Twitter response:

Right Sidebar

Ramoncín, músic
Ramoncín, músic

José Ramón Julio Márquez Martínez, “Ramoncín” (Madrid, 1955) és un cantant de rock, actor, escriptor i presentador de programes de televisió. Conegut per les cançons “El Rey del Pollo Frito” i “Arañando la Ciudad” i el programa de televisió educatiu Lingo de La2, també és escriptor de diferents llibres com “El Tocho Cheli”, un diccionari sobre els dialectes del castellà “caló” i “cheli”. Llicenciat en Filologia hispànica és pare de quatre fills.

 

“Qui sap pot i no se l’enganya fàcilment”

 

1.- Què li diries a un nen del segle XXI?

Li diria que no serà sempre un nen, que està en un període d’aprenentatge i que, precisament, el que ha de fer ara és aprendre i cultivar-se. També li diria que quantes més coses sàpiga, menys manipulable i més lliure serà.

2.- I què li diria a un nen que està tot el dia jugant amb els mòbils i les pantalles?

Li diria que, tot i que aquestes màquines s’anomenen intel·ligents, no ho són. Són tontes! Només funcionen perquè l’intel·ligència humana les fa funcionar. Les màquines són tontes per si mateixes. Si es centren només en les pantalles, estan perdent una cosa que és sagrada: el temps. Les pantalles li poden ensenyar allò bàsic de la vida però res més.

Per tant, el que els diria és que dosifiquin el temps que dediquen a les pantalles i que busquin altres coses. Que surtin a la natura, que facin esport, que tinguin amics, que facin trastades, que juguin amb un tira-xines, que tirin dards, que toquin el terra, que corrin pel carrer, que es facin mal als genolls, que es caiguin de la bicicleta i es trenquin un colze… Que siguin éssers humans. I no que aquells robots “intel·ligents” els converteixin en alguna cosa semblant a ells.

3.- I què li diria als pares que no volen que s’embrutin?

Al pare que pensi així li diria que no hauria d’haver sigut pare.

4.- Contundent.

Així de contundent.

5.- Però hem de garantir la seguretat dels nens…

Bé, la seguretat és una cosa diferent. Contra la seguretat del nen no ens hi podem posar en contra. Si el pare creu que per una qüestió de seguretat és aconsellable no sortir de casa, doncs endavant. La por és lliure i cadascú dosifica la seva por com vol. Però el que ha de fer el pare és explicar-li el motiu i donar-li arguments. Segurament si el pare li explica que ell es sent més tranquil si a determinades hores està a casa, el fill ho entendrà perfectament. Els fills es poden rebotar si el pare és impositiu, però si se’ls argumenten les coses no podran fer una altra cosa que atendre les recomanacions dels seus pares.

6.- Què li diria al professor que s’obsessiona en l’ús de les TIC a l’aula?

Gairebé igual que al pare. Que no hauria de ser professor per fer això. El que s’ha de fer és donar-li un bon ús a l’eina que li han donat. Però que no l’utilitzi per substituir l’aprenentatge real que està en els llibres, a les enciclopèdies i en el saber. A la suma del coneixement. No es pot refusar la tecnologia, però s’ha de fer servir bé.

7.- Com a pare, quin és el consell que ha donat al seus fills?

Quan he entès que podien comprendre allò que els deia sempre els he transmés que han de saber perquè qui sap pot i no se l’enganya fàcilment.

8.- Com a músic que és, què li diria als nens que es descarreguen música de manera ilegal?

A aquests nois se’ls ha de dir que a la vida, desafortunadament, no n’hi ha res gratis. L’únic cosa gratis és l’aire que respirem! Han de respectar el dret dels altres. Qualsevol d’aquests nens quan sigui gran serà taxista o tindrà una botiga, serà enginyer o metge i voldrà que també es respecti la seva feina. El mateix que volem nosaltres. Els que ens dediquem a la propietat intel·lectual volem que els altres respectin la nostra feina, igualment. A més a més, avui en dia tenim accés gratuït a tota la música que vulguem sense haver de cometre un delicte gràcies a plataformes com Spotify.

9.- Quina opinió té dels mitjans de comunicació televisius que avui en dia han deixat de banda el valor formatiu?

Personalment, penso que avui n’hi ha bons programes de televisió. El que hem de fer és elegir-los bé. Crec que el ciutadà té a la seva mà el comandament a distància i, per tant, el poder. El que ha de fer la gent és aprendre a elegir. És veritat que no hi ha programes tan educatius com abans, però, actualment, n’hi ha programes molt bons de debat. Simplement hem d’elegir-los. Ningú no t’obliga a veure la tele. N’hi ha gent que es queixa perquè ahir va veure un programa dolent. A aquests els dic que no el vegin. I als que fan aquells programes que es mouen únicament per l’audiència els preguntaria si donarien als seus fills el que els dónen al seu públic.

10.- Què n’opina de mitjans com el nostre que busquen educar més enllà d’entretenir?

És molt raonable, per tant, que comenci a haver un nou pensament i mitjans nous que el que vulguin sigui, si no educar, almenys ajudar a l’educació dels ciutadans. Això és un deure que té un mitjà de comunicació.

Mini Test

Viatge: Àfrica. Kenya, Mombasa.

Videojoc: No sóc de videojocs. Em vaig quedà amb el “Come Come”. Era molt divertit!

Llibre: “En el camino”, de Jack Kerouac.

Animal: Adoro els elefants!

 

Mamen Duch, actriu
Mamen Duch, actriu

Mestra i llicenciada en interpretació per l’Institut del Teatre i fundadora i membre de T de Teatre. La seva vida profesional es troba en el teatre, cinema i televisió. 

Ha participat a la sèrie “Jet Lag” de TV3 i “Tierra de Lobos” de Tele5. Les inquietuts de la Mamen pel ioga la porten a fundar el 2008 el seu propi centre de ioga per nens, Yogui Kids, que busca introduir els nens a la pràctica del ioga a través del joc.

 

“El ioga ajuda a fer una cosa i ben feta”

 

1.- Recordes quan vas decidir que volies ser actriu?

No ho recordo exactament, però des de molt petita (5 o 6 anys).  Una de les principals motivacions que vaig tenir va ser el joc. Sempre estava inventant! Fins i tot actuava quan feia les feines de casa. Quan anava a estendre la roba em pensava que estava a “La Casa de la Pradera”!

2.- Cal estudiar moltes hores per ser actriu o les actrius neixen amb un do?

Hem de tenir una facilitat, però crec que tothom pot ser actor. He donat classes de teatre durant molts anys i sempre explico als meus alumnes que tots tenen un actor dintre. A mi mai m’havien dit que podia ser actriu. Si vols ser actor, t’has de preparar i estudiar per ser actor de teatre, cinema i televisió. No és bo voler ser actor per sortir a la tele. Com el músic o el ballarí, els actors hem de preparar el nostre cos i les nostres emocions per estar alerta per estar a l’escenari. Si a més d’això tens aquell do especial on s’ajunta l’ofici i l’art, seràs un gran actor.

