Twitter response:

Right Sidebar

Josep Palau, Zep del TAGS
Josep Palau, Zep del TAGS

Josep Palau (Barcelona, 1989). Badaloní i presentador del programa TAGS. Ha fet d’actor a “40 El Musical”, ha copresentat la cavalcada de reis, ha col•laborat amb la revista Entreacte fent una article sobre els nens actors. Està format en el teatre amateur. La seva passió és el teatre. Estudia Comunicació Audiovisual a la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB).

“Jo crec que en Zep té una cosa molt bona: la força de voluntat”

1.- Què s’ha de fer per presentar un programa?

El camí a seguir és complicat perquè no hi ha un camí clar. No és com els metges que tenen un camí més definit. S’apunten a medicina, aproven el MIR i comencen a treballar. El que recomano a la gent que em pregunta és que estudiïn Comunicació Audiovisual o Periodisme: que tinguin una base actoral. A partir d’aquí el que s’ha de fer és fer càstings i començar en els mitjans locals del barri, poble…

I per ser actor què s’ha de fer?

En part el mateix. Primer, formar-se. Però personalment en aquest camp li trec una mica de pes a la formació i li faig més cas a la vocació i a l’experiència. Aquí li diria a qualsevol persona que volgués ser actor que anés a l’ateneu del seu barri o poble i participés en la companyia de teatre amateur fent pastorets, etc. Després podria estudiar, si s’hi vol dedicar professionalment, però, per mi, la GRAN ESCOLA és el teatre amateur.

2.- Et costa molt fer de Zep?

No, perquè després de quatre anys el tinc interioritzat i perquè en Zep i jo ens assemblem molt. Pràcticament no sé quan sóc en Zep o quan sóc el Josep. A més a més, els quatre companys del TAGS som amics també darrera de les càmeres i això ens fa tenir un bon “rotllo” que ens fa les coses més fàcils.

3.- Sou com els Polseres?

Sí, exacte. Ens vam conèixer en els càstings. Estem moltes hores junts i això al final s’acaba notant.

Sou amics?

Sí, som amics perquè passem moltes hores junts. Hem fet una mitjana de 1.500 TAGS junts i això crea un vincle molt gran. Hem anat de vacances junts. Tot i que som perfils bastant diferents, tenim molts interessos en comú.

4.- Voleu fer alguna cosa junts com els Polseres?

Bé, nosaltres hem anat de vacances tots junts.

I alguna cosa més permanent?

És difícil això! No sé si ens aguantaríem. Tenim molt bon rotllo però no ens ho plantegem.

5.- Amb quin dels altres personatges s’aniria en Zep a una illa deserta?

Bufff. És complicat això eh! No ho sé! Depèn del moment me n’aniria amb un o amb un altre.

6.- Hi ha alguna rivalitat en el grup?

Són tantes hores junts que acabem sent com germans. Els germans al final sempre tenen alguna baralla. Però mai ens hem barallat tant com per estar picats.

Heu fet algun programa barallats?

Sí, algun cop però ens hem barallat molt poc.

7.- Què és el que més t’agrada d’en Zep?

Ufff moltes coses! Jo crec que té una cosa molt bona: la força de voluntat, l’esperit de superació i la cultura de l’esforç. També l’impuls que dóna als altres membres del grup. Aquesta és la gran diferència respecte els altres personatges: no defallir i lluitar pels somnis.

I el que t’agrada menys?

El punt de “xuleria” que té. Tot i que, personalment crec que és una “xuleria” bona, sense malícia. Cap dels personatges del TAGS la té.

8.- I què és el que més t’agrada de Josep Palau?

Doncs com he dit abans amb el Zep: la cultura de l’esforç. Això sí que ho tinc. Sóc molt tossut i si una cosa no surt a la primera sortirà a la segona.

I la que t’agrada menys?

Mmmm. No ho sé. Complicat. N’hi han moltes. De defectes n’hi ha molts, però ara mateix… Prefereixo no dir-los i no ensenyar els punts febles…

9.- Un programa com el TAGS només es podria fer a una televisió pública?

No crec que només es pugui fer en una televisió pública però sí que crec que el TAGS és un programa de servei públic. El TAGS és un programa que està omplint un forat que no tenia contingut i es fa des dels criteris d’una televisió pública. És a dir, els continguts són totalment plurals, però reben un tractament que permet a qualsevol persona d’entre set i dotze anys entendre el programa. I des d’un punt de vista plenament català i catalanocèntric. Això vol dir que es fa des de Catalunya cap al món. A més a més, el servei públic del nostre programa és una garantia pels pares, ja que s’asseguren que els seus fills vegin un contingut totalment adequat per a la seva edat.

10.- Què n’opines de l’existència d’un diari que apropi les notícies d’actualitat als nens?

Crec que és una iniciativa que està molt bé perquè el que hem d’aconseguir és crear aquesta inquietud i que la gent vulgui conèixer que passa al seu voltant. Encara que algú digui que un determinat tema no li interessa, li afecta. El que hem d’aconseguir és despertar aquesta inquietud per crear la necessitat de llegir la premsa, etc. I el Diari Win és una iniciativa fantàstica per començar a llegir-la.

 

Minitest

Viatge: Interrail (un bitllet que et dóna via lliure per agafar qualsevol tren d’Europa)

Esport: Bàsquet

Videojoc: Age of Empire i … Call of Duty

Animal: Cavall

Aina Clotet, actriu
Aina Clotet, actriu

Aina Clotet (Barcelona, 1982) és actriu de teatre, cinema i televisió i ha guanyat diferents premis com el de millor actriu de repartiment a Màlaga per “Els Nens Salvatges” l’any 2012, el Sant Jordi per Elisa K el 2011, el Premi de Cinema de Barcelona l’any 2006 per “Joves” o un premi Butaca l’any 2008 per “53 días de invierno”.

 “Ens manca trobar moments para aturar-nos i escoltar-nos”

1.- Vas introduir-te en el món de la tele i el cinema una mica per casualitat. Vas acompanyar el teu pare a una entrevista a TV3…

Sí, no tenia ni idea del que era un càsting i quan tenia 12 anys el vaig fer i em van agafar per fer sèries de TV3. La casualitat em va fer descobrir una cosa que m’agradava molt.

A partir d’aquest moment em vaig començar a formar en teatre i em vaig formar a l’escola Nancy Tuñón de Barcelona.

2.- Recomanaries a una nena que es posés a treballar tan jove a fer d’actriu?

Treballar de nena és delicat. Tot i que jo em considero molt afortunada per tots els condicionats que vaig tenir. Per poder anar a l’escola on vaig anar, pels meus pares, pels valors que em van transmetre i, sobretot, pels actors que vaig conèixer en la sèrie on vaig començar a treballar: el Ramon Madaula, el Joan Maria Pou, el Carles Sales, etc. A tots els que em van animar a que estudiés i que em van ensenyar a estimar el teatre. És un lloc súper maco per aprendre l’ofici! Vaig tenir tots els condicionats necessaris perquè la meva entrada en el món fos el més normal possible.

