Twitter response:

Right Sidebar

Màrius Serra, escriptor i periodista
Màrius Serra, escriptor i periodista

A la natura hi podem trobar animals herbívors, carnívors o omnívors, i després hi ha els que són com Màrius Serra, els verbívors, és a dir, aquella categoria d’humans que s’alimenta de paraules, principalment de verbs. L’escriptor, periodista i creador incansable de mots encreuats (i Premi Sant Jordi 2013) ha debutat en la literatura infantil amb el llibre “L’arca de Babel”.

“Com més intensa sigui la teva relació amb una llengua, més possibilitats tindràs de conèixer tota la realitat”

1. Màrius, recordes quan vas decidir que volies ser escriptor?

Jo de ben petit inventava històries amb molta freqüència i hi va haver un concurs infantil de redacció que em va motivar molt. Vaig fer una redacció que va ser premiada. Aleshores tenia 10 anys i ja vaig continuar escrivint. Després també recordo quan vaig decidir “publicar” (fer públic i posar a la venda un llibre), estava fent quart de carrera (el Màrius va estudiar Filologia Anglesa).

2. Cal estudiar moltes hores per ser autor de passatemps o s’ha de néixer amb un do?

Cal néixer amb un esperit i unes aptituds determinades, això segur, perquè també les veus en la gent que resol passatemps. I després has de fer un treball metòdic (seguir un camí que funciona i fer-ho de manera ordenada).

3. Quin és el secret per encaixar totes les paraules dels mots encreuats i no et quedin espais en blanc?

El quadrat negre. El gran invent és el quadrat negre, que no té ni 100 anys. El primer va sortir el 1917. Quan ja estàs bloquejat i les paraules no t’encaixen, poses un quadrat negre.

4. De petit t’entretenies amb les joguines que juga tota la canalla o ja estaves “enganxat” als jocs de paraules?

Era juganer amb tot, amb camions, pilotes…però sí que recordo el pare d’un company de classe que tenia un joc de lletres que es podien moure. Havies d’anar passant les lletres per formar paraules. I aquell joc em va captivar, cosa que demostra que des de petit ja tenia una tendència a jugar amb les paraules.

5. Quan vas arreplegar el primer diccionari?

Devia ser a l’escola, als Salesians d’Horta, on segurament ens van fer comprar un diccionari escolar.

6. Com descriuries a un vailet com és Verbàlia, el país imaginari dels verbívors?

Com un punt de trobada. Un “país” en el qual hi són benvinguts tots aquells que, a part d’estudiar la llengua, de fer-la servir per comunicar-se, escriure i llegir, també la fan servir per divertir-se. Jo ja feia anys que buscava un lloc on fer-hi coincidir coses cultes, com la poesia, i coses de “cultura popular”, des d’acudits fins a les endevinalles, embarbussaments o jocs infantils que s’utilitzen per ensenyar-te llengua quan ets nen. Aquest objectiu és el que em va portar a crear el “país” de Verbàlia, el “país” dels verbívors, de tots aquells animals que ens “alimentem” de verbs.

7. T’has estrenat en el camp de la literatura infantil amb un llibre que narra les aventures d’uns infants d’una tribu que no saben parlar i van aprenent la llengua a mesura que viatgen.

Mira és una història que té un camí molt clar. L’Auditori em va encarregar una “cantata” que té molts anys. Un escriptor escriu les cançons, un músic hi posa la música i 30.000 alumnes de primària treballen durant tot un curs per aprendre’s les cançons. Després les interpreten en grups de 800. Cada vegada que s’interpreta la “cantata” (a Olot, al Vallès, a Barcelona…) hi ha 800 nois i nois a l’escenari. La veritat és que jo mai m’havia plantejat escriure per nanos perquè em feia molt de respecte, sobretot a l’hora de trobar el nivell de llenguatge adequat. I al final em vaig inventar la història de l’Alf i la Bet.