3.- Així doncs, els actors han de tenir una predisposició especial pel joc?

Jo penso que sí. Totalment! És que actuar en francès és “jouer” i en anglès és “to play”. A les classes sempre deia el mateix: Actuar és jugar. Jugar a que ets una altra persona, a que et trobes en un altre moment, en una altra situació… I això és divertit!

4.- Què ens pots dir de l’obra estrenada al “Lliure Aventura!”? És fàcil d’entendre?

És fantàstica! Ens ho hem passat molt bé! És molt actual. Parla del moment de crisi que estem vivint ara. De les opcions que tenim tots per sortir-nos-en d’això, però sempre des del sentit de l’humor i la ironia. I, com sempre hem parlat en les obres de T de Teatre, parla, a més, de les relacions humanes.

“Aventura!” En principi no és per nens, tot i que entenen moltes coses. “Jet Lag” no era en cap cas per nens, però va haver-hi molts nens que la veien. El nen es queda en la capa superficial i els adults veiem la resta. El nen a Jet Lag es quedava amb la pallassada. És una obra per anar a veure a partir dels 12 anys.

5.- Quins dels personatges que has fet al llarg de la teva carrera s’allunyen més de la teva manera de ser? Hi ha algun que s’assembli més a tu?

L’Herminia de “Tierra de Lobos”. Per edat i per costums. És d’un altre moment històric molt diferent al meu. I el que he interpretat a “Aventura!” és bastant diferent a mi. A “Delicadas” hi ha una escena on obliguen al personatge que interpreto a treure el Crist de la paret… És una situació on d’entrada jo no m’identifico. Només en el fet que és un personatge que es revolta contra una ordre imposada. Tots els personatges que he fet es poden defensar…

Però m’identifico més amb el personatge de “Com pot ser que t’estimi tant”, una persona que les circumstàncies la van portar a un moment molt estressant, però que, en el fons, era una persona artista i oberta. Personalment, penso que tots els personatges que he interpretat tenen alguna cosa de mi, com la Carla de Jet Lag. Tot i que crec que no sóc tan estúpida com ella…

6.- Com veus el paper de la dona al teatre? Les nenes que es vulguin dedicar a aquest món tenen una dificultat afegida?

Vam fundar la companyia de T-Teatre amb només dones perquè creiem que hi ha molts papers per homes i, en canvi, en comparació amb aquesta situació, hi ha pocs per dones. I això no reflecteix la realitat: hi ha moltes dones actrius molt bones!

Però sí que és veritat que hi ha molt poques autores i directores i els homes escriuen, des de fa molts anys, cap a ells. Per això cada vegada que estrenem un obra és un repte, perquè hem d’escriure una obra per a cinc dones. Tot i que a les dues darreres obres, “Delicada” i “Aventura!”, han participat dos homes perquè necessitàvem tenir el feed-back home-dona que nosaltres no podíem oferir. Però ens interessa molt això de crear altres coses per dones! I tan de bo hi hagi més creacions com la del Litus i la Marta Buchaca…

Però sí, les nenes tenen un handicap… Però no només per dedicar-se a ser actrius. En tots els camps, a l’empresarial i en el terreny dels sous. Hem avançat moltíssim, però encara hi ha molta feina a fer. Potser hi ha altres professions on les dones ho tenen més complicat…

Per tant, jo els diria a les nenes que, si realment volen ser actrius, ho facin! Passes moltes hores a la feina i has de fer la feina que t’agradi.

7.- Creus que a l’escola es fa poc teatre?

Sí, tot i que cada vegada es fa més teatre. I ara no vull canviar el tema, però considero que a l’escola és bàsic fer ioga. A mi m’agradaria poder començar a introduir el ioga a les escoles… Per què? Doncs perquè si es fa ioga els nens estaran més relaxats i concentrats i amb una millor actitud per fer feina. Està comprovat que si es fa ioga abans de les classes els nens rendeixen més i els professors van menys cansats.

8.- Per tant, creus que el món accelerat que hem construït fa necessari el ioga en els nens?

Sí, els adults rebem moltes entrades (inputs) i els passem als nens. A mi a vegades em venen pares dient-me que el seu nen està nerviós quan qui més ho està és el propi pare. Evidentment que és fantàstic  ensenyar “armes” als nens per relaxar-se, però també cal que els pares les aprenguin. Està molt bé fer classes pares i fills!

A aquesta societat l’anomeno la del zàpping.  Quan només teníem tres o quatre canals de televisió els exercicis que fèiem de teatre eren molt més concrets i a la que es van disparar tots els canals fins a arribar als que tenim ara, els exercicis de teatre van passar a ser molt i molt variats. El ioga ajuda a fer una cosa i ben feta.

Pots fer ioga fregant plats. El ioga és prendre consciència del que fas en un moment concret. Quan t’ho passes bé, estàs fent ioga! Per tant, els nens fan ioga constantment. Perquè viuen el present. Hi ha una pissarra on a mesura que vas dibuixant es va esborrant el dibuix. És una manera fantàstica per explicar el present. Els nens petits són superioguis! Després, a partir dels set o vuit anys, el cap comença a anar massa ràpid i s’ha de controlar i treure del cap les angoixes que pugui tenir el nen per retrobar-lo amb el seu ser més interior, que alhora és el més pur.

9.- Parla’m també de la teva escola de ioga. Yogui Kids.

Fa cinc anys vaig anar a Nova York (perquè la meva germana, que és psicòga infantil i viu allà m’ho va recomanar) a estudiar com funcionava el tema del ioga per nens, perquè a les classes de teatre que feia trobava a faltar que em mancava una eina que fes estar més centrat als nanos i els posés més de peus a terra. Perquè el teatre és molt egocèntric i exhibicionista. Allà vaig veure que el ioga s’ensenyava als nens a través del joc. A les meves classes els faig pensar que estan en un món imaginari on cada postura del ioga que fan és un objecte d’aquest món (una palmera, una papallona etc…). Juguem a fer ioga.

10.- Què n’opines d’un diari que intenta apropar als nens les notícies d’actualitat i que els entretén amb jocs educatius?

Em sembla una gran idea fer una barreja d’informació i jocs. Perquè la informació crec que entrarà molt millor a través del joc. És com el que fem amb el ioga. A través del joc entren les postures, les respiracions, la relaxació i la concentració.Però sempre, sempre, s’ho han de passar bé els nens! Jugar i aprendre.

Mini Test:

Viatge: Índia o Etiòpia, la gran desconeguda.

Videojoc: Ni idea! No n’he jugat mai!

Animal: Lleó

Esport: Tennis

Llibre: “Sin Noticias de Gurb”, d’Eduardo Mendoza, pels més grandets.

“The Mixed-Up Chameleon” de l’Eric Carle, pels més petits.