3.- Com a comunicadora audiovisual que ets, què en penses d’allò que deia el Hitchock que no rodis ni amb animals ni amb nens?

No ho sé això, però jo el que penso és que un nen ha de ser un nen i que si interpreta algun paper s’ha d’entendre que per ell és un joc i que la trascendència de l’actuació s’acaba aquí.

Per mi el perill es troba quan els pares hi veuen negoci… Personalment, crec que si un nen té uns bons pares al costat i gent que li doni suport aquell nen pot fer un gran paper en una peli i comptabilitzar la seva feina amb la seva vida de nen. El problema ve si els pares el porten a fer un anunci per seguir treient-li suc…

4.- Amb quin personatge t’identifiques?

Aquesta pregunta és molt relativa perquè tots els personatges els acabes acostant a la teva personalitat. Cap s’assembla a mi, però alhora tots en tenen molta part de mi i tots me’ls acabo estimant molt. És com si li preguntessis a una mare quin fill s’estima més…

5.- Com és la feina d’un actor, des del moment que t’encarreguen el personatge?

Si els responsables d’una sèrie, d’una obra o una pel·lícula volen que facis un paper és una cosa molt positiva, perquè vol dir que han vist en tu alguna qualitat per representar el personatge que tenen al cap.

Un cop ja tens el paper has de llegir-te moltes vegades el guió i entendre quin tipus de persona has d’interpretar.

En el cas de “Els Nens Salvatges”, on era una orientadora de l’escola, la meva feina va ser la d’informar-me i parlar amb psicòlegs amics meus i orientadors socials per entendre bé quina era la feina que s’ha de fer per guiar a un alumne que està desmotivat o va més perdut.

També és molt important tenir una “coach”, una persona que t’ajudi a fer millor la teva feina. La meva “coach” és la Laura Jou, una experta en assessorar a nens. Amb ella treballes els objectius del personatge i les motivacions que té.

Un cop has seguit totes aquestes passes, t’has d’oblidar de tot el que has après i ho has de sentir. Aprendre molta teoria, per després deixar-te anar.

6.- La relació de l’adolescent i el pare és com la de l’actor i el director?

Depèn del director i de l’actor. A mi no em passa això. M’agrada sentir-me un equip amb el director i no em confronto massa amb els directors.

Potser sí que el bon pare actua com el director donant ales al fill i donant-li confiança perquè es desenvolupi com a persona…

En general, el que busquen un actor i un director és trobar ponts d’unió, ben al contrari del que busquen el pare i l’adolescent: objectius sovint enfrontants.

7.- Els nens són uns salvatges?

Penso que no i que la pel·lícula no volia mostrar que els nens són uns salvatges sinó més aviat els adults. Es denuncia que els nens no tenen espais on expressar-se.

El que trobem molt en el món és aquesta incomunicació entre pares i fills. Ens falta temps als adults per parlar amb els nostres fills. Ens manca trobar moments para aturar-nos i escoltar-nos.

8.- Què poden aprendre, per tant, els nens de “Els Nens Salvatges”?

Doncs que la comunicació és molt important i que mai han de deixar d’expressar la seva veu.

9.-  Et veus tota la vida d’actriu o faràs de directora?

Vaig estudiar Comunicació Audiovisual i vaig descobrir que potser sí que m’agradava molt escriure. Vaig fer un guió d’una peli i m’agradaria d’aquí uns anys dirigir. Però encara és una cosa que em queda lluny.

Tinc ganes d’aprendre molt, de viatjar molt, de veure molt món. En el meu cas la direcció me la plantejo com un director d’orquesta, que ha de saber molt de música. A vegades em dóna la sensació que no en sé prou per posar-me al darrera de les càmeres…

10.- Què et sembla la idea de fer un diari digital que apropi les notícies d’actualitat als nens i que eduqui amb jocs interactius?

Crec que la iniciativa del Diari Win de fer aquesta pàgina on els nens poden participar i sentir-se que també formen part del periodisme i l’actualitat és molt important perquè la societat la fem entre tots i com més participem i intentem col·laborar amb les coses, millor funcionarà.

Oriol Puig, actor
Oriol Puig, actor

Oriol Puig (Barcelona, 1993) és el presentador del program Fish & Chips del Club Super 3, surt a un episodi de “Kubala, Moreno i Manchón” i a l’última temporada de Ventdelplà. Va debutar amb 16 anys com actor publicitari i amb El Tricicle a “Més Dinamita”. El 2012 va participar com actor al llargmetratge “El fin del mundo será en Brasil” i a les pel•lícules “Blog” i “ESO”.

“Estic orgullós que la Televisió de Catalunya faci un programa com “Fish & Chips” i que a més ho faci de manera atractiva”

Les preguntes dels personatges:

1.- Tens nòvia?

No, ara no. Però n’he tingut.

2- Quan enregistreu els programes de Fish & Chips?

Nosaltres treballem amb el que diem “falsos directes”. Estem mitja hora per enregistrar el programa, però no el fem en directe. El que fem és rodar la temporada per paquets. La grabem tota sencera i després l’anem emetent per episodis, un cada setmana. Ja portem la quarta temporada!

3.- A banda de Fish & Chips, has fet algun altre programa?

No. Per això abans de començar a presentar el programa vaig estar uns mesos amb el director i la realitzadora preparant la meva feina. Arribava a un equip molt experimentat (era el mateix que fa El Gran Dictat) i jo no havia presentat mai.

4.- Vas haver d’aprendre anglès per fer el programa o ja en sabies?

Ja en sabia força d’anglès. La primària la vaig fer en un “cole” en anglès i això em va ajudar. Al càsting demanaven un presentador amb coneixements d’anglès i per això no em vaig espantar perquè ja sabia que el programa es faria en aquesta llengua.

5.- Faràs un altre programa?

Per ara estem preocupats i ocupats en el Fish & Chips i no pensem en cap més. Més endavant, ja es veurà…

Les preguntes dels periodistes

1.- Et va costar molt interpretar el personatge de Jonàs a Ventdelplà?

Vaig tenir la sort que la Victòria Pagès em va fer de mare, però és cert que les primeres escenes de violència van ser força tenses (el Jonàs era un nen maltractat). Però, després de les primeres setmanes de rodatge, ja em vaig trobar com a casa. Vaig enganxar un personatge bastant potent i això m’agradava.

2.- Parla’ns del teu personatge a “ESO”…

El personatge que interpretava a ESO no era un personatge molt complexe, però va estar bé perquè suposa el primer llargmetratge que vaig fer i els sis personatges de la trama principal vam fer una bona pinya perquè tots ens estrenàvem en això del cinema. Va ser un rodatge divertit, perquè ens ajudàvem els uns als altres. Però era més una pel•lícula on passaven coses que una d’aquelles més centrada en la psicologia dels personatges.

3.- El teu paper a “Blog” va ser una mica diferent…

És la primera pel•lícula de la directora i porta molt més el seu segell. És més personal, més lenta i reposada. Vam fer un rodatge molt més llarg que a “ESO”…

4.- Què n’opines del fenòmen de pelis i sèries d’adolescents?

