemà” (2014) omplís les sales de cinema. “L’Endemà” s’inscriu de ple en el procés sobiranista, ja que analitza la viabilitat d’una Catalunya independent a través de nombrosos experts en àmbits com l’economia, la política, la cultura o la justícia. El film demostra, segons la cineasta,que la independència seria positiva per al país, ja que “pitjor no que ara podem estar”. Passola, a més, és l’actual presidenta de l’Acadèmia del Cinema Català, i reconeix que el sector “viu el seu moment més difícil”.

“El cinema català viu una travessa pel desert, però quan toques fons n’acabes sortint”

Textos: Vern Bueno/AMIC

Fotos: Eloi Aymerich /AMIC

1.- La resposta del públic ha estat molt positiva. L’ha sorprès l’èxit de “L’Endemà”?
Vam començar amb una campanya de crowdfunding (micromecenatge online) on hi van participar 8.163 mecenes, així que ja ens imaginaven que el documental tindria repercussió. Tanta, però, no me l’esperava. Va ser un fenomen ‘fan’, tothom s’hi va abocar durant el primer cap de setmana i després el boca-orella ha funcionat molt bé

2.- Sorprèn que un documental en català atregui tant de públic als cinemes.
De documentals en català n’hi ha de molt bons. “Bicicleta-Cullera-Poma”, per exemple (dirigit per Carles Bosch i dedicat a la figura de Pasqual Maragall i la seva lluita contra l’Alzheimer). El nostre tan sols és un documental més, però que toca un tema molt transversal i que interessa a molta gent. Per això ha aconseguit una repercussió tan gran.

3.- Crida molt l’atenció la campanya de micromecenatge que hi ha al darrere. La més exitosa d’Europa, 345.000 euros en 40 dies. Quina valoració en fa?
Vivim un moment polític tan apassionant que tots els mitjans que contribueixen a informar la gent del que passa capten l’atenció d’un públic molt ampli. El dret a decidir ha generat una mobilització enorme, I sense informació no hi ha democràcia. Amb “L’Endemà” jo he contribuït a donar el meu punt de vista sobre el tema, cosa que he pogut fer amb tota la meva llibertat, sense que ningú em condicionés, i amb el suport de moltes persones que m’han fet confiança per poder realitzar la pel•lícula en què creia.

4.- Un punt de vista subjectiu, perquè vostè ja ha dit que en la neutralitat no hi creu.
No és que no hi cregui; és que no existeix. El que sí que existeix és el contrast de la informació des de molts punts de vista. Les dades que donen al documental els màxims experts en cada matèria són consultables i rigoroses, són fets objectius. Però la manera com col•loco la càmera, la decisió de qui entrevistem, i com faig evolucionar la pel•lícula, és producte de la meva subjectivitat.

5.- Quin és, per tant, el seu punt de vista sobre el tema que retrata a “L’endemà”?
Parteixo d’una base molt clara: Catalunya és un subjecte polític que, com a tal, té dret a decidir. Al documental explico com podria ser Catalunya si fos un país independent. És com un llibre blanc, on grans experts apunten com seria la cultura, el medi ambient, l’economia, l’ensenyament o la sanitat d’aquest nou país. Respon a la pregunta que es fa molta gent: si fóssim independents, ens aniria millor? La tesi del film és que sí, indubtablement, perquè pitjor que ara ja no podem estar. Aquest és el meu punt de vista, però ja no és pas res original, està molt estès entre els catalans.

6.- En la presentació del documental, vostè ha afirmat que als catalans ja se’ns ha acabat l’etapa d’estar a la defensiva
Ja n’hi ha prou de defensar-nos, ara hem entrat en un nou moment molt més constructiu. A “L’Endemà” parlem de la construcció d’un nou país, i tractem el tema de la independència de Catalunya com una festa. Per això hi ha molta música, molts espectacles, molts actors. La part més racional, la de la veu dels savis i experts, es complementa amb una part emocional, on es canta, s’actua i es balla.

7.- Entrevistant a tots aquests experts, per què ha arribat a la conclusió que Catalunya seria millor si fos un país independent?
La pel•lícula mostra com hauria de ser el medi ambient, l’economia, la transparència democràtica contra la corrupció, la justícia… elements que no funcionen actualment perquè l’Estat espanyol ens ha anat a la contra, o bé perquè nosaltres tampoc ho hem sabut fer bé. Analitza com ho podríem fer millor, sense el bloqueig permanent de l’Estat espanyol, que mancant-nos de recursos i amb greuges fiscals ens ha impedit construir un país a l’alçada del que els seus ciutadans paguen en impostos i del que tots plegats seríem capaços d’aconseguir.

8.- Especulem sobre una Catalunya independent, però el dia que fem aquesta entrevista, encara no sabem ni com podrem votar.
Per a mi és tan elemental que podrem votar, i tant anormal que no ens deixi fer-ho, que estic convençuda que ho acabarem fent. Que arribarem fins al límit per poder evidenciar la incapacitat democràtica de l’Estat espanyol. L’obligació dels nostres líders polítics i de la societat civil és seguir empenyent perquè sigui evident a ulls d’Europa i del món que no ens volen deixar votar. L’Estat, en la mesura que segueix dient que no, es va retratant cada cop més. Crec fermament que d’una manera o altra acabarem votant, i ho farem aviat. Perquè el 80% del nostre Parlament ho té claríssim i perquè la societat civil catalana està molt mobilitzada per aconseguir-ho. Per això jo no he volgut parlar en el documental sobre el dret a decidir. Em fa vergonya, i fins i tot angúnia, pensar que no tenim aquest dret. No deixar-nos votar és ridícul, o quelcom molt pitjor, i qüestiona la mateixa democràcia espanyola. A “L’endemà” he volgut anar més enllà.

9.- I com serà el cinema català l’endemà? També millor?
El primer que ens hem de plantejar és que la cultura ha d’ocupar un lloc més destacat en la centralitat política. Avui tenim un 1% del pressupost de la Generalitat destinat a aquest àmbit, és la xifra més baixa de l’Europa occidental. Com a mínim l’hem de doblar. I com que el cinema és l’eina més poderosa que té un estat per mostrar-se al món i alhora explicar-se a si mateix, calculo que en una Catalunya independent arribaríem al mateix nivell d’ajudes que a països europeus similars. El nostre model a seguir, per tipus de població, nombre d’habitants, geografia i economia, és el dels països nòrdics, els únics que han aguantat la crisi mantenint l’estat del benestar, que és l’invent més gran de la història de la humanitat. Són països que donen molta importància a la cultura, perquè un estat no és ric i després és culte; sinó que és culte i, després, ric.

10.- Estem aconseguint que el nostre cinema expliqui com és Catalunya, més enllà de les nostres fronteres?
En aquests moments el nostre cinema viu una travessa pel desert. L’estat ha aplicat el 21% d’IVA a les sales de cinema, Espanya és la campiona mundial de la pirateria, el ministre Wert ha fet caure totes les lleis que permetien produir pel•lícules, les televisions estan en bancarrota… estem en el moment més difícil, però sempre que es toca fons n’acabes sortint. Amb la independència hem de fer que l’economia del país sigui més productiva, que la democràcia sigui molt més transparent i que les coses es facin tal i com ho volen els habitants de Catalunya. Tot això és imprescindible per viure en un país molt millor, i si ho aconseguim, el nostre cinema també ho serà.