Quart Primera, grup de pop
Quart Primera, grup de pop

Els Quart Primera feien els seus primers concerts en uns escenaris ben poc habituals però molt quotidians: els menjadors de domicilis particulars. No obstant això, ser un dels grups revelació de la música catalana al 2011 els ha posat difícil seguir fent aquests recitals íntims perquè cada vegada són més les persones que els volen escoltar en directe. El disc de debut dels barcelonins “El món en un cafè” és dolç i amarg, com un tallat. Parlem amb el Pere Jou, guitarra i veu principal del grup. 

“Aprendre música de petit beneficia els estudis “

1. Quart Primera, recordeu quan vau decidir que volíeu ser músics?

A partir dels 3 anys ja vaig començar a dir-li a la meva mare que volia tocar el violí, però la meva mare va pensar que un nen tan petit amb un violí podia ser quelcom “horrible” d’escoltar a casa. Aleshores, quan vaig fer 5 anys, va decidir apuntar-me a piano.

2. Cal estudiar moltes hores per a què un grup de música tingui èxit o els músics ja naixeu amb un do?

Tot el que sigui estudiar suma molt i permet potenciar aquella gràcia natural que puguis tenir d’entrada. Malgrat això, estudiar no és la clau per agradar a la gent. La clau és ser sincer amb tu mateix, trobar una manera pròpia de “parlar” i que això resulti atractiu a la gent. I això últim ja depèn de la sort.

3. Perquè us va agafar per començar a fer concerts en menjadors de cases particulars?

Perquè quan tens un grup i només et coneixen els teus “col·legues” l’única manera de fer concerts és llogant una sala i fent-los pagar una entrada. Així que quan ens vam cansar de perdre diners vam començar a assajar a casa, els locals d’assaig també valen una “pasta”. Assajant a casa vam veure que sonàvem bé i vam pensar: “doncs també tocarem a casa!”.

4. La música arriba millor si es toca a un volum baix i s’escolta en silenci a un pam dels artistes?

Home, millor no ho sé però de forma diferent a la que estem acostumats, sí. L’experiència més espectacular és la música de cambra. Quan tens 4 o 5 músics tocant en una sala petita i sents tot el so natural sense cap micròfon pel mig, escoltes la música tal com va néixer: amb un so directe sense cap tipus de circuit electrònic entre l’instrument i les orelles. Poder sentir com el músic frega la corda del violí…

5. Què és el que menys us agrada dels grans escenaris?

Per començar, un gran escenari amb poc públic és un desastre. A més, en un gran escenari la gent té una altra postura perquè el músic està elevat uns metres del terra i això fa que siguin més exigents. En canvi, quan toques al nivell del terra la gent és més comprensiva i estan contents amb el músics només dient “hola”.

6. A quina edat vau aprendre a tocar instruments?

Jo vaig començar a tocar el piano als 5 anys i després vaig anar aprenent més instruments de mica en mica: la guitarra quan en tenia 12, el baix, les percussions, el violoncel, la trompeta…i ha arribat a un punt que ho toco tot però tot malament (riu). Sóc un tastaolletes!

7. És important que els nens i nenes comencin a interessar-se per la música de ben jovenets?

Sí, és molt important perquè aprendre música quan ets petit beneficia els estudis. Diuen que t’organitza molt el cervell i facilita l’aprenentatge de les llengües i les matemàtiques, encara que semblin coses molt diferents. La música és un llenguatge, i com passa amb tot, si l’estudies de petit ja el tens per a tota la vida.

8. Heu estat una de les revelacions musicals del 2011. Què creieu que valora el públic de les vostres cançons?

Pel que ens diu la gent al final dels concerts o per internet crec que valoren dues coses. Per un cantó hi ha aquells que els agraden les melodies o la veu, i per l’altre hi ha els que valoren les lletres. Estem en un país en què la gent escolta molt la lletra de les cançons, encara que no crec que sigui el nostre punt fort.

9. Les petites històries d’amor omplen les vostres cançons. Alguna vegada heu fet servir la música per a declarar-vos a una noia?   

Constantment. Ja sigui amb cançons pròpies com amb cançons d’altres, enviant-les per correu electrònic o tocant-les a cau d’orella…Ei, però també ens agrada escriure cançons de desamor.

10. Què us sembla la idea d’escriure un mitjà infantil que publiqui notícies i proposi jocs interactius per internet?

D’entrada em sembla fantàstic perquè hi ha moltes coses dedicades al lleure dels petits però potser no n’hi ha que estiguin vinculades a la informació i l’actualitat, i que a més això es combini amb la diversió dels jocs. D’alguna manera sembla que separem molt el món de les criatures i el dels adults quan en realitat les persones no deixem d’evolucionar des que som nens. Perquè no hi pot haver un mitjà que des de petits els mostri què està passant al món? Cal aconseguir que els joves es familiaritzin amb els diaris i així evitar que coneguin què és la realitat de sobte quan arriben a l’edat adolescent.

El Minitest

Viatge: A la lluna

Animal: Un porquet

Videojoc: El “Prince of Persia: Las Arenas del Tiempo” de la Wii, l’únic joc que m’he “passat” a la meva vida

Esport: El futbol

Llibre: “Cosas que los nietos deberían saber”, l’autobiografia que el cantant Mark Everett va escriure, quan tenia 40 anys, amb la idea que algun dia la puguin llegir els seus néts

Meritxell Huertas, actriu
Meritxell Huertas, actriu

Actriu de vocació, la Meritxell Huertas va tenir molt clar, al sortir de la primera obra que va veure de La Cubana, que ella volia dedicar-se “a això”. D’ençà ja han passat gairebé 15 anys, en els quals, a més de treballar durant una dècada amb ells, ha triomfat sobre de l’escenari amb obres com “Pel davant i pel darrera” i, ara, “Confessions de dones de 30”. La ràdio, la màgia, la ‘tele’, els acudits i el cinema tampoc se li han resistit a aquesta catalana que  troba en fer riure la gent una de les seves màximes satisfaccions.

“M’encanta que en ple S.XXI encara existeixi el ritual de seure i esperar que s’obri un teló”

1. És difícil fer riure la gent?

Sí crec que és difícil. Pensa que abans d’ estrenar un espectacle mai no sabem si farà riure o no. És una incògnita. Per mi l’humor té molt de màgia: hi ha coses que un dia les dius i la platea sencera es peta de riure, i l’endemà no riu ningú. Aquesta també és la gràcia de la nostra feina.

2.  Com són els moments just abans de sortir a l’escenari?

Escalfem una mica el cos i la veu, ens concentrem i cap a fora! És una mica com saltar de cap a una piscina. Emocionant i divertit… si saps nedar, clar!