Crec que estan molt bé, perquè aquest tipus de pel•lícules i sèries serveixen perquè els actors joves puguin introduir-se en el món com a protagonistes. Moltes vegades  a les pel•lícules els joves tenim un paper més secundari…

5.- Coneixes a l’Àlex Monner?

No, a l’Àlex Monner no. Conec a la Joana Vilapuig i m’ha dit que “Polseres Vermelles” els ha suposat una oportunitat fantàstica per a créixer com a actors.

Al final l’única manera amb la que aprèns de veritat és treballant i si interpretes un paper principal aprens molt més.

6.- Respecte al “Fish & Chips”,  els nens que vénen al programa tenen un bon nivell d’anglès?

Sí. Sobretot a partir de la segona temporada. Com ja saben de què va el programa, es preparen millor, a l’escola ja practiquen les frases del programa… Això fa que encara s’ho passin més bé, perquè ja s’imaginen el que es trobaran.

7.- Quina és la prova del programa que t’agrada més?

“Hey DJ”, la prova de la música! Perquè no només tot el públic està ballant, sinó tot l’equip i fins i tot els càmeres. És el moment més relaxat del programa perquè ja tenim la dinàmica molt ben agafada. És la que ens fa disfrutar més!

8.- Et sent orgullós de contribuir a que els nens aprenguin més anglès gràcies a Fish & Chips?

Sí. Trobo que l’anglès és imprescindible i estic orgullós que la Televisió de Catalunya faci un programa d’aquest tipus i que a més ho faci de manera atractiva, a través del joc. Perquè a través del joc aquests temes entren molt millor.
A més, a mi m’és molt important saber anglès. Com actor que sóc, és importantíssim saber anglès, per si mai vull anar a estudiar o a treballar a fora.

9.- Prefereixes més ser actor que presentador?

Aviam, tot està relacionat, però allò al que em voldria dedicar és a fer d’actor. El somni de la meva vida és treballar d’actor.

10.-  Creus que és bona idea fer un diari que expliqui les notícies d’actualitat als nens i els entretingui amb videojocs educatius?

Ho trobo fantàstic perquè realment a través del joc tots ens ho passem molt més bé i si ens ho passem bé aprenem més. Nosaltres al programa utilitzem la mateixa estratègia i penso que funciona fantàsticament bé.

Minitest

Animal: Lleó

Esport: Córrer (és un adicte)
Viatge: Irlanda

Videojoc: Gran Turismo

Llibre: Blankets. Claig Thompson

Pep Plaza, actor
Pep Plaza, actor

Pep Plaza (Mataró, 1972) és un actor especialitzat en imitacions humorístiques que compta amb més de vint anys d’experiència en el món de l’espectacle: al teatre, a la ràdio i a la televisió. El seu puntal de popularitat arriba amb la imitació de Pep Guardiola que fa al programa de sàtira humorística Crackòvia de Televisió de Catalunya. Plaza ha combinat sempre la seva participació als mitjans de comunicació amb actuacions en directe a escenaris d’arreu de Catalunya i de l’Estat Espanyol. L’actor mataroní ha trobat que ara és el moment d’establir-se de manera fixa a un sol escenari i és per això que durant aquest mes de juny presenta ‘I ara què?’ al Club Capitol de Barcelona.

Per Georgina Altarriba/ACPG

“Si en Guardiola no hagués plegat potser hauria estat un any més sense fer teatre”

1.- Com és el teu nou espectacle teatral ‘I ara què’?

És una barreja de tot el què he fet durant tants anys. Tot i que la gent em té encasellat una mica per la imitació d’en Guardiola i alguns altres personatges com l’Albert Om o en Quim Monzó de Crackòvia i Polònia, aquí el què donem a conèixer és la meva vessant més teatral i musical, que és el que la gent no coneix. Llavors, el què miro de fer és un monòleg més teatral i, en una hora trenta, anar intercalant tota aquesta suma de coses.

2.- L’espectacle conté una bona dosi de música en directe. Explica’ns quina importància té la música en aquest nou projecte.

La importància de la música recau en què, tot i que no n’és el fil conductor, la meitat de l’espectacle té música. Això és així perquè vaig explicant coses que, tot i que algunes són reals i altres no, totes les explico a nivell personal, autobiogràfic. Durant l’espectacle explico que jo volia ser cantant, que volia ser músic i, a partir d’aquí, comencen a succeir anècdotes relacionades amb la música. No és un concert però vaig fent trossos de monòleg amb imitacions de cantants que van donant peu a una sèrie de gags.

3.- Per què decideixes impulsar aquest nou projecte al Club Capitol?

Per una raó molt senzilla. No pel què hi pugui guanyar a nivell econòmic perquè tots sabem que amb la pujada del 21% (d’IVA) -que val la pena recorda-ho- i amb la situació actual no és per guanyar-se la vida ni molt menys. Però sí que era una mica per respondre a la pregunta que tothom em feia d’“on et puc veure?” i que jo sempre responia amb respostes com “doncs has de venir a Sant Fruitós de Bages!” o “has de venir a Tortosa!”, indrets on no tothom em podia venir a veure. Doncs amb l’espectacle al Capitol aconseguia tenir un lloc fixe. Ja duc vint-i-un anys fent ‘bolos’ per Catalunya -i fora de Catalunya- i creia que era el moment de dir “ara ha arribat el moment de fer-ho”.

4.- I per què ara?

Per què ho decideixo ara? En aquest moment? Doncs perquè quan en Guardiola plega, la gent no para de preguntar-me “i ara què faràs?”. I vaig dir “doncs mira ara vaig al Capitol i així em podreu veure”. Si el Guardiola no hagués plegat potser hauria estat un any més sense fer teatre. O sigui, no tenia una necessitat extrema de fer-ho però sí que la gent tenia moltes ganes de veure el què feia jo i una manera de mostrar-ho era així.

5.- Els teus espectacles sobre imitacions t’han dut, com ens comentes, arreu del nostre territori. El públic és diferent segons el lloc on actues? 

Sí… uns són més freds i uns altres no tant. A Andorra són diferents, allà són més fredots… Sobre el públic, jo de vegades dic en broma, als meus directes: “Nosaltres sempre ho fem bé, els actors sempre ho fem bé. El què passa és que hi ha públic bo o dolent i avui hi ha un públic bo”. Però això no és cert. El públic sempre és el mateix però el sentit de l’humor és molt diferent aquí Catalunya que a Madrid i, per tant, dins de Catalunya mateix hi ha diferents tipus d’humor. Has de saber trobar el punt. No sempre el trobem perquè de vegades el públic no riu les mateixes gràcies però això no vol dir que no els hagi agradat. De vegades no riuen tant però surten contents, animats i molt bé.

6.- Quina és la imitació que fa riure més al públic que et veu en directe?

A la gent li fa molt de riure la imitació de Joan Gaspart, tot i que ara no estigui de moda. No és el que més m’agrada a mi però hi ha un moment en què faig un joc amb el tema dels pronoms febles i a la gent li fa molta gràcia. El públic riu molt, també, quan faig el Quim Monzó al gag de ‘L’amanida de l’hort’, un gag on explico que quan em poso nerviós pateixo un ‘monzoneig agut’.