Carles Prats, presentador de TV3
Carles Prats, presentador de TV3

Per Vern Bueno / AMIC

“Hem picat molta pedra perquè els ciutadans continuïn orgullosos dels seus mitjans públics”

Carles Prats (Barcelona, 1975) encara la sisena temporada com presentador del TN Migdia de TV3 juntament amb Núria Soler, després d’haver estat durant set anys corresponsal a París i a Brussel•les. Al capdavant dels informatius de la televisió pública catalana, s’enfronta puntualment a una actualitat que sembla que cada cop va més de pressa i on es multipliquen les incerteses. El procés sobiranista, la crisi econòmica i els conflictes internacionals copen el seu dia a dia, amb el repte permanent de traslladar tots aquests temes de manera clara i equilibrada a les llars catalanes. Tot plegat, en un context de retallades que han afectat de forma molt severa a TV3 i que han motivat mobilitzacions contínues dels seus treballadors. Prats desgrana en aquesta entrevista algunes claus de l’actualitat i comparteix les seves reflexions sobre una professió, la de periodista, que com gairebé tot en aquests moments travessa moments delicats. 

1.- Aquest ha estat un estiu de tot menys tranquil. Especialment estressant per als periodistes?

Els mesos d’agost tranquils formen part d’èpoques ja molt pretèrites, ja sigui per la crisi o per la situació política que es viu a Catalunya. Recordo l’estiu de fa un parell d’anys que semblava que s’enfonsava la Zona Euro i que s’acabava el món. Els preparatius dels darrers Onze de Setembre també han estat molt moguts. I sumem-hi enguany el cas Pujol…

2.- L’espectador del TN migdia conclou per força que l’actualitat és d’una densitat extrema. Com ho viviu des de dins?

Tenim aquesta sensació que l’actualitat va tan ràpid que sovint ens arriba a passar per sobre. El repte és ser capaços de reaccionar, digerir-la i donar-la als espectadors en les millors condicions possibles. Per això tenim un TN molt viu. Per l’hora en què s’emet, passen moltes coses mentre estem a plató, i les hem d’explicar en directe. Comences amb la cimera de l’OTAN i en ple informatiu s’anuncia un alto el foc a Ucraïna. I hi vas.

3.- Menciona dues notícies internacionals, no sé si és casual o no, però contrasta amb les crítiques que sovint es fa a TV3 per donar massa veu al procés sobiranista.

Aquest és un debat que existeix, i que com a professionals d’un mitjà de comunicació públic hem d’acceptar. Hi ha qui pensa que en parlem massa, i altres que massa poc. Però és un tema que no només es tracta a TV3, sinó tots els mitjans públics i privats, i des de totes les òptiques possibles. El Consell de l’Audiovisual de Catalunya (CAC) va presentar un informe sobre la quantitat de minuts que havíem dedicat a cada àmbit i resultava que havíem parlat molt més de la crisi econòmica que no pas del procés sobiranista. Precisament, amb la crisi del deute sobirà del 2012 força gent ens deia que estaven farts que parléssim tot el dia de la crisi. L’actualitat, en definitiva, és la que és, i intentem tractar-la des de tots els angles possibles perquè els espectadors en treguin les seves pròpies conclusions.

4.- Els informatius de TV3 segueixen sent líders d’audiència malgrat les retallades.

Afortunadament, la gent vol informar-se i confia en Televisió de Catalunya, tant per saber el que passa aquí com a arreu del món. Ni TV3 ni Catalunya Ràdio ni cap altre mitjà ha estat aliè a la situació econòmica que travessem. Hem patit retallades molt dràstiques i profundes, amb conseqüències evidents en matèria laboral i en com podem fer la nostra feina. Això ha implicat un gran esforç des de dins, picant molta pedra perquè els ciutadans continuïn sentint-se orgullosos dels seus mitjans públics, per seguir oferint un producte de la màxima qualitat, malgrat que això sigui cada cop més difícil.

5.- Fins a quin punt les retallades han afectat la qualitat de la vostra feina?

Això és difícil d’avaluar, només els ciutadans des de casa quan encenen la televisió poden fer el seu propi balanç. Amb el temps es veurà si hem acabat perdent capacitat de reacció, d’estar tot arreu on passen les coses, o si hem estat capaços de trobar fórmules alternatives per suplir aquestes possibles mancances.

6.- Darrere les retallades que ha patit TV3 hi ha una voluntat de desmantellament de la televisió catalana com a servei públic?

S’ha retallat a tot arreu, no només a la televisió pública. Quan els treballadors hem considerat que aquestes retallades estaven tocant el moll de l’os i posaven en risc el model existent, ho hem denunciat. Però si aquestes retallades s’han fet per un o altre motiu, és una pregunta que s’hauria d’elevar a algú altre, no a mi.

7.- Vostè presenta el TN Migdia des de l’any 2009. Sempre, per tant, amb la crisi com a teló de fons. Què és el que l’ha impactat més d’aquesta era de recessió?

Durant aquests sis anys, sens dubte les històries humanes que hi ha darrere la crisi són les que colpeixen més, perquè fan que et sigui especialment difícil d’entendre com s’ha degenerat la situació. I com a simple ciutadà, em preocupa especialment com s’està posant en qüestió la idea de l’estat del benestar, que segurament era allò que ens podia fer sentir orgullosos de ser europeus. La crisi ha tingut un impacte duríssim a la societat europea. Crec que podem fer referència al continent, perquè no hi ha gaire distància entre el que han patit molts ciutadans grecs, portuguesos o catalans.

8.- Des de la seva experiència a la corresponsalia de Brussel•les, com valora la reacció europea a la crisi?

Les societats del nord i del sud d’Europa han estat molt allunyades. Aquest estiu parlava amb amics belgues i m’adonava que, si bé han estat conscients de l’existència de la crisi, ni de lluny l’han viscuda amb la intensitat de Grècia, Portugal o Irlanda. Les opinions públiques també s’han fracturat, malauradament. Hem vist com diversos mitjans anglesos o alemanys han apuntat amb el dit a grecs o espanyols, acusant-los de no treballar prou o d’aprofitar-se de les ajudes europees. I al contrari, diaris grecs amb Angela Merkel amb l’uniforme nazi a la portada.

9.- Confia encara en Europa com a projecte comú?

Encara hi confio. Si aquesta crisi ha demostrat quelcom és que encara que hi hagi un distanciament entre els països del nord i del sud, tots seguim tenint uns interessos i unes necessitats comunes. O lluitem tots contra la crisi a escala europea o difícilment ens en podrem sortir. Crec que, més que mai, hem tingut la percepció de ser partícips d’un mateix espai. Els problemes de Grècia ens afectava directament aquí, i del revés. Quan es produïa una crisi bancària a Xipre o hi havia eleccions regionals a Baviera, tots ho seguíem de ben a prop perquè repercutia en nosaltres. La crisi ha fet, en definitiva, que ens adonéssim que no estem pas tan allunyats els un dels altres a Europa.

Ernest Crusats, cantant de la Iaia
Ernest Crusats, cantant de la Iaia

Per Georgina Altarriba/ACPG

Ernest Crusats neix el 1986 a Vic. El 2010 guanya el Concurs de Maquetes Sona 9, la plataforma de grups emergents més important dels Països Catalans. Des de llavors i amb els seus dos companys Jordi Torrents i Jordi Casadesús, el grup liderat per Crusats publica ‘Les ratlles del banyador’ (2011, Música Global) i ‘On és la màgia?’ (2014, Música Global). L’últim àlbum, acabat de presentar aquest març, representa una nova aposta estilística del grup osonenc.

“Hi ha molts músics gairebé en risc d’exclusió social ”

1.- ‘On és la màgia?’ deixa el folk enrere, mostra un altre grup o una nova versió d’un mateix grup. Per què?

Suposo que no ens acabava de ‘molar’ el primer disc i per això ens hem tornat a inventar. També crec que, des de un punt de vista com a creadors, no ens podíem permetre el luxe, encara, de considerar que el primer treball que havíem fet ja era prou potent com per fer-ne una còpia. Per tant, hem creat un altre univers. Ens sembla un exercici d’humilitat musical el fet de dir “Anem a crear una cosa diferent. Anem a fer un disc agafat més des del punt de vist del col•lectiu, on el grup té més importància i no tant unes cançons d’autor arranjades”. També haig de dir que ens semblava que tot el què és l’univers més folk, més tranquil i de cantautor era una mica reiteratiu amb tot el què està passant en aquest país i creiem que la música pot créixer cap a altres direccions.