8. Perquè és tan important el moment d’adquirir una llengua en la vida d’un infant?

Perquè conforma totalment la seva personalitat. El seu caràcter, les seves capacitats expressives, el seu coneixement té una relació molt directa amb el seu domini verbal. El que acabarà conformant la teva capacitat de relacionar-te i fer amics té molt a veure amb el llenguatge. Com més intensa sigui la teva relació amb una llengua, més possibilitats tindràs de conèixer tota la realitat, de debatre i de fugir dels fanatismes, que són un dels grans problemes de la humanitat.

9. L’any 2008 vas publicar “Quiet”, un relat amb què expliques els 7 primers anys de vida del teu fill Lluís, que tenia paràlisi cerebral. El món es va adaptant de mica en mica a les necessitats dels “quiets”? 

Sí, clarament, i la nostra societat està fent aquests deures. Evidentment hi ha molt camí per córrer però s’hi adapta des d’una perspectiva arquitectònica, pel que fa a l’accessibilitat dels edificis, i de mica en mica psicològicament, un procés més lent i costós. A més, els joves s’aproximen més al món dels discapacitats que les generacions anteriors.

10. Et sembla interessant la proposta de fer un diari digital infantil i juvenil que combini informació i jocs interactius?

Em sembla bé. Crec que és un encert associar el mitjà digital amb la interacció. Si a més li sumes que tota la canalla són ja nadius digitals (que des de ben petits ja s’acostumen a conviure amb la informàtica) i desenvoluparan la lectura  a través de la xarxa, em sembla una idea molt raonable, us desitjo sort.

Minitest

Viatge: Tailàndia

Animal: El Camaleó

Videojoc: El Tetris

Esport: El ciclisme

Llibre: “L’illa del tresor”, una novel·la d’aventures de Robert Louis Stevenson publicada l’any 1883

Araceli Segarra, alpinista
Araceli Segarra, alpinista

Araceli Segarra (Lleida, 1970), la primera dona espanyola que va escalar l’Everest, es considera aventurera, escriptora, il·lustradora, model ocasional i conferenciant. I sobretot, és una comunicadora de les seves experiències viscudes a la muntanya.

“Considero que tinc èxit quan sóc feliç”

1.- Quan vas tenir clar que volies ser aventurera?

El que tenia clar és que no volia tenir una vida monòtona. Això ho vaig descobrir després de treballar de molt joveneta (des dels 16 anys) a la fruita. No m’encaixen les feines monòtones! Crec que cadascú ha de descobrir el que lliga millor amb la seva manera de ser.

2.- Què vas veure des de dalt de l’Everest?

El que es veu és el mateix que des d’un avió, però amb més fred. L’Everest es troba a l’altura dels avions. Veus el mateix, però a trenta o quaranta graus sota zero!

3.- Què aprèns quan puges una muntanya?

Depèn del viatge. A cada viatge passen coses diferents. N’hi ha viatges on aprèns a tenir més paciència; d’altres a ser més humil perquè descobreixes països amb molta pobresa; i d’altres on et dónes compte que viure i existir és una meravella i un miracle. Cada viatge t’aporta alguna cosa diferent.

4.- Et veurem algun dia pujar dalt d’un coet?

No. No em veureu mai pujar d’alt d’un coet. El que m’agrada és fer una activitat en una muntanya: cansar-me, suar, dedicar-li hores i buscar quin és el millor recorregut per pujar la paret d’una muntanya. Lo meu és escalar… roques, gel, muntanyes altes, muntanyes petites, etc. A mi m’agraden les activitats on et mous i et canses i agafes forces després amb un entrepà!

5.- Et consideres afortunada per haver sigut dona i haver tingut alhora ressò mediàtic?

No. Les muntanyes que escalo no canvien la seva inclinació davant d’una dona. Són les mateixes. Crec que el que faig ho faig amb respecte, amb criteri, amb coherència i no té res a veure amb el fet de si sóc una dona o un home. Sincerament, crec que el tema del gènere no té res a veure per sentir-me afortunada o no. És el que és i el disfruto!