7.- I tu amb quina imitació t’ho passes millor? Tens algun personatge preferit?

No en tinc de preferit. M’agraden tots per igual. Preferit per preferit… sempre dic que m’agraden molt els que canten perquè a mi cantar m’agrada molt. Per tant, el Lluís Llach, el Tomeu Penya, el Serrat, el Sabina… m’agraden perquè són cantants. Pel què fa a la broma… imitar en Jordi Pujol és molt divertit perquè em permet fer un monòleg dins d’un monòleg. La gent és molt agraïda amb aquesta imitació. Riuen molt. Però, sigui com sigui, no tinc un personatge que diguis “aquest és el meu preferit”.

8.- Hi ha alguna imitació que creguis que no acabes de clavar però que diverteix molt al públic?

 Jo tinc un problema perquè, bàsicament, si hi ha alguna imitació que veig que no s’assembla al personatge real, no la faig. Perquè crec que val més fer cinquanta personatges i fer-los bé que fer-ne dos-cents i que n’hi hagi algun que diguis “Qui és aquest?”. Aleshores, dels personatges que interpreto potser en Ferran Adrià no el faig tant igual però a la gent li fa molta gràcia. Els altres són força fidels al personatge real però el què faig és donar-li un quart de volta a la imitació perquè el personatge sigui més exagerat.

9.- Tens experiència a la ràdio, a la televisió i al teatre. Què és el millor de cada via de comunicació?

De la ràdio la imaginació i el poder arribar a qualsevol lloc en un moment sense ni maquillatges ni res… amb imaginació. Et permet crear situacions molt ràpides.

De la televisió la proximitat. Tot i que la ‘tele’ és una arma de doble fil perquè et pot donar molt o t’ho pot treure tot. És a dir, tu pots sortir fent una cosa que no és el què tu volies fer i la gent potser no et va a veure al teatre perquè diuen “Bah! Allò haig d’anar a veure?”. Pot passar.

I jo em quedo amb el teatre de sempre. El teatre o l’actuació en directe amb el públic. Perquè palpes la gent, la veus, rius, et pots fer fotos amb ells… Dels tres, jo sempre he dit que el teatre és el que més m’agrada.

10.- Ens comentaves al principi de l’entrevista que el teatre no viu un bon moment. Què creus que s’hauria de fer per millorar el seu estat?

Doncs no ho sé. Jo suposo que aviat trauran això del 21 (per cent d’IVA) perquè ha estat un invent que no ha sortit bé de cap manera. Perquè, si trobéssim que tot i amb ‘el 21’, la gent hagués seguit anant al teatre com sempre, hauria estat una cosa però és que l’IVA s’ha apujat al 21% i el públic s’ha reduït a un 50% o més. Per tant, crec que d’entrada s’ha de treure ‘el 21’ i que, a partir d’aquí, la gent ja s’animarà una miqueta més.

Pepa Plana, pallassa
Pepa Plana, pallassa

Pepa Plana (Valls, 1965) no és la típica pallassa dels circs infantils. És una pallassa per a tothom que, a més a més, s’identifica amb el moviment del 15-M, entre d’altres. Sempre ha reivindicat la figura femenina del món dels pallassos. Ara treballa, temporalment, al Circ du Soleil.

 “El pallasso és un adult que s’assembla molt al nen que va ser”

1.- Recordes el dia que vas dir que volies ser pallassa?

No hi va haver un dia concret. Penso que ja era pallassa quan feia d’actriu, l’única cosa que passava era que no ho sabia. Tot i que sí que és veritat que a la casa okupada de L’hospitalet de Llobregat, “La Vaqueria”, vaig tenir una revelació. Em vaig dir a mi mateixa: “què estic fent fent d’actriu si disfruto més fent de pallassa! A partir d’aquell moment, vaig decidir que ja no tornaria a ser mai més actriu. No hi havia marxa enrere.

2.- El pallasso neix o es fa?

Aquesta és l’eterna pregunta! A mi em sembla que és un ofici d’artesania on has de tenir un talent i una gràcia per poder-ho fer. Per exemple, a mi m’agradaria molt saber pintar, però no tinc aquest talent i per molt que m’hi encaparrés no me’n sortiria. En canvi, en el fet de ser pallassa, ja tinc aquest punt de partida i aquesta facilitat que em fa que pugui ser millor en la meva feina.

3.- Què destacaries dels pallassos infantils?

Sincerament, crec que la grandesa del pallasso es troba quan no només es centra en un públic. A mi m’apassiona el pallasso que la mateixa tarda fa riure a un nen o una nena i a la mateixa hora commou a un avi i fa gràcia a un adult. Aquests per mi són els pallassos de veritat!!! Al pallasso que només és infantil li falta una dimensió, de la mateixa manera que al que només ho és per a adults. Chaplin, Charlie Rivel, Mary Santpere, Rosa Maria Sardà, fan riure a un nen i a un adult. Tot i que, també he de dir que a vegades em fixo més en la gent normal per tenir idees.

4.- La teva tasca de pallassa s’ha centrat també en reivindicar el paper de la dona pallassa…

Sí, perquè no hi ha dones pallasses que es coneguin. I actualment, n’hi ha moltes i molt bones. Precisament al Festival de Dones Pallasses d’Andorra vam voler fer visibles les dones que són pallasses. En el moment que vam presentar el festival, el públic es va quedar sorprès de la gran quantitat de dones pallasses que n’hi ha.

5.- Quan et poses el nas vermell, quina sensació tens?

És la màscara! És la màscara més petita del món que d’una manera natural et fa obrir els ulls. A mi m’ajuda a fer la meva feina perquè m’identifica amb el que sóc, una pallassa i em fa perdre la por. Sempre el porto a sobre!

6.- Una mica et fa tornar a sentir allò que és més propi dels nens, el no tenir vergonya per fer el ridícul… El pallasso és un adult amb el millor de la infància?

El pallasso és un adult que s’assembla molt al nen que va ser. El caràcter dels pallassos està molt relacionat amb aquesta innocència dels nens, que és de vegades, perversa, perquè és honesta. Sí que una mica el pallasso és com aquest nen salvatge que portem dins. El Tortell Poltrona diu que els adults ens “adulterem”. I sí, el pallasso intenta ser un nen el menys adulterat possible! És ingenu, innocent, ridícul, patètic, simple i generós.

7.- Per què, llavors, es fa servir la paraula “pallasso” per insultar?

No entenc perquè es segueix utilitzant la paraula pallasso per insultar i no es canvia per “deixa de fer el polític”. Tenim insults més adequats en aquests moments que la paraula pallasso. Sempre dic que quan utilitzem aquesta paraula en pejoratiu es fa amb malícia. I indica un vocabulari pobre de la persona que ho diu. N’hi ha insults més adequats en català! Poca-solta, capsigrany, cantamanyanes, etc. N’hi ha mil i un! Sí és un elogi que et diguin pallasso! La gent que li insultessin dient-li pallasso, hauria de respondre: “Gràcies, què més voldria!”