2.- Així doncs, ‘Les ratlles del banyador’ no us agradava? 

No és que no ens agradés… en el seu moment sí que ens agradava i avui continua havent-hi cançons que toquem al directe però també n’hi ha d’altres que ja hem abandonat. Les primers cançons que fas, en general, no són les que t’agraden més. Perquè t’agradin les cançons que fas necessites haver-ne fet unes quantes. Nosaltres encara estem aprenent a escriure cançons, lletres i melodies. Per això no ens agrada tant el disc anterior.

3.- Com encaixen aquest canvi de direcció els vostres seguidors més fidels?

A veure, aquest últim disc tampoc és que sigui una cosa radicalment diferent al que ja havíem fet. No estem fent psicodèlia ni experimentació però tampoc estem fent les cançons fàcils, dolces i populistes que podríem haver fet. Els seguidors més fidels entenc que ens seguiran a capa i espasa fem el què fem. Els que esperaven un disc més de folk més de cançó més senzilla i introspectiva potser hauran d’esperar els pròxims discos o hauran de continuar escoltant l’altre disc (riu) però, vaja, jo espero que la gran majoria de gent ho rebi com una aposta que ha fet el grup assumint certs riscos, buscant l’experimentació, indagant una mica més i sent més creatius. Dins les nostres possibilitats, clar.

4.- Però on veiem més La iaia? A ‘Les ratlles del banyador’ o a ‘On és la màgia?
Això és una bona pregunta perquè nosaltres quan estàvem fent aquest segon disc, més al principi, hi havia la sensació de “- Això que estem fent no és La iaia”. Doncs bé, La iaia podríem haver decidit que fos el què havia estat fins llavors o podem assumir que realment és el què és ara. Home, sent justos amb nosaltres mateixos potser és tot el què ha anat passant, no? I allò ‘wai’ de La iaia és que és més el què ha de venir que no pas el què ha set fins ara. D’un primer disc a aquest segon hi ha aquesta espècie de salt i no sé quin salt hi podria haver al tercer.

5.- A banda de notar un canvi en la vostra musicalitat… també trobem unes lletres que sembla que són més oníriques… Com sorgeixen?

Les lletres també és un dels camps de batalla que tenim pendents. Sí que en aquest segon disc són més fantasioses. No són tan introspectives ni tan sentimentals. Jo, en general, tinc una manera d’escriure que intentaré canviar perquè em passo moltes hores escrivint i reflexiono molt: analitzo, torno a analitzar, rellegeixo…. De fet, faig com tres o quatre lletres per a cada cançó i després trio la idea que em ‘mola’ més… En general és un procés molt feixuc i ara estic entrenant ara una manera d’escriure que sigui més directe i espontània.

6.- ‘L’ós’ és el senzill de presentació d’’On és la màgia’. Representa tot el disc?

No representa tot el disc. ‘On és la màgia?’ és un disc en què totes les cançons tenen el seu propi univers encara que estan bastant relligades perquè més o menys anem fent servir la mateixa instrumentació. ‘L’ós’ l’hem triat com a ‘single’ perquè és una cançó que té un ritme molt marcat, té un ‘riff’ bastant característic i és una cançó que a nosaltres sempre ens ha posat els pèls de punta allà a l’estudi. És una cançó que d’entrada ja ens va agradar molt i que marca un punt d’inflexió en la nostra manera d’entendre la música.

7.- Seríeu on sou ara si no haguéssiu passat pel Sona 9? 

No. Impossible. I no sé si seríem a un millor o pitjor lloc. Tampoc sé què és millor i què és pitjor. El Sona 9 té moltes coses molt positives perquè et dóna la possibilitat de poder enregistrar un disc amb unes condicions que sense haver-lo guanyat seria impossible. Això fa que s’activi tota una maquinària, que se’t generin unes expectatives i, així, entres en un circuit d’una manera molt ràpida. D’altra banda, també hauria estat maco fer les coses amb un altre ritme i deixar que el procés fos més natural, auster i sincer.

8.- Ho tenen fàcil els grups emergents d’ara?

Els grups emergents tenen una cosa bona i és que quan apareixen són la novetat i estem a un món en què la novetat sempre agrada. És allò de ‘el què podria passar’. Un grup emergent encara pot demostrar que ells poden ser els nous Beatles. Davant el dubte, tenen aquest avantatge. Un cop ja hi estàs posat has d’anar defensant el teu treball sense aquesta carta de la novetat. Està ple de grups nous que desapareixen al cap de poc temps i a nosaltres també ens podria passar.

9.- A la vostra web diu “No us oblideu de donar suport a la música en general”. Com creus que ho hem de fer?

Donar suport a la música es fa interessant-te per la cultura, cultivant l’amor a l’art. Jo crec que és una bona manera d’enfocar el futur de les nostres societats i el nostre, com a persones. Això es pot fer anant a concerts, consumint música, escoltant-ne… Sobretot anant als concerts en directe que és el capítol més important que tenim ara els músics perquè és d’on traiem els beneficis suficients per poder seguir fent música.

10.- Es pot viure de la música a Catalunya?

Molt pocs ho poden fer. Hi ha uns quants que en viuen prou bé i la gran majoria, el 99%, en viu d’una manera més subsidiària. Crec que està ple de músics gairebé en risc d’exclusió social (riu) perquè això de la música és molt complicat. Hi ha uns quants grups que tenen el monopoli cultural que són els que triomfen, els que realment tenen moltíssim públic. Són els que els mitjans els fan cas, que són a tot arreu… aquests sí que en viuen. Però vaja, jo he vist episodis de la música catalana tristíssims. He vist en Pau Riba tocant a Vic per a deu persones. Llavors és quan et planteges si aquest país està interessat en la música o en què està interessat. Aquest dia em va saber especialment greu perquè ens omplim la boca defensant el moment musical d’aquest país però que passin aquestes coses també és per dir: “- Ep! Que tampoc és que això sigui la panacea”.

Quim Masferrer, humorista
Quim Masferrer, humorista

Per Georgina Altarriba / ACPG

Quim Masferrer neix el 1971 a Sant Feliu de Buixalleu, un poble de La Selva de menys de mil habitants. Un poble doncs, que comparteix característiques amb els indrets que Masferrer visita amb el seu últim èxit televisiu emès per TV3: ‘El Foraster’. El veí d’Arbúcies és autor, director i actor i és el fundador de la productora teatral Teatre de Guerrilla amb la que ha girat diverses obres de teatre com ‘El Xarlatan’. Ha dirigit i protagonitzat programes televisius i radiofònics per TV3, RAC1 i Catalunya Ràdio. Actualment gira l’obra ‘Temps’ i participa en el programa Directe 4.0 de Ràdio 4.

“Et pares allà i te n’adones que potser t’interessa molt més la persona que hi ha darrera d’un mostrador d’un museu que no pas el propi museu”

1.- “El Foraster” és un programa televisiu que parla dels pobles catalans de menys de mil habitants. Com és aquesta Catalunya?

És la meva. És la meva Catalunya. Jo sóc de Sant Feliu de Buixalleu que és un poble que té menys de mil habitants i, clar, aquest programa és ideal per a mi. Té tots els ingredients. Per un costat sóc de pobles petits, m’apassionen. Jo havia fet de foraster sense càmeres molt temps. Sempre m’ha agradat arribar a un poble que no coneixes i descobrir-lo a través de la seva gent. A més, m’agrada el teatre i a ‘El Foraster’ hi faig teatre a través d’un monòleg i m’agrada la televisió. ‘El Foraster’ el què fa és dedicar cinquanta minuts de televisió a un poble de menys de mil habitants i a això hi estem molt poc acostumats. I cal dir-ho: a Catalunya el gruix més important de municipis que hi ha és de municipis de menys de mil habitants.