6.- Creus que per tenir èxit a la vida és bo tenir un bon sherpa?

Penso que n’hi ha molts èxits a la vida. Una persona ha de considerar que té èxit quan és feliç i es pot ser feliç de moltes maneres. Hi ha gent que considera que ha tingut èxit quan aconsegueix molts diners, tot i està sola. Hi ha gent que creu que té èxit quan el coneix tothom. L’èxit és molt relatiu. Considero que tinc èxit quan sóc feliç. Quan aconsegueixo estar tranquil·la i a gust i fer les coses que m’agrada fer.

Un exemple d’això són els contes de la Tina que dibuixo i escric. No em faré rica ni viuré de fer contes, però em considero molt afortunada de poder dedicar temps a fer-los i haver aconseguit convèncer a l’editorial perquè els faci amb mi.

És bo llavors tenir algú que et doni suport? Depèn de quin tipus? Si tens la teva família, si tens els teus amics, si la gent creu en tu… Si això es pot considerar que són sherpes, potser sí. Però per a mi l’èxit és fer el que t’agrada.

7.- Com és que parles amb un català diferent?

(A la gent de Barcelona) Potser parleu vosaltres amb un català diferent.

8.- El teu proper pas com a escriptora de la sèrie de contes de la Tina?

Ara he de completar la sèrie dels set cims. El proper serà “La Tina a la Piràmide de Carstensz”, que passa a Nova Zelanda.

9.- I un conte per més grandets… en estil manga?

Bua! Tinc tanta feina intentant acabar tots aquests contes, però no se sap mai! Estaria bé que algun altre autor que es dediqui específicament al manga en fes un sobre la Tina! Això m’agradaria molt!

10.- Què en penses de la idea de fer un diari que apropi les notícies als nens a través de notícies i jocs educatius?

Trobo que el vostre diari és una idea fantàstica per apropar als nens a lectura i a l’actualitat per aconseguir que estiguin sempre connectats. Felicitats, perquè és molt bona idea!

Nil Cardoner, actor
Nil Cardoner, actor

Nil Cardoner (Girona, 1999), com molts sabeu, és el Roc de “Polseres Vermelles”, però al marge d’això ha fet d’actor als Pastorets; amb el Joan Oller a l’obra de teatre “Coral romput” i a una d’amateur amb el Martí Pere Ferrer. Va ser el protagonista de la pel·lícula “Fènix 11/23”.

“No ens hem d’oblidar que no podem passar per alt els nens amb càncer”

1.- Com va començar la teva història amb “Polseres Vermelles”?

Vaig fer varis càstings i a partir del quart ja van tenir prou clar que faria de Roc. A partir d’aquí vaig fer proves de maquillatge, de vestuari i em van posar a conviure en una casa amb la resta d’actors per conèixe’ns.

 

2.- Què has après d’estar en contacte amb els altres “Polseres”?

Bé, quan estàs en contacte amb la gent sempre aprens coses noves. De tots he après moltes coses. Per exemple, jo abans era molt tímid. En canvi ara ja no en sóc gens!

 

3.- Això t’ha facilitat tenir més amics?

No, ara en tinc menys! Quan ets petit, tothom és amic teu, però amb el temps vas seleccionant les persones. I sobretot el fet de ser actor de “Polseres Vermelles” m’ha fet ser més previsor a l’hora de fer amics. D’entrada tinc el dubte de si aquella persona va amb mi perquè surto a la tele o perquè realment vol ser amiga meva. I el que em fa dubtar més de les seves intencions és sobretot si no s’enfada mai amb mi.

 

4.- Sou amics a la vida real el grup de “Polseres Vermelles”?

Sí, tot i que al principi pensava que l’amistat que pogués tenir amb els de la sèrie seria més irreal i obligada. Però el fet de conviure junts un estiu en una casa va fer que ens deixéssim anar i ens relacionéssim més com amics.