8.- Estar al Circ du Solei entra una mica en conflicte amb les teves idees més properes al moviment del 15-M?

Bé, a mi m’agrada tenir contradiccions perquè enriqueix, però també he de dir que no em quedaré al Circ du Soleil. Estic aprenent molt, però m’estimo més fer les meves petites històries, ja que el Circ du Soleil és una multinacional que té la seva història i no la meva. No puc ser indepentent allà. Però visc en aquest món i es rodó i com que no ho sóc de radical, per això vaig provar l’experiència.

Tot i que s’ha de dir que hi ha coses del Circ du Soleil que no lliguen amb la meva manera de pensar. Per mi el circ és artesania i la meva pallassa no pot estar obeïnt sempre les ordres que li venen donades.

Però, de la meva experiència al Circ du Soleil em quedo amb sensacions molt maques, com el fet de sortir a la pista cada nit i obrir l’espectacle amb 2.000 persones esperant veure’t. O el compartir experiències amb un equip format per professionals de gent del tot lo món. Això és molt xulo!

Però també estan molt bé els circs de carrer que fem aquells anem en furgonetes, repetint el que feien ja els pares del Charlie Rivel, anant de poble en poble amb aquell carromato… És deliciós! Això és el que m’agradaria fer a mi quan torni de la meva experiència al Circ Du Soleil. Anar per tot lo món amb la meva companyia i treballar per un circ tradicional. Tinc moltes ganes de fer el que em doni la gana!

9.- Canviant de tema, com explicaries a un nen què és el 15-M?

Primer me l’hauria d’explicar a mi mateixa per fer-ho bé… Mmm. El 15-M va ser un moviment que es va formar des de la gent anònima per cridar als polítics: “ja no podem més!” Un vot no és una carta en blanc que se li dóna als polítics perquè facin el que vulguin. Han de servir a la gent. El 15-M va ser una reivindicació del ciutadà per fer-li veure als polítics que no els necessiten. És una llàstima que s’hagi aturat aquella empenta… Potser això provocarà una revolució més bèstia! Estem ben a prop, però…

10.- Et sembla bona idea fer un diari digital adreçat a un públic infantil i juvenil amb notícies i jocs educatius?

Em sembla divertit! Les notícies no sempre són divertides i la realitat no sempre és xula, per tant, és interessant que els nens es comencin a interessar pel que passa al teu voltant. Fins i tot, afegiria que estaria bé que aquest diari de notícies el llegíssim els adults. Segurament, entendríem moltes més coses si poguéssim rellegir-les amb ulls de nen. Per tant, em sembla molt xulo! És interessar-te pel món i compartir les notícies amb els teus pares i que els teus pares aprenguin amb tu com es llegeixen les notícies.

Mini Test:

Llibre: “Emigrantes” de Shaun Taun, un llibre sense paraules.

Viatge: Egipte

Videojoc (o un joc): pilota

Animal: Gat

Esport: Atletisme

Màrius Serra, escriptor i periodista
Màrius Serra, escriptor i periodista

A la natura hi podem trobar animals herbívors, carnívors o omnívors, i després hi ha els que són com Màrius Serra, els verbívors, és a dir, aquella categoria d’humans que s’alimenta de paraules, principalment de verbs. L’escriptor, periodista i creador incansable de mots encreuats (i Premi Sant Jordi 2013) ha debutat en la literatura infantil amb el llibre “L’arca de Babel”.

“Com més intensa sigui la teva relació amb una llengua, més possibilitats tindràs de conèixer tota la realitat”

1. Màrius, recordes quan vas decidir que volies ser escriptor?

Jo de ben petit inventava històries amb molta freqüència i hi va haver un concurs infantil de redacció que em va motivar molt. Vaig fer una redacció que va ser premiada. Aleshores tenia 10 anys i ja vaig continuar escrivint. Després també recordo quan vaig decidir “publicar” (fer públic i posar a la venda un llibre), estava fent quart de carrera (el Màrius va estudiar Filologia Anglesa).

2. Cal estudiar moltes hores per ser autor de passatemps o s’ha de néixer amb un do?

Cal néixer amb un esperit i unes aptituds determinades, això segur, perquè també les veus en la gent que resol passatemps. I després has de fer un treball metòdic (seguir un camí que funciona i fer-ho de manera ordenada).

3. Quin és el secret per encaixar totes les paraules dels mots encreuats i no et quedin espais en blanc?

El quadrat negre. El gran invent és el quadrat negre, que no té ni 100 anys. El primer va sortir el 1917. Quan ja estàs bloquejat i les paraules no t’encaixen, poses un quadrat negre.

4. De petit t’entretenies amb les joguines que juga tota la canalla o ja estaves “enganxat” als jocs de paraules?

Era juganer amb tot, amb camions, pilotes…però sí que recordo el pare d’un company de classe que tenia un joc de lletres que es podien moure. Havies d’anar passant les lletres per formar paraules. I aquell joc em va captivar, cosa que demostra que des de petit ja tenia una tendència a jugar amb les paraules.

5. Quan vas arreplegar el primer diccionari?

Devia ser a l’escola, als Salesians d’Horta, on segurament ens van fer comprar un diccionari escolar.

6. Com descriuries a un vailet com és Verbàlia, el país imaginari dels verbívors?

Com un punt de trobada. Un “país” en el qual hi són benvinguts tots aquells que, a part d’estudiar la llengua, de fer-la servir per comunicar-se, escriure i llegir, també la fan servir per divertir-se. Jo ja feia anys que buscava un lloc on fer-hi coincidir coses cultes, com la poesia, i coses de “cultura popular”, des d’acudits fins a les endevinalles, embarbussaments o jocs infantils que s’utilitzen per ensenyar-te llengua quan ets nen. Aquest objectiu és el que em va portar a crear el “país” de Verbàlia, el “país” dels verbívors, de tots aquells animals que ens “alimentem” de verbs.

7. T’has estrenat en el camp de la literatura infantil amb un llibre que narra les aventures d’uns infants d’una tribu que no saben parlar i van aprenent la llengua a mesura que viatgen.

Mira és una història que té un camí molt clar. L’Auditori em va encarregar una “cantata” que té molts anys. Un escriptor escriu les cançons, un músic hi posa la música i 30.000 alumnes de primària treballen durant tot un curs per aprendre’s les cançons. Després les interpreten en grups de 800. Cada vegada que s’interpreta la “cantata” (a Olot, al Vallès, a Barcelona…) hi ha 800 nois i nois a l’escenari. La veritat és que jo mai m’havia plantejat escriure per nanos perquè em feia molt de respecte, sobretot a l’hora de trobar el nivell de llenguatge adequat. I al final em vaig inventar la història de l’Alf i la Bet.

8. Perquè és tan important el moment d’adquirir una llengua en la vida d’un infant?

Perquè conforma totalment la seva personalitat. El seu caràcter, les seves capacitats expressives, el seu coneixement té una relació molt directa amb el seu domini verbal. El que acabarà conformant la teva capacitat de relacionar-te i fer amics té molt a veure amb el llenguatge. Com més intensa sigui la teva relació amb una llengua, més possibilitats tindràs de conèixer tota la realitat, de debatre i de fugir dels fanatismes, que són un dels grans problemes de la humanitat.