3. Com i quan t’adones que vols ser actriu?

Jo de petiteta ja intentava fer riure a tothom; la meva iaia estava trista perquè s’havia mort el meu avi i jo no parava de fer monades i tonteries, fins que aconseguia fer-la riure. A l’escola sempre m’apuntava a activitats de teatre i, com que era molt tímida, els ‘profes’ creien que no seria capaç de sortir a l’escenari. Després, el dia que fèiem l’obra jo em transformava i la timidesa desapareixia i els mestres flipaven. Ja de més gran la meva germana em va portar a veure un espectacle de La Cubana i vaig decidir que volia fer  “allò”.

4. Així que, en el teu cas, els somnis es compleixen, perquè de seguida vas començar a treballar amb ells, no creus?

Sí! Vaig entrar a la companyia l’any 1998, just  a l’acabar la ‘uni’ i els estudis de teatre. Va ser una gran sort.

5. Com recordes aquella època? Què vas aprendre?

Per mi La Cubana ha estat molt més que una feina: és una manera de viure i d’entendre el teatre com a totalitat. Allà fas de tot. A part d’actor, de maquillador, de perruquer… cuses un botó , penges cortines, claves un clau, enfoques les llums… De tot!! Els anys a La Cubana passen molt intensament, treballes moltíssim i aprens un munt. Una gran experiència molt i molt enriquidora.

6. De fet, la de l’actor és una professió on mai deixes d’aprendre, però anem a pams. Un cop que tens clar que vols dedicar-te a la interpretació, com t’hi prepares?

Vaig mirar escoles de teatre i em vaig apuntar a la que més em va agradar, en aquest cas va ser l’Estudi Nancy Tuñón. Allà vaig estudiar 4 anys  interpretació i tècniques de veu i cos. Al mateix temps anava a la Universitat, on vaig estudiar Filologia Catalana.

7. Aleshores, recomanes als més petits formar-se i tenir una base ben sòlida respecte els estudis, oi?

Està clar que els estudis son primordials per formar- te com a persona sigui quina sigui la professió que es vulgui fer. En aquest cas, tenir formació teatral crec que és bàsic per pujar dalt d’un escenari .

8. La teva època post-cubana no ha estat exempta d’èxits: “Pel davant i pel darrere”, “Confessions de dones de 30″… sèries de televisió, acudits, paròdies en diversos programes, cinema… Amb què et quedes?

Em quedo sempre amb el teatre. M’encanta que en ple segle XXI, envoltats de tecnologia, encara existeixi aquest ritual de seure i esperar que s’obri un teló. I que la gent s’endinsi en la història que li expliquen unes altres persones, una història que tothom sap que és mentida. És un joc fantàstic. Ho trobo màgic.

-Per quan un projecte dedicat als més petits de la casa?

Per ara no tinc cap projecte infantil… Però mai se sap!

-Què hem d’ensenyar-los als infants d’avui en dia per a què el dia de demà tinguin un món millor?

A riure i a riure’s més de tot, crec que amb humor tot es passa millor.

El Minitest:

Viatge: Illa de Pàsqua (Polinèsia)

Animal: la meva gossa Lula

Videojoc: Mario Kart

Esport: qualsevol esport femení; les hem de potenciar i ajudar!

Llibre: ara m’estic llegint “Por qué ser feliz cuando  puedes ser normal”, de la Jeanette Winterson, una escriptora que m’encanta

Teràpia de Shock, grup de rock
Teràpia de Shock, grup de rock

Són joves, guapos i tendres. Els Teràpia de Shock acumulen una legió de fans des que van saltar a la fama amb la cançó “Sense tu” de la banda sonora de “Polseres vermelles”, un dels fenòmens televisius més sonats dels últims anys. Amb un pop-rock romàntic i canyer aquests nois de la Garrotxa han conquistat els cors dels adolescents, que des del març ja poden llegir el llibre que repassa la meteòrica història del grup.

“Cal continuar estudiant encara que siguis músic”

1. TDS, recordeu quan vau decidir que volíeu ser músics? 

Quan ets petit sempre veus estrelles del rock per la tele, escoltes grups i vols ser com ells. De petit et motiva molt la música. Després arriba un dia que els teus pares et compren un instrument, comences a practicar a casa, veus que els teus companys també s’han comprat un instrument. Comencem a quedar per tocar, comencen a sortir algunes cançons i, de mica en mica, et vas animant i et decideixes per anar a assajar i fer una banda.

2. Cal estudiar moltes hores per ser rocker o els músics ja naixeu amb un do?

Des del principi hi has de dedicar moltes hores. En el nostre cas vam tenir una idea clara: que això ens ho havíem de prendre seriosament. Un estiu, abans de fer el primer concert, ens vam tancar per assajar tres hores cada dia. Ens “matxucàvem” perquè no érem grans músics, així que vam aplicar la tècnica de la repetició. Creiem que aquesta és la manera de tirar endavant en tots els camps de la vida.

3. Quan vau muntar la banda algun de vosaltres era tan jove que encara feia l’ESO. Com compaginàveu l’institut amb la composició de cançons i els assajos?

Les composicions i els assajos els fèiem cada dia als vespres però quedàvem quan podíem per compaginar-ho tot. Perquè no només fèiem classes sinó també altres activitats extraescolars. Cal continuar estudiant encara que siguis músic!

4. Tenint en compte la vostra precocitat, m’imagino que aposteu perquè els nens estudiïn música i aprenguin a tocar instruments?

Sí, però per mala sort el sistema educatiu que tenim aquí no potencia gaire la música. A l’escola, a la mainada petita com a molt li ensenyen a tocar la flauta dolça, el xilofon o el triangle. I això per un nen petit potser no és prou motivant per llançar-se a fer música. Hi ha altres països que de petit t’obliguen a aprendre un instrument, ja sigui el violí, la guitarra o la bateria.

5. Us imaginàveu l’èxit que ha tingut la banda sonora de “Polseres vermelles”?

Mai. Va ser tota una sorpresa perquè la cançó “Sense tu” ja feia temps que l’havíem feta i formava part del nostre primer disc “Escapa’t amb mi” (2008). Un dia ens va trucar la manager i ens va dir que TV3 estava molt interessada en aquesta cançó per posar-la a la sèrie. Més endavant vam poder anar a veure com rodaven un capítol i vam conèixer els actors, el director i tota la resta de l’equip. També ens van ensenyar la primera escena on sortia la cançó i ens va fer molta il·lusió. A partir d’aquí, l’èxit de la cançó va ser com “una anada de l’olla”, cap de nosaltres ens ho esperàvem i estem segurs que els de TV3 tampoc.

6. “Sense tu jo no puc, sense tu jo no sóc ningú”. Si no és cap indiscreció, en qui pensàveu quan vau escriure aquest himne?

Mai ho hem explicat perquè preferim que la gent faci la seva pròpia interpretació. La música és tan maca perquè tothom es pot fer seva una cançó. Potser un compositor la va fer pensant en una cosa i qui l’escolta l’interpreta de manera diferent. “Sense tu” és un exemple d’això ja que la posen en batejos, enterraments, “politons” de telèfon…

7. Sou els ídols de molts i moltes adolescents. Quines característiques de la vostra música creieu que valora més aquest públic? 