 

5.- Parla’ns una mica del Roc, el teu personatge a “Polseres Vermelles”.

És un personatge bastant neutre, però que aporta felicitat als “Polseres” i que vol, junt amb el Toni, que no es perdi el grup. És una mica el suport que tenen els personatges per fugir del mal rotllo.

Però a mi m’agradaria que tingués més alts i baixos i una història més complexa. Tot i això, estic molt content que hagin pensat en mi per fer aquesta sèrie i per interpretar aquest personatge. A més és un personatge que s’hi avé molt bé amb el Toni.

 

6.- Sí, el Toni, igual que el Roc, tenen la mateixa capacitat d’entrar als somnis…

Sí, encara que no ho sembli, és el que té més capacitat d’entendre i comprendre a la gent i donar positivitat a les coses. A més a més, tinc un especial “carinyo” amb l’actor que li dóna vida, el Marc Balaguer. Ens portem com a la sèrie! Tot i que amb l’Àlex també tinc bona relació i amb la Joana segueixo estant en contacte, encara que ara estigui a Londres. M’agrada molt parlar amb tots!

 

7.- El caràcter del Roc t’ha afectat a tu com a persona?

Me n’ha fet adonar de com era jo… I, tot i que sóc molt positiu i bastant semblant amb el Roc, amb el temps m’identifico menys amb el personatge. Ja no em veig com a Roc. Tot i que porto bé el meu personatge i no em fa res que la gent em reconegui pel carrer. Jo sempre dic que mentre em tractin amb respecte, no em fa res. Ara, quan em comencen a tractar com un objecte i a no ser educats, no m’agrada.

 

8.- Heu parlat alguna vegada entre els “Polseres” de formar alguna cosa junts?

Des del primer moment, vaig pensar que havíem de fer alguna cosa junts, però encara s’ha de trobar el què. Algun cop hem dit de passar un estiu tots plegats, al marge de la sèrie. Encara que de fet ja ho fem de vegades, sobretot alguns caps de setmana aïllats.

 

9.- Què és el que més t’ha agradat i el que menys t’ha agradat de “Polseres Vermelles”?

El que més m’ha agradat ha sigut conèixer a la gent que he conegut, tot l’equip de “Polseres Vermelles”. I el que menys m’ha agradat ha sigut que potser la sèrie no hagi sigut més representativa de la gent que pateix aquesta malaltia. No ens hem d’oblidar que la sèrie vol tenir presents els nens amb càncer i que no els podem passar per alt.

 

10.- Com et veus d’aquí uns anys?

A mi m’agradaria veure’m com a actor, escriptor o director. M’agradaria muntar una pel·lícula pròpia! Ara mateix, estic intentant fer un curtmetratge amb un amic que si el publico ja el podreu veure. M’encantaria fer un seqüela de “Polseres Vermelles”!

 

Mini test

Animal: els gossos i aquells micos petits

Esport: Futbol

Videojoc: FIFA

Llibre:  Buf! M’agrada llegir, però quan veig tantes pàgines…

Però recomano “El niño del Pijama de Rayas”

Agnès Busquets, actriu
Agnès Busquets, actriu

Agnès Busquets (Tarragona, 1976). Casada amb el Roger de Gràcia, ha fet de presentadora en el programa educatiu del Club Super 3, Play, ha interpretat el personatge de la Kès al Club Super 3 i, actualment, és imitadora de molts personatges femenins del Polònia, com la Letícia, la Ruscalleda, la Mònica Terribas, l’Alícia Sánchez-Camacho. Del Crackòvia, aquesta temporada fa de Queca, l’ovella del Puyol.

“Tant de bo el meu fill pugui gaudir de la independència de Catalunya”

1.- Recordes quan vas decidir que volies ser imitadora?

Vaig entrar en el terreny de l’imitació per casualitat. Vaig treballar amb el Toni Soler a Malalts de Tele i al Set de Notícies i quan va engegar el projecte de Polònia em va proposar fer de Letícia. A partir d’aquí vaig anar provant altres personatges. Però a mi no m’agrada que em diguin que sóc imitadora. El que és xulo del Polònia és que la majoria som actors que tenim facilitat per crear personatges.