2.- “El Foraster” ha tingut èxit des del primer moment. Esperàveu aquesta rebuda per part de l’audiència?

Mentre prepares un projecte nou amb el teu equip, sempre creus que allò que fas serà la bomba, que anirà molt bé. Amb ‘El Foraster’ passava el mateix i, a sobre, sabíem que no estàvem fent una cosa mediocre. Estàvem arriscant i sempre amb la sensació de que funcionaria. Tot s’ha de dir, també, que mai saps del cert com anirà. Hi ha hagut programes molt ben fets que l’audiència no els ha acompanyat i programes que a mi personalment no m’agraden gens però que van molt bé d’audiència. Sigui com sigui, de moment l’audiència ha anat molt bé i estem molt contents.

3.- Com es troba de salut Catalunya rural? Pateix els mateixos mals que es pateix a les grans capitals?

Sí. Jo crec que un poble petit no deixa de ser una ciutat però en petit o una ciutat no deixa de ser un poble però en gran. Ara estem a la capital -Barcelona- i la gent que camina per aquí té les mateixes necessitats bàsiques que la gent d’un poble i, segurament, en té les mateixes preocupacions. L’únic que l’entorn és diferent. Aquesta Catalunya rural, de pobles petits, jo penso que està en el mateix punt que està la Catalunya de Reus, Igualada, Sabadell o Terrassa. Els entorns són diferents però la gent és la mateixa.

4.- Deies que sempre t’ha agradat fer de ‘foraster’ pel teu compte. Són acollidors els veïns d’aquesta mena de poblets tan petits? Com us acullen a tot l’equip de gravació?

Jo sempre he fet de foraster. Si tinc una setmana m’agrada agafar el cotxe i, sense cap destí concret, fer carretera fins que paro a un poblet. Et pares allà i te n’adones que potser t’interessa molt més la persona que hi ha darrera d’un mostrador d’un museu que no pas el propi museu, o que t’interessa més el mossèn que no pas l’església romànica. Ara el què fem amb ‘El Foraster’ és justament seguir aquesta proposta. M’adono que no és el mateix que quan jo feia de foraster sense càmeres però igualment de seguida notes un agraïment molt gran de la gent. Agraeixen que t’interessin ells sense que al darrera hi hagi cap mala notícia. Que t’interessi la seva quotidianitat i manera de fer.

5.- A hores d’ara ja has pogut conèixer un munt de persones d’arreu. Com és la gent de poble? Hi ha diferències amb la gent de ciutat?

Canvia perquè canvia l’entorn però els perfils són els mateixos. A tots els pobles hi ha models que es repeteixen. Jo, moltes vegades quan gravem, penso: “- Hosti però si aquest és en Pere del meu poble! I aquesta senyora és la Carme del meu poble!”. Canvia físicament i una és fornera i l’altra resulta que té una merceria, però és igual: és aquell model de senyora botiguera que coneix a tothom i sap vendre com la que més. I això a Barcelona també hi és. Te’n vas al barri de Gràcia o a Sants i veus que també hi és.

6.- Existeix el caràcter català?
A mi sempre m’ha costat molt això. És com l’humor català. El meu amic Pepe Rubianes feia humor català i no té res a veure amb l’humor que feia un gran referent com és en Joan Capri. I els dos eren catalans i feien humor català. Com som els catalans? Jo no ho sé. El què sí que sé és que hi ha una diversitat i una pluralitat molt bèstia. Amb ‘El Foraster’ he pogut corroborar que som molt diferents i que això ens proporciona una riquesa molt ‘xula’. Fins i tot dialectalment parlant, és clar.

7.- Duus un ritme frenètic amb ‘El Foraster’. Què és el què més t’engresca i el què et dóna més energia per no parar?

La incertesa, l’atzar. Tu arribes a un poble petit i duus molt poques coses produïdes. Arribes allà, aparques, passa una senyora pel costat, l’entrevistes i és ella la qui et diu a qui has d’anar a veure just després. Això és molt ‘xulo’ perquè vol dir que has d’estar a un lloc en el moment oportú. Moltes vegades penses en les històries i persones interessants que segurament has deixat escapar per temes d’atzar. Però vaja, això és viatjar. ‘El Foraster’ és l’aventura de viatjar amb un ingredient molt interessant: el motiu del viatge és conèixer gent. Gent que t’explica coses seves, que et fan riure o que et fan saltar les llàgrimes. I això és el què et mou i el què et fa pensar: “-Vinga, anem a conèixer un altre poble!”.

8.- Quin Quim veiem a “El Forester”? El Quim al natural o veiem el Quim treballant?

Jo crec que és de les coses que he fet en les que intento actuar amb més naturalitat però no oblidem que estic fent ‘tele’, que estic treballant. A mi em passa un fenomen molt curiós i és que amb ‘El Foraster’ hem viscut moments en els què l’equip s’ha emocionat però jo en aquell moment no. En canvi, quan ho veig a la sala de muntatge sí que m’emociono. Això vol dir que quan estic treballant no sóc jo només. Sí que és cert que buscàvem la meva naturalitat per entrar als pobles sent foraster però, a la vegada, sent un d’ells. De fet, els protagonistes i els guionistes són ells. Jo només faig de mèdium perquè les seves històries puguin arribar a l’espectador.

9.- A banda d’’El Foraster’, també tens en gira l’obra teatral ‘Temps’. Què ens explica?

Volia parlar del què està passant amb la corrupció política, amb els bancs… I ho vaig fer inventant-me un personatge a qui li han dit que només li queda una hora i mitja de vida. I que, per tant, té una hora i mitja per dir el què vulgui. Se li està acabant el temps. Fins i tot a l’escenari hi ha un cronòmetre. És algú que veu que se li esmuny el temps de les mans i que ho ha d’aprofitar. Hi ha moments de valentia, durs, de crítica, també hi ha por. És una tragicomèdia antiteatral perquè, abans de que comenci, tothom ja sap com acabarà. No hi ha gir. Una obra que compta, a més, amb la direcció del gran Ramon Fontserè.

10.- Tu vius un bon moment televisiu i teatral però com tenim la cultura a Catalunya?

La tenim tocada per aquest estat general de crisi econòmica. Malauradament, a la cultura se li ha donat un tracte molt banal. Hem hagut de sentir allò de: “-Hi ha coses més importants que la cultura”. Aquesta demagògia de dir “- Si tanquem el teatre del poble no passa res perquè, tothom entendrà”. Aquesta demagògia és una cosa que realment crec que la cultura d’aquest país no es mereix. Si darrera dels qui administren la cultura hi ha passió i vocació saben perfectament que no podem caure en aquesta demagògia barata. Saben que la cultura és molt important ja que genera debat i diversitat d’opinió i que una societat està viva en tant que la seva cultura està viva.

Picanyol, dibuixant
Picanyol, dibuixant

Josep Lluís Martínez Picañol (Moià, 1948) és un dibuixant molt conegut per les seves historietes de còmic. Un dels seus personatges més coneguts és l’Ot el Bruixot, un home amb un barret negre que té poders màgics…

“Espero que en puguem aprendre alguna cosa de l’Ot el Bruixot”

1.- Què en podem aprendre de l’Ot el Bruixot?

Aquesta és una pregunta difícil. Espero que se’n pugui aprendre alguna cosa. Almenys t’obliga una mica a fer servir l’enginy i potser a fomentar el sentit de l’humor de la persona. Espero que en puguem aprendre alguna cosa. Ja m’agradaria!

2.- Hi ha alguna cosa que no haguem d’aprendre de l’Ot el Bruixot?

L’Ot el Bruixot és una mica fatxenda. És una mica cregudet i immadur. Jo diria que és un personatge que ha nascut amb poders màgics i tot li ha resultat molt fàcil. Això seria un defecte del personatge.

3.- Què passa quan tens un full i un llapis i no tens idees?

Això és el pitjor de tot. Quan no tens cap idea i has d’omplir un paper.