Tenim un estil de música bastant directe i molta gent s’acaba enganxant a Teràpia de Shock quan ve als concerts. N’hi ha que escolten un parell de cançons del disc i es pensen que som una cosa però quan ens veuen en directe coneixen una cara de nosaltres que no ensenyem al disc. Creiem que molt jovent s’enganxa perquè tenim un directe bastant explosiu en què intentem crear molta festa i una comunicació directa amb ells. Els joves tenim força, ganes de fer coses, i el que volem és que ells es motivin al màxim, com nosaltres ens motivem quan toquem. Ens agrada molt el que fem!

8. Diuen que el vostre estil és “power-pop”, però quins han estat els vostres referents musicals?

Quan vam començar eren grups com Green Day i tota aquella fornada que hi va haver del “punk” nord-americà. També hi havia grups d’aquí que ens “molen fort” com els Lax’n’Busto i bandes britàniques com els Arctic Monkeys o The Libertines. Com més t’endinses en això de la música, més grups vas descobrint i més grups et “molen”, pel que acabes escoltant música molt més variada.

9. Veu ocupar el primer lloc de l’Estat en les vendes a iTunes en la categoria de rock i heu guanyat dos premis Enderrock. Quin és el següent repte que us heu marcat amb retolador?

Tenim il·lusió de seguir tocant, anar fent “bolos” (concerts), conèixer Catalunya i defensar la música a mort perquè ens encanta! I a veure fins on podem arribar tenint en compte que les circumstancies estan una mica complicades a dia d’avui.

10. Per acabar l’entrevista, m’agradaria saber què en penseu de fer un diari digital infantil i juvenil que ofereixi informació i jocs educatius?

Superbé perquè és una manera de fer que la mainada s’engresqui i participi amb les noves tecnologies. Ara tot es mou a través de l’ordinador i tant aviat com els joves s’hi familiaritzin i aprenguin a navegar, millor els anirà.

El minitest

Viatge: Al planeta Nàmec (un planeta imaginari de la sèrie de manga “Bola de Drac”)

Animal: L’elefant, perquè té molta memòria

Videojoc: El Super Smash Bros

Esport: La pilota basca i el Kitesurf (fer surf impulsat per un estel)

Llibre: El nostre, és clar: “Sense Tu” de Teràpia de Shock!

Gemma Mengual, exnedadora de sincronitzada
Gemma Mengual, exnedadora de sincronitzada

La sirena d’or de la natació sincronitzada va decidir sortir de l’aigua a principis d’any. Després de guanyar 46 medalles fent gimnàstica dins la piscina i popularitzar un esport que abans dels seus èxits era desconegut, Gemma Mengual afronta ara el repte més important de la seva vida: fer de mare del seu fill Nil. Si passes una estona amb la Gemma t’esquitxa d’alegria, ni dins ni fora de l’aigua perd mai el somriure.

“La millor edat per començar a practicar la ‘sincro’ és entre els 5 i els 10 anys”

1. Gemma, recordes quan vas decidir que volies ser nedadora?

Sí. Primer els meus pares em van apuntar a natació però al final vaig acabar a la sincronitzada per una casualitat (que explicarà a la pregunta 3). Al principi vaig començar poc a poc però, finalment, vaig veure que m’agradava. I des d’aleshores fins al dia d’avui!

2. Cal entrenar moltes hores per ser nedadora olímpica o els esportistes d’elit ja naixeu amb un do?

Cal entrenar moltes i moltes hores. El talent sempre és important però sense feina no s’arriba enlloc. En un esport com el nostre, que és tan perfeccionista, s’han d’entrenar moltes hores. Això és la part més dura de la “sincro”.

3. Ets una icona de la natació sincronitzada però abans que comencessis a guanyar medalles gairebé ningú coneixia aquest esport. Com és que et fas fixar en la “sincro”?  

Com t’he comentat abans va ser gràcies a una casualitat: la meva cosina ja la practicava…i jo m’hi vaig afegir.

4. La natació sincronitzada combina la natació, la gimnàstica i, fins i tot, les coreografies de ball. Quan sortiu de l’aigua us passeu moltes hores a la sala de màquines del gimnàs?

Sí, també passem molt temps al gimnàs. A banda del treball dins l’aigua, cal fer molta preparació física i entrenaments de coreografia per a memoritzar els moviments que fas a la piscina. Aquests moviments s’han d’intentar perfeccionar fora de l’aigua. Per aquest motiu també fem moltes hores de dansa.

5. Per culpa teva molts ens hem frustrat intentant imitar les piruetes que fas a la piscina. Si no toques de peus a terra, com pots fer la vertical amb una cama aixecada i no enfonsar-te?

És una qüestió de força, tècnica i l’experiència de molts anys fent aquest esport. Després de tant de temps, acabes tenint un domini de l’aigua que sembla impossible que puguis fer el què fas…però ho fas!

6. Les nedadores de sincronitzada dissimuleu el patiment amb un somriure d’orella a orella. En què penseu per transmetre aquesta alegria i no fer cara d’esgotament?

Intentem interpretar la música. No sempre es tracta de somriure sinó d’interpretar el què estàs nedant. Nedem amb música i cada música té una temàtica diferent, per això mires d’expressar sempre alguna cosa mentre ets dins de l’aigua. Encara que t’estiguis “morint” de cansament o de dolor, ningú ho ha de notar.

7. Els vostres exercicis aquàtics sempre van acompanyats de música. Quin estil musical t’emocionava més mentre competies?   

Doncs tots els estils. Si la música em “deia” alguna cosa i em feia sentir emocions, aquella cançó ja m’agradava. M’era igual l’estil, l’important és que em provoqués alguna emoció. La música m’havia d’arribar a l’ànima.

8. Una pregunta per tots els joves que volen provar la “sincro”. Quina és la millor edat per a començar a practicar-la?

Crec que sempre abans dels 10 anys. La millor franja d’edat és entre els 5 i els 10 anys, no més tard.

9. L’Anna Tarrés, la seleccionadora espanyola de natació sincronitzada, sempre t’anima a que et facis entrenadora. T’agradaria ensenyar tot el que has après a aquestes noves generacions?

Sí, sí, m’agradaria. Considero que després de tants anys, poder aportar les coses que he après al llarg de la meva carrera em faria molt contenta.

10. Tu que has estat una gran campiona, quins valors associes a l’esport?

En primer lloc, la disciplina. En segon lloc, el sacrifici. I, finalment, la companyonia (la solidaritat entre companys d’equip), en especial en el cas de la natació sincronitzada.

El Minitest

Viatge: A qualsevol illa

Animal: El gat

Videojoc: No en conec cap!