2.- Cal estudiar moltes hores per ser actor o això és un do de naixement?

La formació és imprescindible, perquè et dóna una constància i una disciplina. Els quatre anys que vaig estar a l’Institut del Teatre em van servir de molt! És bàsic seguir estudiant. Ara tinc el cuquet de fer un curs, el que passa és que des que sóc mare no tinc temps.

3.- Et veurem algun dia rapada al zero?

No m’he rapat al zero encara, però al dos sí. Després d’interpretar un personatge amb el cabell tipus “afro”. Potser en algun Polònia surto bastant rapadeta, fent algun personatge anònim…

4.- El teu fill també era un tema pendent…

No. Si jo deia que no em casaria i no tindria fills… M’he menjat aquestes paraules amb patates! Però no me’n penedeixo. És la millor cosa que he fet a la meva vida. Ser mare et canvia la vida, però és molt divertit!

5.- Així quedarà aparcat el somni de marxar fora…

Sí, evidentment, això ara no ho puc fer, però potser quan sigui iaia. Perquè amb el meu marit, el Roger, més d’una vegada hem dit de deixar-ho tot i marxar fora per fer alguna cosa per la gent. De moment, vaig fent cosetes des d’aquí… Però, ara per ara, intento fer els mínims plans. Estem en un moment on res és segur. Tant de bo aconseguim la independència i ens tornem la Suècia del Sud d’Europa. Seria genial!

6.- Com explicaries la independència de Catalunya a un nen?

Li diria que la història des de molts anys enrere ens ha fet anar de la mà del poble castellà. Primer nosaltres érem els forts, però va haver-hi una guerra i ens van guanyar… És important explicar-los que abans érem el Regne de Catalunya i Aragó i que teníem una entitat pròpia a nivell internacional que s’ha de recuperar.

Però jo no sóc independentista d’idiologia, sinó de sentit comú. A mi m’encanta anar a Madrid! Però si me’n vaig allà, que sigui com si viatgés a Londres o a París. Em sento molt diferent a la gent de Madrid. Tant de bo el meu fill pugui gaudir de la independència de Catalunya, perquè diuen que passarem uns anys magres.

7.- Parlant dels personatges de Polònia i Crackòvia, quins t’han sigut més fàcils de fer?

La Ruscalleda és un dels personatges més naturals que m’han sortit. Perquè en si és molt parodiable. N’hi ha d’altres que costen més… Tot i que, en general, tots els personatges que faig són fàcils d’imitar.

En canvi, la Queca sí que em costa fer! De cop i volta m’he trobat aquesta temporada que he de manipular una titella. Però sembla ser que estan contents de la veu que li dono i el personatge està agradant al públic infantil.

8.- Tens mascota?

Tenia. Es va morir l’11 de setembre… Molt patriòtica ella (riu). Es deia Gertrudis, “Gertru”. Era viva com ella sola! Molt guapa i simpàtica amb la gent, però amb el seu caràcter. Era molt maca, però de moment no volem tenir un altre gat.

9.- Com podríem millorar aquest món?

Estaríem una hora parlant d’això! M’agradaria que tothom visqués súper bé i aprengués a viure amb menys i sense donar tant valor a les coses materials. D’aquesta manera, tot estaria millor repartit… Però, és clar, a tothom li agrada comprar-se una casa més gran…

Però jo personalment intento ensenyar-li al meu fill aquest altre món. El Pep aprofita les joguines dels seus cosinets i les comparteix amb altres nens.

10.- Què et sembla l’idea de fer un diari que apropi les notícies d’actualitat als nens a través del joc?

Voldria felicitar al Diari Win per existir perquè em sembla una gran idea que vosaltres els adolescents, preadolescents, nens i nenes estigueu informats del que passa al món per què, si els vostres pares ho saben, per què no ho heu de saber vosaltres? Sou els primers que heu de saber com funciona tot això.