4.- Quin és el procés de creació d’un còmic com l’Ot el Bruixot?

En el cas de l’Ot el Bruixot el procés de creació és difícil. Depèn molt de l’inspiració. En altres coses, el procés de creació és senzillament posar-se a treballar. Per exemple, en un còmic d’aventures poses uns personatges en una situació i la vas desenvolupant. Si després veus que no queda bé, tornes enrere i vas millorant. Això seria una manera de millorar. Però en el cas de l’Ot el Bruixot, que són idees molt simples, uns gags molt precisos, depens molt de l’inspiració.

El Minitest

Animal: albatros

Viatge: Lourdes (França)

Joc: jocs de deducció, d’observació, musicals, etc.

Esport: Muntanyisme

Marta Bach, jugadora de waterpolo
Marta Bach, jugadora de waterpolo

Marta Bach (Mataró, 1993) és jugadora de l’equip de waterpolo femení del Centre Natació Mataró i jugadora de la selecció espanyola que va guanyar la plata als Jocs Olímpics del 2012. Va obtenir l’or al Campionat del Món Júnior de Trieste 2011 i també l’or al Campionat del món de natació Barcelona 2013. La jove esportista és també estudiant de Farmàcia. El seu proper gran objectiu és guanyar medalla als Jocs Olímpics de Rio de Janeiro 2016.

“Abans tot era primer pels nois. Ara ha canviat una mica”

Per Georgina Altarriba/ACPG

1.- Or al Campionat del Món Júnior de Trieste 2011, plata als Jocs Olímpics de Londres 2012 i or al Campionat del Món de Barcelona 2013. Les medalles d’or dels mundials tenen el mateix valor que la plata olímpica? Com ho has viscut?

Són tres moments potser molt diferents. L’or del mundial Júnior arriba després d’un mundial absolut que va anar molt malament i, a part, arriba en un grup que duu molts anys treballant, després d’una preparació molt llarga, després d’haver treballat molt dur. Per això jo el trobo com una recompensa de molts anys de preparació d’un equip, de fet d’una generació. La plata olímpica? Bé, és que més que la plata són els Jocs, en conjunt. És el somni de qualsevol esportista i jo encara no en sóc del tot conscient d’això: ni de la importància que tenen els Jocs Olímpics ni de la importància que té la medalla. I després el mundial, un or i a casa… és que jo crec que millor no hauria pogut ser.

2.- I quin és el record més emocionant d’aquests tres grans moments de la teva carrera esportiva?

Record emocionant… (fa una pausa pensativa) …del mundial Júnior els tres últims partits –quarts, semifinals i final- van ser d’infart. Van ser uns moments súper ‘wais’ amb l’equip. De la plata olímpica em quedo potser amb les semifinals de les Olimpíades perquè vam gaudir molt totes com equip, ens ho vam passar genial i també perquè tenia la meva mare, els meus tiets i el meu germà allà. I l’or mundial em quedo amb el moment de sortir a la presentació i trobar-me amb les quatre mil persones –no sé les que hi havia- i veure que tothom estava amb nosaltres. Era la gent de casa i sabia que tenia tota la família a la grada. Aquell moment va ser… vaja, preciós.

3.- A Londres van guanyar les noies dels Estats Units. Allà tenen una millor preparació i instal•lacions? O no us podeu queixar amb el nivell que teniu aquí?

A veure, la preparació la deuen tenir millor perquè els recursos deuen ser molt milors, n’estic segura. Nosaltres econòmicament també notem la crisi. Està clar que a l’esport també ens afecta i potser de dos mesos i mig que podríem fer de preparació n’estem fent un o un mig. Tant debò poguéssim tenir més temps. Pel què fa a les instal•lacions no ens podem queixar perquè les del C.A.R. (Centre d’Alt Rendiment) la veritat és que estan molt bé. I ara a veure si de mica en mica la cosa va una mica millor… ara que el waterpolo femení s’està fent més popular i que la gent ens comença a escoltar sembla que les coses van millor, la veritat.

4.- Sou un esport minoritari però als mundials i, sobretot als Jocs, el públic es multiplica i passeu a jugar davant de milers de persones. Com viviu aquesta nova experiència? Com ho vareu viure, per exemple, a Londres?

La veritat és el nostre entrenador –Miki Oca- ens va preparar molt. Als Jocs, i va haver un moment en què abans de començar la competició ens porta a la piscina, la piscina buida, i ens diu: “Tanqueu els ulls i imagineu-vos que està plena i la sensació que us vingui guardeu-vos-la perquè és amb el què us trobareu demà en el moment de sortir”.

5.- La premsa i el públic us prenen amb la mateixa seriositat amb què es pren els equips masculins? Hi ha discriminació entre el waterpolo masculí i el femení?

Sí, a veure és així, la veritat. Estem a un esport minoritari i a sobre som les femenines. O sigui que som el més últim. Sí que és veritat que han canviat una mica les coses i que ara ens fan una mica més de cas. Abans tot era primer pels nois i després per nosaltres. Ara ha canviat una mica. No del tot però ha canviat. Però vaja és que clar després d’una plata olímpica i d’un or mundial ha de canviar. Molta gent ens pregunta “Com podeu fer waterpolo sense cobrar res? No, és que sempre ha estat així. Sempre ho hem viscut així i ens hem educat així. Clar que fa ràbia però intentarem canviar-ho. Ho estem intentant.

6.- Quins són els valors que creus que us han fet campiones?

Està clar que és equip. Sempre el grup. La unió del grup és molt important. Nosaltres si hi hem arribat on hem arribat és gràcies també a això. Al dia a dia, tenir molta il•lusió i constància i trobar molt suport en les teves companyes. És un factor molt important perquè potser tens un dia que penses que ja no vols entrenar més, que estàs fins el monyo de tot però llavors arribes a l’entrenament i et trobes amb una companya que aquell dia està bé. I així ens compensem totes i per això anem tan endavant i podem arribar tan lluny”.

7.- Tan a l’equip del Centre Natació Mataró com a l’equip de la selecció espanyola sou noies molt joves amb grans responsabilitats i objectius màxims. Quan Com es gestiona l’ambició en el món de la competició?

Tenim la sort que tenim un entrenador que ha viscut tot això i ell sap què és ‘fotre-se-la’ com aquell qui diu i en això ell ens marca molt. Sempre ens diu: “Si molt bé, hem fet un pas endavant però… peus a terra!”.

8.- Et vas conèixer amb la teva companya d’equip a la selecció espanyola, Roser Tarragó, a la colla castellera de Mataró, els Capgrossos. Què vareu aprendre a la colla que heu pogut aplicar al waterpolo?

Cada cop ens adonem que més perquè llavors érem molt petites i no n’érem gaire conscients però moltes coses varem aprendre. La importància del treball en grup, per exemple. Amb els castellers o treballes en equip o no surt aquell castell que tu vols. L’esforç. L’esforç en la colla és un valor clau. L’anar pas a pas. Els Capgrossos diuen:: “Pas a pas i pis a pis”. Aprendre a anar de mica en mica i anar fent d’esglaonet en esglaonet. La veritat és que moltes coses de l’equip nosaltres les relacionem amb els Capgrossos.

9.- És necessari aquest esperit d’equip que tant bé descrius per tirar endavant en qualsevol faceta de la vida ?

Sí. És el punt d’inflexió per a poder aconseguir una cosa. Sense l’equip nosaltres no hauríem arribat tan lluny. Dins d’un equip, quan algú vol anar sol la balança ja es desequilibra i ja comença a anar malament. A la que cau una cau una altra i al final caiem totes i les coses comencen a anar malament. La unió i l’equip és el que et portarà als èxits.

10.- Ja has fet molta feina i has obtingut grans èxits. Com es presenten els propers objectius? Quins són?