Esport: La natació sincronitzada

Llibre: “Tokio Blues” del japonès Haruki Murakami, una novel·la molt nostàlgica en què el protagonista ens explica com va ser la seva vida en el seu primer any d’estudiant universitari a Tòquio

Els Catarres, grup de música
Els Catarres, grup de música

Els Catarres són els nous ídols del pop català des del dia que van confessar el seu amor per la “Jenifer”, la “xoni de Castefa” amb que van fer ballar totes les festes majors de Catalunya. Uns mesos més tard presenten dues cançons noves (“Tintin” i “La contorsionista”) i tornen a la carretera amb la Gira Bandarra 2012. Entremig encara han protagonitzat una campanya de l’Ajuntament de Barcelona per recordar a la població que no s’ha d’embrutar la ciutat.

“La cançó ‘Jenifer’ és un crit a favor de la convivència i de l’amor”

1. Catarres, recordeu quan veu decidir que volíeu ser músics?           

Més o menys a tots ens va passar el mateix. Vam pensar en la música quan comences a rumiar que vols fer amb la teva vida, més o menys cap allà els 13 anys, i comences a tenir les primeres inquietuds. I també perquè érem molt dolents jugant a futbol i vam preferir agafar la guitarra (Riuen).

2. Cal estudiar moltes hores per ser un ídol del pop o els músics ja naixeu amb un do?

Cal tenir sort. S’ha demostrat que hi ha ídols de la música que no en saben gaire i en canvi hi ha gent que estudia molta música, domina moltíssim els seus instruments i no triomfa mai.

3. Vosaltres que sou els “pares” de la Jenifer, ens podríeu explicar com veu concebre la cançó?

El Jan va venir un dia a casa meva (explica l’Èric, el cantant) amb uns acords i va començar a tocar la cançó. Però no tenia lletra, només una frase que deia “Sóc més català que les anxoves de l’Escala”. A partir d’aquí vam començar a buscar frases i, quan vam arribar a la tornada, vam inventar-nos la Jenifer. Va sortir molt ràpid aquesta cançó! En un parell d’hores la vam fer.

4. La “Jenifer” és una cançó que parla de l’amor entre dues persones d’orígens socials, econòmics i culturals diferents. Esteu contents que la gent l’hagi interpretat com un crit a favor de la convivència?

Estem contents perquè és un crit a favor de la convivència i de l’amor. És una declaració d’amor que diu que és igual d’on vinguis i quin idioma parlis perquè allò important és estimar-se.

5. Quan naixem tots som iguals però ens anem diferenciant a mesura que ens fem grans. L’univers infantil és més igualitari que el dels adults?

Sí, és un món més semblant perquè un vailet del que té ganes és de jugar i li és igual amb qui (ho comenta la Roser, la contrabaixista). Els nens no tenen tants prejudicis com els grans. No obstant això, és un món que també pot ser més cruel perquè quan ets jove pateixes més les diferències.

6. L’expresident de la Generalitat Jordi Pujol també va destacar el valor integrador de la cançó “Jenifer”. Us devíeu quedar de pedra quan us ho van dir?

I tant, quan ho vam sentir vam “flipar”. I després vam veure el vídeo i ja no ens ho podíem creure…

7. Fins i tot el dia de Sant Jordi veu cantar unes estrofes de “Jenifer” amb ell. El fitxareu per la gira?

Li vam proposar però diu que ell no canta bé i que no s’atreveix (Riuen). Hem d’aconseguir que faci una col·laboració en el pròxim disc!

8. A l’espot de l’Ajuntament de Barcelona assegureu que “és tant net qui neteja com qui no embruta”. Amb quines petites accions quotidianes podem ajudar a conservar les nostres viles i ciutats?

No llençant els xiclets ni els papers a terra, separant la brossa per a reciclar – paper, vidre, plàstic, rebuig -, recollir els excrements dels gossos…

9. En una de les noves cançons, “Tintin”, parleu d’un noi que se sent tan sol com un “Tintin sense Milú”. Què tenen les mascotes que es fan estimar tant?

Les mascotes et donen el seu amor incondicional, sobretot els gossos. El Milú té sort de tenir un amo com el Tintin que és “superperfecte”, però si tingués un amo que fos mala persona segurament l’estimaria igual perquè els animals domèstics són fidels. T’estimaran facis el que facis.

10. En canvi, a “La contorsionista” feu un homenatge als circs ambulants. Creieu que, com els circs, els músics també porteu l’alegria allà on aneu a tocar?

Sí, el nostre també és un espectacle que deambula pels llocs i va parant a poblets. La diferència és que els circs són una “moguda” enorme: porten animals, viuen en les pròpies caravanes…suposem que ha de ser molt maco però també ha de ser una vida bastant dura.

El Minitest

Viatge: A les Illes Balears

Animal: L’elefant

Videojoc: El Tetris

Esport: El futbol tot l’any i el cúrling a l’hivern (una mena de petanca sobre gel que consisteix en fer lliscar la pilota perquè entri dins de la diana marcada al final de la pista)

Llibre: “El petit príncep”, el clàssic conte d’Antoine de Saint-Exupéry

Carme Ruscalleda, cuinera
Carme Ruscalleda, cuinera

La Carme Ruscalleda és l’única dona que té 5 estrelles Michelin, els reconeixements més prestigiosos de la gastronomia. La seva recepta és barrejar la modernitat amb la cuina tradicional catalana, com bé saben els clients dels seus restaurants de Sant Pol de Mar, Barcelona i Tokio. Si diuen que la cuina s’ha de fer amb amor i entusiasme, no ens estranya gens que sigui la millor cuinera del món.

“La dieta mediterrània és una manera de menjar i de viure que et fa més sa”

1. Carme, recordes quan vas decidir que volies ser cuinera?

Sí, vaig decidir-ho després de fer un creixement des d’una botiga “delicatessen”, una xarcuteria on elaboràvem porc i menjars per a emportar: croquetes, pasta fresca…Va haver-hi un moment que vaig tocar sostre professional, ja no podia fer coses més complicades. Aleshores vaig decidir convertir-me en cuinera professional i dir-me “Ara també pararé la taula”.

2. Cal estudiar molt per a ser cuinera, o els cuiners ja naixeu amb un do?

Cal no parar d’estudiar i menjar en molts restaurants per a conèixer el món i altres cuines. És molt important que un cuiner es formi en una escola malgrat que no és el meu cas. Jo m’he educat en una família pagesa i comerciant on no es parava de parlar de menjar. A més, sóc d’una generació de nenes que se les va formar molt a la cuina, però vaig desenvolupar un esperit molt curiós d’estudiar pel meu compte i tastar molts restaurants.

3. Quan eres petita menjaves moltes llaminadures?

No masses, mai he sigut gaire de caramels. En canvi actualment continuo menjant una llaminadura que és un bon producte: la xocolata negra, que els nutricionistes diuen que és saludable. No m’ha agradat mai la xocolata amb llet ni la blanca, que són un cacau més manipulat.