Minitest:

Animal: Gat

Esport: Tennis

Viatge: Japó (M’ho vaig passar molt bé)

Videojocs: M’avorreixen…

Llibre: Un estiu a Roca Grossa.

Igor Szpakowski, actor
Igor Szpakowski, actor

Igor Szpakowski (Amsterdam, 1997) és actor. Un dels protagonistes del serial d’èxit de Televisió de Catalunya ”Polseres Vermelles” creat per Albert Espinosa i dirigit per Pau Freixa. En la primera temporada del serial, l’Igor fa el paper de Jordi, un nen de catorze anys que pateix l’amputació d’una cama i que entra a formar part del grup de “Polseres Vermelles” com a “segon líder”.

Actualment TV3 ja està emetent la segona temporada de “Polseres Vermelles” amb uns protagonistes que, després de dos anys, ja són en plena adolescència i on l’’Igor ha d’interpretar un Jordi més complex que ha d’afrontar nous problemes i que ha d’aprendre a seguir endavant.

Per Georgina Altarriba/ACPG
Fotos: J.Szpakowski

“Que tota la gent et conegui pel carrer, que et parin…arriba un moment que cansa”

1.- Com va començar la teva història a Polseres Vermelles?

Ara ja fa uns tres o quatre anys. En aquells moments jo estava a una agència però em vaig voler canviar a una altra. I va ser just quan m’acabava de canviar a l’agència nova que, al cap de res, em van trucar la Carolina, la meva representant, i em va dir “mira Igor tens un càsting a tal lloc, a tal hora i a tal dia” i jo hi vaig anar. Un cop al càsting vaig fer com unes cinc proves i a cadascuna d’elles vaig fer una seqüència amb un paper que ja duia estudiat. En aquell mateix càsting ja vaig conèixer l’Àlex (Monner), el Pau Freixas, i l’Albert Espinosa. I bé, sembla que els vaig agradar i em van agafar.

2.- Així que ja estaves apuntat a una agència perquè et volies dedicar a aquest món?

Sí. Jo abans estava a una altra agència que només em passava feines per a fer anuncis, algun curtmetratge i poca cosa més. Però jo volia fer coses més grans i em vaig canviar d’agència per estar la que estic ara, que és la que em va aconseguir el càsting de “Polseres”.

3.- Què és el millor de fer un paper com el de Jordi?

Aprens molt de qualsevol paper que facis. Amb tots els papers que interpretes sempre aprens molt. Però clar amb el Jordi aprens molt a manejar les situacions difícils o que t’incomoden. Ja que bé, el Jordi està en una situació incòmode i, per tant, jo personalment fent de Jordi he après a sortir de tot tipus de situacions incòmodes que em puguin passar, saps?

En aquesta segona temporada, el Jordi el que no vol és veure els “Polseres”. Està apartat, ha fet una nova vida i no vol saber res dels “Polseres”. I de cop es troba amb la situació incòmode d’haver de tornar a l’hospital a fer-se una proves. Llavors, a més, allà es troba el Lleó, el pega…
Així que, en resum, a la primera temporada vaig aprendre a ser un bon noi, perquè el Jordi era molt bon noi, i a la segona temporada he après que s’ha de lluitar, que s’ha de seguir endavant.

4.- I el pitjor?

El pitjor? Bé, fer-se el coix durant tota la gravació de la sèrie (riu). És que haver d’anar amb la cama recta tota l’estona fa que al final t’agafin rampes. Això i les escenes més difícils… no m’agraden massa… però vaja, s’ha de fer.

5.- Com va anar la primera temporada? Com vareu viure l’èxit?

Doncs no ens l’esperàvem. Jo gravava la primera temporada pensant “ai que bé estic fent una sèrie i sortirà per TV3” i ja està. Però clar, quan vam saber que tenia tant èxit i que hi havia tants seguidors no ens ho creiem.