Proper objectiu ara a nivell de selecció és l’europeu que tenim aquest estiu, a nivell europeu amb aquest grup de jugadores no hem fet res però intentarem estar allà dalt. Els europeus són complicats, hi ha molt nivell. L’objectiu més llunyà són els Jocs de Rio i pel què fa al tema club arriba al més alt i intentar plantar-li cara al Club Natació Sabadell.

Paco Mir, Humorista i membre de Tricicle
Paco Mir, Humorista i membre de Tricicle

Paco Mir (Barcelona, 1957) és un dels tres membres de la companyia Teatral Tricicle que va fundar ara fa 34 anys juntament amb Joan Garcia i Carles Sans. Amb ells ha guanyat dos premis Max. Mir és actor, humorista, guionista i director de teatre i de cinema. També ha produït sèries de televisió, ha creat campanyes de publicitat i ha adaptat i dirigit teatre i sarsuela. En aquests moments protagonitza BITS al teatre Poliorama de Barcelona i a finals de novembre estrena, com a director, la versió del Tricicle d’Els Pastorets.

Per Georgina Altarriba /ACPG

“Encara fa por veure una cara seriosa entre el públic”

1.- Acabeu d’estrenar a Catalunya el vostre espectacle BITS amb una gran acollida del públic. Explica’ns-el. 

Tot? Ara ho he d’explicar? (riu) BITS és un espectacle que està embolicat en el món d’internet. Un ‘bit’ és la unitat mínima d’informació de qualsevol cosa digital i nosaltres fem veure que som aquests ‘bits’ que es transformen quan passen per una pantalla. Som Whatsapp, Twitter, xats, anuncis… qualsevol cosa. Això ens permet saltar d’un esquetx a un altre. Són uns quinze esquetxos diferents i el què hi ha al mig, els lligams, són els passos per internet: un xat, un Facebook, un Google Maps… coses d’aquestes.

2.- Parleu de tecnologia, de xarxes socials… Ens fa riure el mateix de sempre?

Això és un lligam. L’espectacle no està basat en la tecnologia. Hi ha brometes, hi ha cosetes de telèfons mòbils, hi ha les bromes típiques de xats però no és un espectacle basat en les noves tecnologies sobretot perquè les bromes haurien mort al cap d’un o dos mesos. Nosaltres el què fem són bromes sobre la condició humana, les relacions humanes i això sí que no canvia des de els grecs fins ara.

3.- BITS conté algun ingredient nou amb el que encara no havíeu jugat?

Doncs parlem una miqueta, hi ha un gag dialogat o sigui que fem servir la paraula. I així com a element innovador hi ha una altra cosa que em sembla que no havíem fet mai: apliquem una mica el muntatge televisiu als esquetxos de teatre. Fem unes el•lipsis que potser abans no fèiem. Una tècnica de muntatge televisiu aplicada al teatre.

4.- Al catalans ens agrada riure? El públic català riu tant com qualsevol altre públic?

A tothom li agrada riure. Jo crec que a qui no li agrada riure és perquè té un problema amb el seu tarannà humà.

Al públic català li agrada riure el què passa és que som més introvertits. Som menys extravertits que algunes regions com per exemple al llevant. A tot el què és el Mediterrani tirant cap al llevant són molt extravertits. A València són ‘falleros’ i riuen moltíssim. Al centre de Madrid com que també hi ha molta gent de població flotant doncs també riuen molt. Tot el què és el Mediterrani és potser el lloc on riuen més, més obertament.

5.- Fins a quin punt l’humor és necessari per a les persones? 

Riure és una demostració d’intel•ligència. L’humor sempre és una sorpresa. Hi ha sorpreses molt bàsiques, si un ‘tio’ ensopega i un altre riu és un riure molt bàsic però després hi ha la construcció del riure. La construcció del riure suposa alterar uns coneixements previs que ha tingut tothom. Per exemple, es veu que els esquimals fan bromes sobre els tipus de neu que hi ha. Clar, si ve un esquimal aquí i fa un monòleg sobre tipus de neu a nosaltres probablement no ens farà gràcia. Però si abans vingués un investigador que ens expliqués que hi ha 28 tipus de neu doncs entendríem la broma i riuríem.

6.- Hi ha un tipus d’humor intel•ligent i un humor no intel•ligent? 

Bé, el tipus d’humor intel•ligent és el que li treu més punta a una mateixa cosa. Normalment és la repetició de tot, les variacions d’un mateix gag. Moltes vegades es podria parlar d’humor intel•ligent quan tu fas un planteig molt al principi de la funció i després aquest planteig el resols al final o el vas traient de mica en mica. Així el públic s’ha d’enrecordar del planteig inicial que has fet i després ha d’anar recordant la relació que té el gag que està veient en aquell moment amb allò que ha vist abans. Cada cop que el públic lliga dues idees pensa: “-Sóc intel•ligent perquè ho he pillat”.

7.- Aquest 2013 heu celebrat els 34 anys d’El Tricicle. Tenir tanta experiència en el món de l’espectacle us fa pujar amb més seguretat a l’escenari?

El teatre és el dia a dia, és fer riure el públic d’avui i això és una aventura nova cada dia. No pots baixar la guàrdia. No ho tens fet. No són pel•lícules que les tens guardades i que sempre estaran igual. Cada dia és diferent i si avui ve un espectador d’aquells que tens a primera fila, d’aquells que estan allà, amb mala cara tu ja et dius: “-Ostres i aquest ‘tio’? Aquest ‘tio’ perquè no riu?”. Ja estàs preguntant-te per dintre si fas gràcia, si no en fas, si ho fas bé o no. Fer riure és començar cada dia.

8.- Formeu part de la història cultural de Catalunya. Ho sentiu així? Com estava la cultura quan vau començar i com està ara? 

No, no massa. De vegades ens n’adonem quan ens ho diu gent que ha fet teatre perquè ens van veure a nosaltres quan ells eren petits. La sensació que tenim és que fa 34 anys que hi som, que ha passat molt ràpid i també que sempre estem apunt de fer alguna cosa nova. Sempre estem en un procés de futur.

Fa 34 anys ens obríem, ens obríem a l’estranger. Culturalment hi havia moltes influències de fora. El Festival Grec, per exemple, era una finestra oberta a la cultura mundial i ara això no passa. Ara, en aquest aspecte, ens hem tancat moltíssim. Primer perquè és molt car que vinguin els grups i segon perquè qui havia d’apostar perquè vinguessin no aposta tant com s’havia apostat abans. Vénen companyies però en comptagotes. Abans la cultura que ens arribava de fora era més popular, més pel gran públic. Ara quan ens porten alguna cosa d’aquestes és per a l’elit. Són convidats per complir una mica l’expedient de portar companyies de fora. Abans també hi havia més companyies que feien temporada als teatres de Barcelona com Le Cirque Invisible o els Colombaioni. Que passi això ara és molt difícil perquè és caríssim. És un problema de diners.
9.- Què hem de fer per ajudar la cultura?  Darrerament, han proliferat els ‘miniteatres’. Són bons per a enriquir la cultura?
Baixar l’IVA i equiparar-lo a l’IVA francès. Allà em sembla que és un 2,5 % o un 1,5 % i si les companyies guanyen molts diners, a partir de la funció 150 ja paguen una mica més d’IVA. La pujada de l’IVA no ha afectat a l’espectador perquè hi ha ofertes cada cop més econòmiques. Els qui han sortit més perjudicats són les companyies i els exhibidors i la prova és que el Teatre Nacional ha fet un ERE, el Lliure ha fet un ERE, hi ha companyies que tanquen…

Hi ha un miratge. Aquesta idea que s’obren sales noves o que es fa teatre més econòmic com amb el ‘miniteatre’ o el teatre que es fa a llocs que no són teatres. Això sembla que sigui cultura. És una via perquè els actors puguin actuar però em sembla que és més per una cosa d’ego, per dir: “-Sóc actor i he actuat” però en aquests casos només guanya el del bar perquè ven entrepans i begudes. Això no és cultura gegant no és el ‘showbusiness’, és tapar forats, em sembla.