4. Com li explicaries a un nen què és la dieta mediterrània?

La dieta mediterrània és aquella manera de menjar que el nen ha heretat a través de la cultura pròpia i l’ha de protegir per transmetre-la als seus fills. És una manera de menjar i de viure que et fa més sa i enèrgic, per això té tant valor. També et fa ser una persona més creativa, més amable i amb més bon humor. Com que està basada en els productes de cada estació, la dieta és variada i gens monòtona.

5. Imagina’t que un grup de vailets fa una reserva per venir a passar tot un dia al teu restaurant. Què els hi prepararies per dinar i per sopar?

A l’hora de dinar faríem un menú més llarg i potent perquè al dia encara li queden moltes hores. I al vespre, com que la canalla ha d’anar a dormir d’hora, faríem un àpat més lleuger perquè descansessin bé i l’endemà a l’escola estiguessin en forma!

6. A la cuina es necessita molta disciplina per entregar els plats amb puntualitat. Quins són els valors més importants que ha de tenir un cuiner professional?

Primer de tot, un cuiner professional s’ha d’enamorar de la feina que fa. Llavors també ha de tenir un gran respecte pel producte que manipula i pel client. Ha de tenir bon gust i ha d’estar cada dia il·lusionat i motivat. A la cuina, la mandra no hi té cabuda!

7. Vens d’una família de pagesos i m’imagino que a casa sempre heu menjat molt de verd. Les verdures i hortalisses són la base d’una alimentació sana?

I tant. Avui en dia tots tenim a la ment la piràmide de l’alimentació mediterrània, però ara s’ha fet un pas endavant i s’ha buscat una altra imatge gràfica: el My Plate. Aquest plat és una circumferència partida per la meitat: el segment més gran són els vegetals, que els hem de menjar crus i cuits cada dia, i al costat hi ha la fruita. A l’altra banda hi ha els hidrats de carboni (la pasta, el pa…) – és important que els mengem integrals – i al costat hi ha la proteïna animal. Cal menjar poca carn vermella, és preferible menjar una proteïna del mar.

8. Ets una gran defensora de la cuina de temporada. En quina època de l’any la terra és més generosa amb els productes que ens dóna?

A la primavera i l’estiu, i a la meva comarca, el Maresme, encara més. A l’hivern el fred fa que tot quedi més arronsat. Però aquí tenim la cultura de saber conservar els aliments per aquestes èpoques que no hi ha una producció tan lluïda.

9. Tens un restaurant a Tokio i els teus plats tenen influències de la cuina japonesa. Més enllà que mengen amb palets, què ens pots explicar de la cuina nipona?

He descobert que s’assemblen molt a nosaltres. Primer, malgrat que no tenen els puntals de la dieta mediterrània – l’oli, el vi i el pa –, la seva també és una cultura molt longeva gràcies a l’alimentació. A més, també els agrada menjar cuina de temporada i són una gent molt respectuosa amb els aliments. És admirable que als carrers de Tòquio puguis menjar productes en perfectes condicions en establiments ambulats.

10. Abans d’acabar, què et sembla la proposta d’un mitjà de comunicació infantil i juvenil que barregi la informació i els jocs interactius?  

Em sembla fantàstic perquè la canalla està tan interessada en internet com pel menjar. Hi ha canalla petita, gairebé nadons, que es queden embadalits davant de la televisió veient com fan una recepta…com si veiessin dibuixos animats! Els nens són gourmets.

El Minitest

Viatge: M’encantaria fer la Ruta 66, als Estats Units, a bord d’una Harley Davidson.

Animal: El porc, l’animal que em va obrir les portes de la creativitat.

Videojoc: Els jocs del Mario  

Esport: Havia jugat a basquet i ara vaig al gimnàs.

Llibre: “Un cel de plom”, la novel·la que repassa la vida de la Neus Català, supervivent republicana dels camps de concentració nazis.

Roger Roca, atleta
Roger Roca, atleta

Quan era petit deixava la pilota de futbol a la banda: preferia donar voltes al camp. Avui, el Roger Roca és un dels millors esportistes del país perquè ha estat sis vegades Campió de Catalunya de Mitja Marató (una cursa de 21.097 metres), que és diu ràpid. Però és que, a més a més, és un dels millors atletes del planeta perquè és l’actual Campió del Món de Duatló, la seva especialitat.

“És imprescindible que els nens facin esport”

1. Roger, recordes quan vas decidir que volies ser atleta?

No sé si he pres mai aquesta decisió directament però des de ben petit m’agradava córrer. Quan al “cole” fèiem esport, jo destacava més corrent en distàncies llargues que fent esprints, jugant amb la pilota o fent esports d’equip.

2. Cal entrenar molt per a ser atleta, o els atletes ja naixeu amb un do?

No, no…s’ha d’entrenar molt. Molt més del que la gent es pensa. Cal entrenar cada dia de l’any, de dilluns a diumenge, encara que sigui Nadal o Cap d’Any. Nosaltres no descansem cap dia i hi ha dies que entrenem dues vegades o, fins i tot, tres.

3. La majoria de nens tenen ídols en el món de l’esport a qui els agradaria assemblar-se. Quin és el teu?

Mai he tingut un ídol però admiro el Haile Gebrselassie, que és un dels millors corredors de l’història i un referent clar per a tots els atletes. No només pel que ha guanyat sinó per la simpatia com ho ha fet.

4. Tu has fet de l’esport la teva professió però per la majoria de gent és una afició. És important que els nens tinguin l’hàbit de fer esport?

Jo crec que més que important és imprescindible. Se n’hauria de fer més a l’escola! L’esport aporta una sèrie de valors que no t’aporten altres activitats. A mi l’esport m’ha fet créixer a la vida, m’ha fet ser el que ara sóc.

5. Quins són els tres principals valors que associes a l’esport?

L’esforç, la disciplina i, encara que el meu sigui un esport individual, el treball en equip. Al Duatló moltes vegades t’ajudes amb un company per a entrenar o, fins i tot, a l’hora de competir. Sobretot quan ens interessa anar junts per anar més ràpid.

6. Sabem que la dieta d’un esportista és molt important. Quins són els aliments que no falten mai a la teva cuina?

La fruita, la verdura i sobretot la pasta, que és el nostre aliment essencial. A partir d’aquí, miro de portar una dieta mediterrània equilibrada menjant una mica de carn i peix.

7. Dius que sempre vas somiar en ser campió olímpic però que vas assumir que no era possible. És important conèixer les teves limitacions per a millorar?

És un aspecte fonamental: si tu no saps quines són les teves limitacions, no pots lluitar per a superar-les i sempre et pensaràs que ets alguna cosa més del que ets. El dia que vaig descobrir que no podria assolir el nivell suficient per a ser Campió Olímpic de Marató o de Triatló, em vaig posar a lluitar per aconseguir altres objectius, com ara ser Campió de Catalunya, d’Espanya o Campió del Món de Duatló.