6.- I tu, personalment, com ho vas viure?

Que tota la gent et conegui pel carrer, que et parin… Quan va començar a passar, allò era molt nou per mi. Al principi, clar, t’agrada i et fa sentir bé, et sents bé. Però després ja… després d’un temps… quan t’ho segueixen fent… clar, arriba un moment que cansa. Bé, no és que cansi però vaja, que ja no li trobes la gràcia.

7.- Com va aquesta segona temporada? Quines diferències veus amb la primera?

La primera temporada era més tot un grup d’amics que encara no estaven a l’adolescència i que s’ho passaven bé a l’hospital. I clar, allò no era del tot la realitat.

I el què té la segona temporada és que és més realista. I al ser-ho és més drama, fa més pena. Aquesta segona temporada és més sobre l’etapa adolescent i és molt més realista. 

8.- Us van advertir sobre la duresa de la segona temporada?

Doncs sí, ja ens ho van dir. De fet, això quan gravàvem la primera temporada ja ens ho comentaven. Ens deien que la segona temporada seria més dura i que els personatges tindrien molt més misteri.

9.- Perquè creus que la sèrie enganxa tant als adolescents?

Perquè jo crec que se senten identificats amb els personatges. Jo crec que el grup dels “Polseres” que està a l’hospital podria ser un grup qualsevol que està a fora de l’hospital, no? Així que sí, jo crec que les persones que segueixen la sèrie es poden sentir identificades amb els problemes i amb les relacions que tenen els seus protagonistes.

10.- Com continuarà la teva història com a actor? Has pensat estudiar art dramàtic?

El meu futur… bé… de moment aquest estiu aniré a Sant Francisco a estudiar anglès i, si pot ser, interpretació també i després, tornant aquí, espero fer algun projecte. Espero que pugui fer alguna cosa xula… Una peli…

Ramoncín, músic
Ramoncín, músic

José Ramón Julio Márquez Martínez, “Ramoncín” (Madrid, 1955) és un cantant de rock, actor, escriptor i presentador de programes de televisió. Conegut per les cançons “El Rey del Pollo Frito” i “Arañando la Ciudad” i el programa de televisió educatiu Lingo de La2, també és escriptor de diferents llibres com “El Tocho Cheli”, un diccionari sobre els dialectes del castellà “caló” i “cheli”. Llicenciat en Filologia hispànica és pare de quatre fills.

 

“Qui sap pot i no se l’enganya fàcilment”

 

1.- Què li diries a un nen del segle XXI?

Li diria que no serà sempre un nen, que està en un període d’aprenentatge i que, precisament, el que ha de fer ara és aprendre i cultivar-se. També li diria que quantes més coses sàpiga, menys manipulable i més lliure serà.

2.- I què li diria a un nen que està tot el dia jugant amb els mòbils i les pantalles?

Li diria que, tot i que aquestes màquines s’anomenen intel·ligents, no ho són. Són tontes! Només funcionen perquè l’intel·ligència humana les fa funcionar. Les màquines són tontes per si mateixes. Si es centren només en les pantalles, estan perdent una cosa que és sagrada: el temps. Les pantalles li poden ensenyar allò bàsic de la vida però res més.

Per tant, el que els diria és que dosifiquin el temps que dediquen a les pantalles i que busquin altres coses. Que surtin a la natura, que facin esport, que tinguin amics, que facin trastades, que juguin amb un tira-xines, que tirin dards, que toquin el terra, que corrin pel carrer, que es facin mal als genolls, que es caiguin de la bicicleta i es trenquin un colze… Que siguin éssers humans. I no que aquells robots “intel·ligents” els converteixin en alguna cosa semblant a ells.

3.- I què li diria als pares que no volen que s’embrutin?

Al pare que pensi així li diria que no hauria d’haver sigut pare.

4.- Contundent.

Així de contundent.