10.- Per acabar, BITS no és l’únic espectacle que teniu entre mans. Ara estreneu també al Poliorama els vostres propis Pastorets que dirigeixes tu mateix. Com són aquests Pastorets del Tricicle? 

És una revolució d’Els Pastorets, és un text completament nou, és una experiència innovadora que fem amb postgraduats de teatre, d’actors, d’escenografia, de vestuari i de música, hi col•labora Taller de Músics, Eòlia i l’Institut del Teatre. El públic es trobarà amb una història que ja coneixen però està tot revisat de dalt a baix. Aquests ‘pastorets’ són més ‘gamberros’. De fet, s’hauria de dir ‘Els dimoniets’ perquè els pastorets no tenen tant protagonisme, els grans protagonistes són Satanàs i Llucifer. És una història ràpida i curta en la qual no paren de passar coses. Serà divertida.

Isona Passola, presidenta de l’Acadèmia del Cinema en Català
Isona Passola, presidenta de l’Acadèmia del Cinema en Català

La productora, guionista i directora de cinema català Isona Passola (Barcelona, 1953) ens ha fet un forat en la seva atapeïda agenda per parlar-nos de ‘L’Endemà’, una pel•lícula documental de Massa d’Or Produccions que, des d’una mirada oberta, crítica i gens convencional, vol aclarir a les persones indecises els nombrosos dubtes sobre la independència de Catalunya. Des de l’abril de 2013, Passola és presidenta de l’Acadèmia del Cinema Català.

No hi ha dret a decidir sense bona informació

Per Ramon Texidó / ACPG – Redacció

1.- Què et va moure a engrescar-te en aquest repte tan ambiciós?

Contribuir des del meu ofici, que és el cinema, a aclarir els dubtes que sobre l’Estat Propi i la Independència de Catalunya té una part del País.

2.- El documental preveu conciliar emocions amb objectivitat?

L’objectivitat no existeix; el que sí existeix és un respecte per la informació contrastada, tant si és a favor com en contra perquè la gent pugui decidir. No hi ha dret a decidir sense bona informació.

3.- ‘L’Endemà’, amb 8.100 mecenes i 300.000 euros recaptats, ha esdevingut la campanya de crowdfunding (micromecenatge) més reeixida a Europa.

L’èxit és de la societat civil catalana, única a Europa, molt ben organitzada ja des del franquisme en ateneus, agrupacions i associacions per combatre qualsevol informació manipulada. Suma-hi la potència de difusió d’Internet.

4.- Com espereu assolir la xifra dels 600.000 euros pressupostats?

Ja hi ha hagut i segueixen havent-hi aportacions com la dels components del Cercle Català de Negocis.

5.- En què consisteix la web-sèrie píndoles contra la por?

Serà la versió per Internet sintetitzada de la pel•lícula.

6.- ‘L’Endemà’ podria assolir una dimensió internacional?

La pel•lícula està feta amb clau interna; si n’hagués de fer una per internacionalitzar el procés seria molt diferent. D’entrada has de situar el País al mapa, perquè hi ha informacions que aquí tenim molt interioritzades i a fora has de partir de zero.

7.- Per cert, com vas viure personalment la Via Catalana?

Amb alegria i emoció a la plaça de la Sagrada Família de Barcelona en veure la gran resposta de la gent pacífica i il•lusionada.

8.- Consideres que aquesta acció col•lectiva ha suposat un salt qualitatiu per a Catalunya?

Sí, a dins del País però va tenir un gran impacte internacional i això ens convenia molt.

Pere Rovira, casteller i falconer
Pere Rovira, casteller i falconer

Vilafranquí de naixement, comptable de professió, casteller de Barcelona des dels seus inicis (vuit anys cap de colla), està molt relacionat amb l’associacionisme. Tant és així que ens manifesta que vol ser enterrat vestit de casteller amb la camisa dels Falcons de Barcelona, “aquí al costadet”. Pere Rovira és una persona vital que no només té relació amb els castells i els falcons (n’és el president dels de Barcelona i de la Federació), sinó també amb el món del foc (fou iniciador dels Diables del Clot, primera colla de diables de Barcelona). Actualment està promocionant la creació de la moixiganga de Barcelona: “sortim per Santa Eulàlia”.

 “Malgrat les diferències entre les colles falconeres totes han adoptat el model associatiu com a organització”

Per Ens de comunicació / ACPG – Redacció

1.- Falcons versus castellers. Molta gent els confon…

Els falcons fem figures humanes, a diferència dels castellers, que fan torres humanes. L’origen d’ambdues manifestacions culturals són diferents, ja que els castellers provenen del ball de valencians (muixeranga) mentre que l’origen del falcons és de Txèquia, que allà se’n diu Sòcol, activitat feta per gimnastes. És per aquest motiu que les figures de falcons són més esveltes i acrobàtiques, més sincronitzades (que és un aspecte que es busca) a diferència dels castells.

Tant els castells com els falcons som plenament integradors, intergeneracionals. Tanmateix, com que no hi ha pinya, els falcons participen més activament dins de la figura.

2.- Quan sorgeix el fenomen falconer a Catalunya?

Pels vols de 1930, i ho fa perquè la Federació de Joves Cristians de Catalunya s’interessa per aquesta activitat i inicialment es desenvolupa a diferents gimnasos de Barcelona i d’arreu de Catalunya.

3.- L’esclat de la Guerra Civil representa un fre per a aquesta activitat…

De la mateixa manera que va representar per a la resta d’activitats de la cultura popular i associativa. Un cop passada la contesa bèl•lica, els únics grups de falcons que van quedar van ser els de Sant Vicenç dels Horts i algun altre, com podia ser els de Sant Pere de Ribes. És gràcies a aquests testimoniatges que podem parlar actualment de falcons a Catalunya.

4.- Si no ho tenim mal entès, no totes les colles de falcons tenen el mateix comportament.

De totes les colles actuals de falcons, els de Llorenç del Penedès és la colla que més s’assembla al Sòcol de Txèquia, no porten faixa, actuen en sabatilles i no porten casc, desenvolupen unes figures anomenades conjunts de dos, de tres… amb unes connotacions clarament gimnàstiques.

5.- N’hi ha moltes colles, oi?

A les deu colles existents actualment hi ha diferents tipologies i característiques que les diferencien unes de les altres. Hi ha colles que realitzen figures més castelleres i en canvi n’hi ha d’altres que es concreten més en els orígens gimnàstics. Una altra característica dels falcons és la gran varietat de figures que podem realitzar, tant estàtiques com en moviment (pilars, planxes, ventiladors, pilars aixecats per sota, molinets, escales…), moltes més que els castells, tot i reconèixer que aquests darrers actualment estan incorporant una gran varietat de formes i construccions.

6.- Actualment els falcons no tenen cap connotació religiosa, ni estrictament gimnàstica, apropant-se més al model associatiu…

El parèntesi de la Guerra Civil va permetre que en el procés de renaixement, els anys quaranta, s’adoptés la forma associativa perquè permetia una major facilitat i s’enllaçava més en la tradició cultural del país: partir de la necessitat de fer pinya juntament amb altres manifestacions culturals (sardanes, centres parroquials, ateneus, teatre amateur, castells…), a partir d’un motiu, d’una activitat, fer coses plegats, compartir, relacionar-se… Malgrat les diferències entre les colles falconeres totes han adoptat el model associatiu com a organització.

7.- No és el mateix, la moixiganga que la muixeranga, no?

La moixiganga són els passos de la Passió de Crist (n’hi ha a Valls, a Sitges, a Vilafranca del Penedès, a Igualada, a Tarragona…). Són anteriors a les muixerangues. Només cal recordar que la moixiganga de Vilafranca acaba de celebrar el seu tres-cents aniversari.