8. El teu esport és una disciplina de resistència. Quan les cames t‘estan a punt de fer figa, què penses per no defallir?

Penses en tot el que has entrenat i amb la gent que t’envolta, com la família i els amics. Penses en tot l’esforç que has dedicat per estar competint i que, realment, allò és el que vols fer encara que pateixis una mica. A més, els atletes ja tenim assumit que la nostra activitat té un component de patiment que, fins i tot, ens agrada. Si no ens agradés patir, no estaríem aquí. La paraula “rendir-se” no existeix en el nostre esport.

9. L’any 2011 vas convertir-te en Campió del Món de Duatló. Quan aconsegueixes aquesta fita màxima, et marques nous reptes o perds l’ambició?

A la meva edat – tinc 34 anys, estic a la part final de meva carrera esportiva – costa marcar-te nous reptes perquè sé que la fita que he aconseguit és insuperable. En tot cas, l’objectiu és gaudir del que faig. Si no puc repetir l’èxit, intentaré guanyar altres títols. Continuaré lluitant per fer-ho el millor possible.

10. Com a pare, t’agrada la iniciativa d’un mitjà de comunicació infantil i juvenil que combini el joc i l’informació?

I tant, els mitjans de comunicació són “superimportants” perquè estan presents a totes les cases i fer una informació de qualitat dirigida als nens és bàsic.

El Minitest

Viatge: Cadaqués, un raconet que m’encanta i on em vaig casar.

Animal: El cavall

Videojoc: L’”Age of Empires”, un joc d’estratègia per a construir les bases de la civilització.

Esport: El Duatló, que és el meu.

Llibre: “L’art de la guerra”, un llibre xinés d’estratègia militar que es pot aplicar a totes les facetes de la vida per afrontar els problemes del dia a dia.

Anna Moliner, actriu del Club Super 3
Anna Moliner, actriu del Club Super 3

L’Anna Moliner és una actriu amb molts registres. Els nens i nenes la segueixen al Super3 on fa el personatge de la Tru, una alegre porqueta que tot ho veu “amazing” (increïble) i “wonderful” (meravellós). I la resta la coneixen també per les seves aparicions a la sèrie “La sagrada família” (també a TV3) i els seus treballs al teatre, on és una de les veus més prometedores del musical català.

“La Tru i jo sempre busquem el cantó positiu de les coses”

1. Anna, recordes quan vas decidir que volies ser actriu?

Mmmmm…no recordo el moment concret que vaig prendre la decisió però des de molt petita vaig tenir molt clar que seria actriu.

2. Cal estudiar moltes hores per ser actriu o les actrius ja naixeu amb un do?

Les dues coses són molt importants, com en totes les feines. Crec que hi ha d’haver un talent de base, una força que t’empenyi a anar cap allà, però òbviament amb el treball i la pràctica s’aprèn molt.

3. Interpretes la Tru del Super3, que com tota la família del programa és una estrella de l’animació que aterra al món dels humans. Si et deixessin triar, en quin personatge dels dibuixos animats et convertiries?

En l’”Anne de las teules verdes”, la protagonista d’una sèrie de la meva època. M’encantava! Era una nena orfe que havia estat adoptada per una parella gran i tenia una casa amb les teules de color verd. Tenia molta imaginació i es va acabar fent escriptora. D’aquesta història van fer-ne una pel·lícula també.

4. La Tru representa que és una porqueta i el seu amic Fluski és un gat. Quin és el teu animal preferit de la realitat o de la ficció?

M’ho he de pensar…me n’agraden molts però et diria el gos. El vincle que es crea entre l’amo i ells és una passada! Tinc un Jack Rusell de set mesos.

5. A la Tru sempre la veiem “happy” i contenta. Tu també penses que sempre hem de buscar el cantó positiu de les coses?

Totalment, m’identifico molt amb aquesta característica de la Tru. Jo també sóc molt així. Sempre que m’ha passat alguna cosa dolenta li he sabut trobar la part positiva.

6. Sense sortir de la televisió, també t’hem vist a “La sagrada família” interpretant la Janis, una noia que es creu molt llesta i s’aprofita dels pares tant com pot. Què faries si tinguessis una germana com la Janis?

(Riu) Li tinc molt de “carinyo” a la Janis, no sé que dir-te. Suposo que intentaria fotre-li canya! Però ben mirat, a la Janis li va la canya, així que no sé si seria pitjor el remei que la malaltia. Li diria que no deixés de ser ella mateixa però que s’espavili, que no es pot aprofitar dels pares d’aquesta manera!

7. Tu que ets una gran actriu de musicals ens explicaràs com és possible que pugueu actuar i cantar a la vegada sense marejar-vos. És una feina que exigeix molts assajos i entrenaments?

Sí, requereix un gran entrenament físic i vocal. De tota manera no és tan diferent del teatre de text perquè els actors hem d’estar en forma constantment. El nostre instrument, la nostra eina de treball, és la veu i el cos. Per això ens hem de cuidar tant.

8. Has sigut la Caputxeta del musical “Boscos endins”, una obra que reunia els personatges més populars dels contes. Els contes són més màgics i fantàstics quan els veus representats al teatre?

Tot el teatre és màgic i qualsevol obra és com un conte. Això és el que m’agrada del teatre: vens, t’expliquen una història i veus que hi ha vida a dalt de l’escenari. A “Boscos endins” aquesta màgia era especialment bonica perquè Sondheim (l’autor nord-americà del text) és un mestre del musical.

9. Com hem vist, la teva trajectòria està molt relacionada amb el món dels nens. Què diferencia el públic infantil del públic adult?

El públic infantil és molt sincer i això està molt bé. Quan tens la sort de fer una cosa que té un contacte directe amb el món dels nens, són tan naturals que et transmeten tot el que estan vivint. D’aquesta manera et donen moltes lliçons, bones i dolentes: és un públic que et fa millorar. Els adults retenim molt més els sentiments.

10. Per acabar, et sembla bona idea fer un mitjà de comunicació dirigit als nens i nenes que barregi la informació i els jocs interactius?

Em sembla fantàstic! Tot el que vagi destinat a despertar la curiositat i el coneixement dels joves és una idea meravellosa.  

 

El minitest

Viatge: Als Estats Units

Animal: El gos

Videojoc: Vaig tenir una època de jugar molt al Resident Evil (el joc proposa combatre un estrany virus que amenaça d’infectar els humans i transformar-los en zombis).

Esport: Anar en bicicleta

Llibre: “Ana Karenina”, novel·la del rus Lev Tolstoi que narra la història d’una dona del segle XIX (publicada l’any 1877).

 


Notice: ob_end_flush(): failed to send buffer of zlib output compression (1) in /home/diariwin/public_html/temporada4/wp-includes/functions.php on line 4344

Notice: ob_end_flush(): failed to send buffer of zlib output compression (1) in /home/diariwin/public_html/temporada4/wp-includes/functions.php on line 4344