9. L’any 2008 vas publicar “Quiet”, un relat amb què expliques els 7 primers anys de vida del teu fill Lluís, que tenia paràlisi cerebral. El món es va adaptant de mica en mica a les necessitats dels “quiets”? 

Sí, clarament, i la nostra societat està fent aquests deures. Evidentment hi ha molt camí per córrer però s’hi adapta des d’una perspectiva arquitectònica, pel que fa a l’accessibilitat dels edificis, i de mica en mica psicològicament, un procés més lent i costós. A més, els joves s’aproximen més al món dels discapacitats que les generacions anteriors.

10. Et sembla interessant la proposta de fer un diari digital infantil i juvenil que combini informació i jocs interactius?

Em sembla bé. Crec que és un encert associar el mitjà digital amb la interacció. Si a més li sumes que tota la canalla són ja nadius digitals (que des de ben petits ja s’acostumen a conviure amb la informàtica) i desenvoluparan la lectura  a través de la xarxa, em sembla una idea molt raonable, us desitjo sort.

Minitest

Viatge: Tailàndia

Animal: El Camaleó

Videojoc: El Tetris

Esport: El ciclisme

Llibre: “L’illa del tresor”, una novel·la d’aventures de Robert Louis Stevenson publicada l’any 1883

Araceli Segarra, alpinista
Araceli Segarra, alpinista

Araceli Segarra (Lleida, 1970), la primera dona espanyola que va escalar l’Everest, es considera aventurera, escriptora, il·lustradora, model ocasional i conferenciant. I sobretot, és una comunicadora de les seves experiències viscudes a la muntanya.

“Considero que tinc èxit quan sóc feliç”

1.- Quan vas tenir clar que volies ser aventurera?

El que tenia clar és que no volia tenir una vida monòtona. Això ho vaig descobrir després de treballar de molt joveneta (des dels 16 anys) a la fruita. No m’encaixen les feines monòtones! Crec que cadascú ha de descobrir el que lliga millor amb la seva manera de ser.

2.- Què vas veure des de dalt de l’Everest?

El que es veu és el mateix que des d’un avió, però amb més fred. L’Everest es troba a l’altura dels avions. Veus el mateix, però a trenta o quaranta graus sota zero!

3.- Què aprèns quan puges una muntanya?

Depèn del viatge. A cada viatge passen coses diferents. N’hi ha viatges on aprèns a tenir més paciència; d’altres a ser més humil perquè descobreixes països amb molta pobresa; i d’altres on et dónes compte que viure i existir és una meravella i un miracle. Cada viatge t’aporta alguna cosa diferent.

4.- Et veurem algun dia pujar dalt d’un coet?

No. No em veureu mai pujar d’alt d’un coet. El que m’agrada és fer una activitat en una muntanya: cansar-me, suar, dedicar-li hores i buscar quin és el millor recorregut per pujar la paret d’una muntanya. Lo meu és escalar… roques, gel, muntanyes altes, muntanyes petites, etc. A mi m’agraden les activitats on et mous i et canses i agafes forces després amb un entrepà!

5.- Et consideres afortunada per haver sigut dona i haver tingut alhora ressò mediàtic?

No. Les muntanyes que escalo no canvien la seva inclinació davant d’una dona. Són les mateixes. Crec que el que faig ho faig amb respecte, amb criteri, amb coherència i no té res a veure amb el fet de si sóc una dona o un home. Sincerament, crec que el tema del gènere no té res a veure per sentir-me afortunada o no. És el que és i el disfruto!

6.- Creus que per tenir èxit a la vida és bo tenir un bon sherpa?

Penso que n’hi ha molts èxits a la vida. Una persona ha de considerar que té èxit quan és feliç i es pot ser feliç de moltes maneres. Hi ha gent que considera que ha tingut èxit quan aconsegueix molts diners, tot i està sola. Hi ha gent que creu que té èxit quan el coneix tothom. L’èxit és molt relatiu. Considero que tinc èxit quan sóc feliç. Quan aconsegueixo estar tranquil·la i a gust i fer les coses que m’agrada fer.

Un exemple d’això són els contes de la Tina que dibuixo i escric. No em faré rica ni viuré de fer contes, però em considero molt afortunada de poder dedicar temps a fer-los i haver aconseguit convèncer a l’editorial perquè els faci amb mi.

És bo llavors tenir algú que et doni suport? Depèn de quin tipus? Si tens la teva família, si tens els teus amics, si la gent creu en tu… Si això es pot considerar que són sherpes, potser sí. Però per a mi l’èxit és fer el que t’agrada.

7.- Com és que parles amb un català diferent?

(A la gent de Barcelona) Potser parleu vosaltres amb un català diferent.

8.- El teu proper pas com a escriptora de la sèrie de contes de la Tina?

Ara he de completar la sèrie dels set cims. El proper serà “La Tina a la Piràmide de Carstensz”, que passa a Nova Zelanda.

9.- I un conte per més grandets… en estil manga?

Bua! Tinc tanta feina intentant acabar tots aquests contes, però no se sap mai! Estaria bé que algun altre autor que es dediqui específicament al manga en fes un sobre la Tina! Això m’agradaria molt!

10.- Què en penses de la idea de fer un diari que apropi les notícies als nens a través de notícies i jocs educatius?

Trobo que el vostre diari és una idea fantàstica per apropar als nens a lectura i a l’actualitat per aconseguir que estiguin sempre connectats. Felicitats, perquè és molt bona idea!

Nil Cardoner, actor
Nil Cardoner, actor

Nil Cardoner (Girona, 1999), com molts sabeu, és el Roc de “Polseres Vermelles”, però al marge d’això ha fet d’actor als Pastorets; amb el Joan Oller a l’obra de teatre “Coral romput” i a una d’amateur amb el Martí Pere Ferrer. Va ser el protagonista de la pel·lícula “Fènix 11/23”.

“No ens hem d’oblidar que no podem passar per alt els nens amb càncer”

1.- Com va començar la teva història amb “Polseres Vermelles”?

Vaig fer varis càstings i a partir del quart ja van tenir prou clar que faria de Roc. A partir d’aquí vaig fer proves de maquillatge, de vestuari i em van posar a conviure en una casa amb la resta d’actors per conèixe’ns.

 

2.- Què has après d’estar en contacte amb els altres “Polseres”?

Bé, quan estàs en contacte amb la gent sempre aprens coses noves. De tots he après moltes coses. Per exemple, jo abans era molt tímid. En canvi ara ja no en sóc gens!

 

3.- Això t’ha facilitat tenir més amics?

No, ara en tinc menys! Quan ets petit, tothom és amic teu, però amb el temps vas seleccionant les persones. I sobretot el fet de ser actor de “Polseres Vermelles” m’ha fet ser més previsor a l’hora de fer amics. D’entrada tinc el dubte de si aquella persona va amb mi perquè surto a la tele o perquè realment vol ser amiga meva. I el que em fa dubtar més de les seves intencions és sobretot si no s’enfada mai amb mi.