La muixeranga, és el ball de valencians que al final del ball fan una torreta. Inicialment hi van haver muixerangues a Tarragona i a Valls però ben aviat es concentraren en fer la part final, la de la torreta. I d’aquí sorgeixen el castells.

8.- Els falcons esteu federats entre vosaltres…

La Federació de Falcons de Catalunya es va crear l’any 2005. Abans l’única relació que hi havia entre les colles era pel tema de les assegurances i la lideraven els Falcons de Vilafranca. La Federació es crea per iniciativa dels Falcons de Barcelona. En aquest procés constituent com a federació ens va ajudar molt la Confederació d’Agrupacions de Cultura Tradicional Catalana, que darrerament ha estat integrada dins de l’ENS. Una de les propostes inicials fou la realització d’una trobada anual de falcons. Enguany serà la dotzena trobada (cal dir que es compten unes trobades que hi hagueren els anys vuitanta i noranta).

9.- D’on sorgeixen els Falcons de Barcelona?

Sorgim de la colla Castells de Barcelona, com a iniciativa diferenciada, però.

10.- Durant les festes de la Mercè heu celebrat força coses…

I tant! Hem presentat el llibre sobre els 10 anys de Falcons de Barcelona, escrivint la història amb la voluntat que siguin com a mínim deu anys més i no sols parlem dels de Barcelona sinó que també el llibre té un caràcter més global, explica d’on provenim les colles de falcons, qui som, quantes en formem part, com és la seva música…

Per segona vegada hem estat presents al Toc d’Inici de les Festes de la Mercè, acabem de celebrar la 12a Trobada de Falcons, i hem realitzat l’actuació dins de la Festa Major de Barcelona, a la plaça Sant Jaume, abans de l’actuació de les colles convidades de castells.

L’àvia Remei, mestressa de casa
L’àvia Remei, mestressa de casa

Remei Ribas (Mataró, 1934) ha estat mestressa de casa i bacallanera tota la vida. El seu primer llibre La Cuina de l’Àvia Remei (2001) es va convertir en un autèntic fenomen del qual se n’han venut més de 100.000 exemplars. Col•laboradora incansable dels principals mitjans de comunicació de masses catalans, on apareix en tertúlies, programes especials i magazines. Participa regularment al programa Divendres de Televisió de Catalunya. Ha rebut diversos reconeixements internacionals, com el Gourmand Cookbook Awards o el reconeixement honorífic al I Concurso Internacional Las Mejores Recetas de Patatas del Mundo, organitzat per la universitat peruana de San Martín de Porres. És un referent de la cuina catalana popular. 

“Si valorem més els aliments de fora que els nostres productes de temporada, anem malament”

Per Eloi Aymerich/ACPG

1.- La cuina ha perdut el seu rol central en la vida familiar d’avui en dia?

Mentres hi hagi una casa on hi hagi una àvia o una jove d’aquelles d’abans, això no es perd. Es perd quan la canalla, quan es fan més grans, cadascun escampa i marxen uns cap aquí i els altres cap allà… i llavors mengen de qualsevol manera. Acaben menjant entrepans, en general, i amb qualsevol cosa passen. Però en una casa, mentres hi hagi una àvia, la cuina és central, rutlla. Una àvia és un tresor!

2.- Et dius Remei Ribas però et fas dir “Àvia Remei”. Com va anar això?

Aquest nom me’l va posar el periodista Espartac Peran. Ell va començar a fer unes pràctiques a Ràdio Argentona, al Maresme. Em va dir “Remei, perquè no vens un dia i explicarem receptes de cuina plegats”. I al final ens vam animar tots dos. Però jo ho vaig fer en clau de broma, eh? Vam fer diferents programes, amb micròfons oberts en directe, la gent trucava per preguntar sobre receptes i alimentació… nosaltres ens ho passàvem molt bé i ens vam adonar que allò tenia ganxo. I llavors vam dir: “quin nom li posarem al programa?” . Ell em va recordar que jo acabava de ser àvia. “El titularem La cuina de l’Àvia Remei”, va dir. I aquesta Àvia Remei ha acabat sent l’àvia de tothom! [riu].

3.- Has rebut guardons internacionals com el Gourmand Cookbook Awards o un reconeixement honorífic al I Concurso Internacional Las Mejores Recetas de Patatas del Mundo, organitzat per la universitat peruana de San Martín de Porres. Què creus que han trobat en la teva cuina per a ser premiada a nivell mundial?

La senzillesa. En aquest concurs del Perú hi havia molta gent d’alt nivell, d’escoles de cuina de reconeixement internacional… i jo vaig optar per fer una recepta tradicional i antiga, amb un ou i una patata. Simplement! La mestressa de casa, amb poca cosa, si sap fer jocs de mans a la cuina, treu un plat bo. I amb un ou i una patata em van premiar amb un premi honorífic!

4.- Col•labores habitualment en els principals mitjans de comunicació de masses catalans. Què intentes aportar-hi?

És que no sé dir que no. Intento explicar la cuina catalana, perquè no es perdi. Perquè la nostra base de la cultura culinària és el que cultivem. Aquí tenim de tot, és un tresor que no sabem apreciar! Ho valorarem el dia que ens falti. Ens pensem que el de fora és millor… i no. Aquí tenim el millor, de veritat. Hem de fer manera perquè la nostra canalla aprengui a gaudir d’aquests aliments i tasts d’origen català. Si valorem més els aliments de fora que els nostres productes de temporada, anem malament. Aquesta és la meva principal obsessió quan parlo a la ràdio, televisió o als diaris. Aprofito totes les ocasions per reivindicar que la cuina catalana té unes propietats que la fan única i imprescindible.

5.- Et dediques a explicar diferents plats: postres, primers, segons, entrants… però un dels secrets més ben guardats que volem desvetllar: quin és el plat preferit de l’Àvia Remei?

El bacallà. Per això vaig fer també un llibre de receptes només de bacallà, L’Àvia Remei talla el bacallà. De fet, una de les receptes que he recuperat és una recepta que apareixia en un manuscrit de Poblet del 1640: el bacallà en mel! El meu plat preferit és dels més antics de Catalunya!

6.- Què ha canviat de la cuina que vas aprendre de jove amb la que practiquen ara els nous cuiners que s’estan formant i sortint de les escoles de cuina?

Els cuiners que tenim ara, cuiners d’escola, representa que estan molt ben formats. Però cal saber si en les escoles on van s’hi ensenya la base de la cuina catalana. Saben fer una cassola, un sofregit, una samfaina? Això és tenir clars els orígens culinaris i tenir una base. Els cuiners que sàpiguen treballar amb la base de la cuina catalana se’n sortiran sempre. I segurament, triomfaran.

7.- O sigui, que la base de l’èxit culinari és la cuina catalana?

Absolutament! És que només cal que veiem que els millors cuiners són aquells que saben combinar la tradició i la modernitat. La cuina no són matemàtiques, però en canvi, sí que es basa en modes. En un moment les anxoves són molt populars, en un altre moment és l’arròs, en un altre moment l’amanida creativa…

8.- I què en penses de la cuina “moderna” que està també tant de moda?

Una cuina que es basa en generar tastets d’això o d’allò i no té una base culinària tradicional… per a les noves generacions de cuiners ha de ser molt difícil. Els planyo, perquè sense una base d’herència i tradició és molt més difícil construir receptes que parlin d’on venim i qui som gastronòmicament parlant!

9.- Som rics gastronòmicament?

És que no pararíem de posar exemples.

10.- Va, una última recomanació…

Procuro sempre proposar i cuinar coses de temporada. Si els productes que feu servir són de temporada de ben segur que cuinats amb un mínim de carinyo sortiran bons.


Notice: ob_end_flush(): failed to send buffer of zlib output compression (1) in /home/diariwin/public_html/temporada4/wp-includes/functions.php on line 4344

Notice: ob_end_flush(): failed to send buffer of zlib output compression (1) in /home/diariwin/public_html/temporada4/wp-includes/functions.php on line 4344