 

4.- Sou amics a la vida real el grup de “Polseres Vermelles”?

Sí, tot i que al principi pensava que l’amistat que pogués tenir amb els de la sèrie seria més irreal i obligada. Però el fet de conviure junts un estiu en una casa va fer que ens deixéssim anar i ens relacionéssim més com amics.

 

5.- Parla’ns una mica del Roc, el teu personatge a “Polseres Vermelles”.

És un personatge bastant neutre, però que aporta felicitat als “Polseres” i que vol, junt amb el Toni, que no es perdi el grup. És una mica el suport que tenen els personatges per fugir del mal rotllo.

Però a mi m’agradaria que tingués més alts i baixos i una història més complexa. Tot i això, estic molt content que hagin pensat en mi per fer aquesta sèrie i per interpretar aquest personatge. A més és un personatge que s’hi avé molt bé amb el Toni.

 

6.- Sí, el Toni, igual que el Roc, tenen la mateixa capacitat d’entrar als somnis…

Sí, encara que no ho sembli, és el que té més capacitat d’entendre i comprendre a la gent i donar positivitat a les coses. A més a més, tinc un especial “carinyo” amb l’actor que li dóna vida, el Marc Balaguer. Ens portem com a la sèrie! Tot i que amb l’Àlex també tinc bona relació i amb la Joana segueixo estant en contacte, encara que ara estigui a Londres. M’agrada molt parlar amb tots!

 

7.- El caràcter del Roc t’ha afectat a tu com a persona?

Me n’ha fet adonar de com era jo… I, tot i que sóc molt positiu i bastant semblant amb el Roc, amb el temps m’identifico menys amb el personatge. Ja no em veig com a Roc. Tot i que porto bé el meu personatge i no em fa res que la gent em reconegui pel carrer. Jo sempre dic que mentre em tractin amb respecte, no em fa res. Ara, quan em comencen a tractar com un objecte i a no ser educats, no m’agrada.

 

8.- Heu parlat alguna vegada entre els “Polseres” de formar alguna cosa junts?

Des del primer moment, vaig pensar que havíem de fer alguna cosa junts, però encara s’ha de trobar el què. Algun cop hem dit de passar un estiu tots plegats, al marge de la sèrie. Encara que de fet ja ho fem de vegades, sobretot alguns caps de setmana aïllats.

 

9.- Què és el que més t’ha agradat i el que menys t’ha agradat de “Polseres Vermelles”?

El que més m’ha agradat ha sigut conèixer a la gent que he conegut, tot l’equip de “Polseres Vermelles”. I el que menys m’ha agradat ha sigut que potser la sèrie no hagi sigut més representativa de la gent que pateix aquesta malaltia. No ens hem d’oblidar que la sèrie vol tenir presents els nens amb càncer i que no els podem passar per alt.

 

10.- Com et veus d’aquí uns anys?

A mi m’agradaria veure’m com a actor, escriptor o director. M’agradaria muntar una pel·lícula pròpia! Ara mateix, estic intentant fer un curtmetratge amb un amic que si el publico ja el podreu veure. M’encantaria fer un seqüela de “Polseres Vermelles”!

 

Mini test

Animal: els gossos i aquells micos petits

Esport: Futbol

Videojoc: FIFA

Llibre:  Buf! M’agrada llegir, però quan veig tantes pàgines…

Però recomano “El niño del Pijama de Rayas”

Agnès Busquets, actriu
Agnès Busquets, actriu

Agnès Busquets (Tarragona, 1976). Casada amb el Roger de Gràcia, ha fet de presentadora en el programa educatiu del Club Super 3, Play, ha interpretat el personatge de la Kès al Club Super 3 i, actualment, és imitadora de molts personatges femenins del Polònia, com la Letícia, la Ruscalleda, la Mònica Terribas, l’Alícia Sánchez-Camacho. Del Crackòvia, aquesta temporada fa de Queca, l’ovella del Puyol.

“Tant de bo el meu fill pugui gaudir de la independència de Catalunya”

1.- Recordes quan vas decidir que volies ser imitadora?

Vaig entrar en el terreny de l’imitació per casualitat. Vaig treballar amb el Toni Soler a Malalts de Tele i al Set de Notícies i quan va engegar el projecte de Polònia em va proposar fer de Letícia. A partir d’aquí vaig anar provant altres personatges. Però a mi no m’agrada que em diguin que sóc imitadora. El que és xulo del Polònia és que la majoria som actors que tenim facilitat per crear personatges.

2.- Cal estudiar moltes hores per ser actor o això és un do de naixement?

La formació és imprescindible, perquè et dóna una constància i una disciplina. Els quatre anys que vaig estar a l’Institut del Teatre em van servir de molt! És bàsic seguir estudiant. Ara tinc el cuquet de fer un curs, el que passa és que des que sóc mare no tinc temps.

3.- Et veurem algun dia rapada al zero?

No m’he rapat al zero encara, però al dos sí. Després d’interpretar un personatge amb el cabell tipus “afro”. Potser en algun Polònia surto bastant rapadeta, fent algun personatge anònim…

4.- El teu fill també era un tema pendent…

No. Si jo deia que no em casaria i no tindria fills… M’he menjat aquestes paraules amb patates! Però no me’n penedeixo. És la millor cosa que he fet a la meva vida. Ser mare et canvia la vida, però és molt divertit!

5.- Així quedarà aparcat el somni de marxar fora…

Sí, evidentment, això ara no ho puc fer, però potser quan sigui iaia. Perquè amb el meu marit, el Roger, més d’una vegada hem dit de deixar-ho tot i marxar fora per fer alguna cosa per la gent. De moment, vaig fent cosetes des d’aquí… Però, ara per ara, intento fer els mínims plans. Estem en un moment on res és segur. Tant de bo aconseguim la independència i ens tornem la Suècia del Sud d’Europa. Seria genial!

6.- Com explicaries la independència de Catalunya a un nen?

Li diria que la història des de molts anys enrere ens ha fet anar de la mà del poble castellà. Primer nosaltres érem els forts, però va haver-hi una guerra i ens van guanyar… És important explicar-los que abans érem el Regne de Catalunya i Aragó i que teníem una entitat pròpia a nivell internacional que s’ha de recuperar.

Però jo no sóc independentista d’idiologia, sinó de sentit comú. A mi m’encanta anar a Madrid! Però si me’n vaig allà, que sigui com si viatgés a Londres o a París. Em sento molt diferent a la gent de Madrid. Tant de bo el meu fill pugui gaudir de la independència de Catalunya, perquè diuen que passarem uns anys magres.

7.- Parlant dels personatges de Polònia i Crackòvia, quins t’han sigut més fàcils de fer?

La Ruscalleda és un dels personatges més naturals que m’han sortit. Perquè en si és molt parodiable. N’hi ha d’altres que costen més… Tot i que, en general, tots els personatges que faig són fàcils d’imitar.

En canvi, la Queca sí que em costa fer! De cop i volta m’he trobat aquesta temporada que he de manipular una titella. Però sembla ser que estan contents de la veu que li dono i el personatge està agradant al públic infantil.

8.- Tens mascota?

Tenia. Es va morir l’11 de setembre… Molt patriòtica ella (riu). Es deia Gertrudis, “Gertru”. Era viva com ella sola! Molt guapa i simpàtica amb la gent, però amb el seu caràcter. Era molt maca, però de moment no volem tenir un altre gat.

9.- Com podríem millorar aquest món?

Estaríem una hora parlant d’això! M’agradaria que tothom visqués súper bé i aprengués a viure amb menys i sense donar tant valor a les coses materials. D’aquesta manera, tot estaria millor repartit… Però, és clar, a tothom li agrada comprar-se una casa més gran…

Però jo personalment intento ensenyar-li al meu fill aquest altre món. El Pep aprofita les joguines dels seus cosinets i les comparteix amb altres nens.

10.- Què et sembla l’idea de fer un diari que apropi les notícies d’actualitat als nens a través del joc?

Voldria felicitar al Diari Win per existir perquè em sembla una gran idea que vosaltres els adolescents, preadolescents, nens i nenes estigueu informats del que passa al món per què, si els vostres pares ho saben, per què no ho heu de saber vosaltres? Sou els primers que heu de saber com funciona tot això.

Minitest:

Animal: Gat

Esport: Tennis

Viatge: Japó (M’ho vaig passar molt bé)

Videojocs: M’avorreixen…

Llibre: Un estiu a Roca Grossa.

Igor Szpakowski, actor
Igor Szpakowski, actor

Igor Szpakowski (Amsterdam, 1997) és actor. Un dels protagonistes del serial d’èxit de Televisió de Catalunya ”Polseres Vermelles” creat per Albert Espinosa i dirigit per Pau Freixa. En la primera temporada del serial, l’Igor fa el paper de Jordi, un nen de catorze anys que pateix l’amputació d’una cama i que entra a formar part del grup de “Polseres Vermelles” com a “segon líder”.

Actualment TV3 ja està emetent la segona temporada de “Polseres Vermelles” amb uns protagonistes que, després de dos anys, ja són en plena adolescència i on l’’Igor ha d’interpretar un Jordi més complex que ha d’afrontar nous problemes i que ha d’aprendre a seguir endavant.

Per Georgina Altarriba/ACPG
Fotos: J.Szpakowski

“Que tota la gent et conegui pel carrer, que et parin…arriba un moment que cansa”

1.- Com va començar la teva història a Polseres Vermelles?

Ara ja fa uns tres o quatre anys. En aquells moments jo estava a una agència però em vaig voler canviar a una altra. I va ser just quan m’acabava de canviar a l’agència nova que, al cap de res, em van trucar la Carolina, la meva representant, i em va dir “mira Igor tens un càsting a tal lloc, a tal hora i a tal dia” i jo hi vaig anar. Un cop al càsting vaig fer com unes cinc proves i a cadascuna d’elles vaig fer una seqüència amb un paper que ja duia estudiat. En aquell mateix càsting ja vaig conèixer l’Àlex (Monner), el Pau Freixas, i l’Albert Espinosa. I bé, sembla que els vaig agradar i em van agafar.

2.- Així que ja estaves apuntat a una agència perquè et volies dedicar a aquest món?

Sí. Jo abans estava a una altra agència que només em passava feines per a fer anuncis, algun curtmetratge i poca cosa més. Però jo volia fer coses més grans i em vaig canviar d’agència per estar la que estic ara, que és la que em va aconseguir el càsting de “Polseres”.

3.- Què és el millor de fer un paper com el de Jordi?

Aprens molt de qualsevol paper que facis. Amb tots els papers que interpretes sempre aprens molt. Però clar amb el Jordi aprens molt a manejar les situacions difícils o que t’incomoden. Ja que bé, el Jordi està en una situació incòmode i, per tant, jo personalment fent de Jordi he après a sortir de tot tipus de situacions incòmodes que em puguin passar, saps?

En aquesta segona temporada, el Jordi el que no vol és veure els “Polseres”. Està apartat, ha fet una nova vida i no vol saber res dels “Polseres”. I de cop es troba amb la situació incòmode d’haver de tornar a l’hospital a fer-se una proves. Llavors, a més, allà es troba el Lleó, el pega…
Així que, en resum, a la primera temporada vaig aprendre a ser un bon noi, perquè el Jordi era molt bon noi, i a la segona temporada he après que s’ha de lluitar, que s’ha de seguir endavant.

4.- I el pitjor?

El pitjor? Bé, fer-se el coix durant tota la gravació de la sèrie (riu). És que haver d’anar amb la cama recta tota l’estona fa que al final t’agafin rampes. Això i les escenes més difícils… no m’agraden massa… però vaja, s’ha de fer.

5.- Com va anar la primera temporada? Com vareu viure l’èxit?

Doncs no ens l’esperàvem. Jo gravava la primera temporada pensant “ai que bé estic fent una sèrie i sortirà per TV3” i ja està. Però clar, quan vam saber que tenia tant èxit i que hi havia tants seguidors no ens ho creiem.

6.- I tu, personalment, com ho vas viure?

Que tota la gent et conegui pel carrer, que et parin… Quan va començar a passar, allò era molt nou per mi. Al principi, clar, t’agrada i et fa sentir bé, et sents bé. Però després ja… després d’un temps… quan t’ho segueixen fent… clar, arriba un moment que cansa. Bé, no és que cansi però vaja, que ja no li trobes la gràcia.

7.- Com va aquesta segona temporada? Quines diferències veus amb la primera?

La primera temporada era més tot un grup d’amics que encara no estaven a l’adolescència i que s’ho passaven bé a l’hospital. I clar, allò no era del tot la realitat.

I el què té la segona temporada és que és més realista. I al ser-ho és més drama, fa més pena. Aquesta segona temporada és més sobre l’etapa adolescent i és molt més realista. 

8.- Us van advertir sobre la duresa de la segona temporada?

Doncs sí, ja ens ho van dir. De fet, això quan gravàvem la primera temporada ja ens ho comentaven. Ens deien que la segona temporada seria més dura i que els personatges tindrien molt més misteri.

9.- Perquè creus que la sèrie enganxa tant als adolescents?

Perquè jo crec que se senten identificats amb els personatges. Jo crec que el grup dels “Polseres” que està a l’hospital podria ser un grup qualsevol que està a fora de l’hospital, no? Així que sí, jo crec que les persones que segueixen la sèrie es poden sentir identificades amb els problemes i amb les relacions que tenen els seus protagonistes.

10.- Com continuarà la teva història com a actor? Has pensat estudiar art dramàtic?

El meu futur… bé… de moment aquest estiu aniré a Sant Francisco a estudiar anglès i, si pot ser, interpretació també i després, tornant aquí, espero fer algun projecte. Espero que pugui fer alguna cosa xula… Una peli…


Notice: ob_end_flush(): failed to send buffer of zlib output compression (1) in /home/diariwin/public_html/temporada4/wp-includes/functions.php on line 4344

Notice: ob_end_flush(): failed to send buffer of zlib output compression (1) in /home/diariwin/public_html/temporada4/wp-includes/functions.php on line 4344