5.- Però hem de garantir la seguretat dels nens…

Bé, la seguretat és una cosa diferent. Contra la seguretat del nen no ens hi podem posar en contra. Si el pare creu que per una qüestió de seguretat és aconsellable no sortir de casa, doncs endavant. La por és lliure i cadascú dosifica la seva por com vol. Però el que ha de fer el pare és explicar-li el motiu i donar-li arguments. Segurament si el pare li explica que ell es sent més tranquil si a determinades hores està a casa, el fill ho entendrà perfectament. Els fills es poden rebotar si el pare és impositiu, però si se’ls argumenten les coses no podran fer una altra cosa que atendre les recomanacions dels seus pares.

6.- Què li diria al professor que s’obsessiona en l’ús de les TIC a l’aula?

Gairebé igual que al pare. Que no hauria de ser professor per fer això. El que s’ha de fer és donar-li un bon ús a l’eina que li han donat. Però que no l’utilitzi per substituir l’aprenentatge real que està en els llibres, a les enciclopèdies i en el saber. A la suma del coneixement. No es pot refusar la tecnologia, però s’ha de fer servir bé.

7.- Com a pare, quin és el consell que ha donat al seus fills?

Quan he entès que podien comprendre allò que els deia sempre els he transmés que han de saber perquè qui sap pot i no se l’enganya fàcilment.

8.- Com a músic que és, què li diria als nens que es descarreguen música de manera ilegal?

A aquests nois se’ls ha de dir que a la vida, desafortunadament, no n’hi ha res gratis. L’únic cosa gratis és l’aire que respirem! Han de respectar el dret dels altres. Qualsevol d’aquests nens quan sigui gran serà taxista o tindrà una botiga, serà enginyer o metge i voldrà que també es respecti la seva feina. El mateix que volem nosaltres. Els que ens dediquem a la propietat intel·lectual volem que els altres respectin la nostra feina, igualment. A més a més, avui en dia tenim accés gratuït a tota la música que vulguem sense haver de cometre un delicte gràcies a plataformes com Spotify.

9.- Quina opinió té dels mitjans de comunicació televisius que avui en dia han deixat de banda el valor formatiu?

Personalment, penso que avui n’hi ha bons programes de televisió. El que hem de fer és elegir-los bé. Crec que el ciutadà té a la seva mà el comandament a distància i, per tant, el poder. El que ha de fer la gent és aprendre a elegir. És veritat que no hi ha programes tan educatius com abans, però, actualment, n’hi ha programes molt bons de debat. Simplement hem d’elegir-los. Ningú no t’obliga a veure la tele. N’hi ha gent que es queixa perquè ahir va veure un programa dolent. A aquests els dic que no el vegin. I als que fan aquells programes que es mouen únicament per l’audiència els preguntaria si donarien als seus fills el que els dónen al seu públic.

10.- Què n’opina de mitjans com el nostre que busquen educar més enllà d’entretenir?

És molt raonable, per tant, que comenci a haver un nou pensament i mitjans nous que el que vulguin sigui, si no educar, almenys ajudar a l’educació dels ciutadans. Això és un deure que té un mitjà de comunicació.

Mini Test

Viatge: Àfrica. Kenya, Mombasa.

Videojoc: No sóc de videojocs. Em vaig quedà amb el “Come Come”. Era molt divertit!

Llibre: “En el camino”, de Jack Kerouac.

Animal: Adoro els elefants!

 

Mamen Duch, actriu
Mamen Duch, actriu

Mestra i llicenciada en interpretació per l’Institut del Teatre i fundadora i membre de T de Teatre. La seva vida profesional es troba en el teatre, cinema i televisió. 

Ha participat a la sèrie “Jet Lag” de TV3 i “Tierra de Lobos” de Tele5. Les inquietuts de la Mamen pel ioga la porten a fundar el 2008 el seu propi centre de ioga per nens, Yogui Kids, que busca introduir els nens a la pràctica del ioga a través del joc.

 

“El ioga ajuda a fer una cosa i ben feta”

 

1.- Recordes quan vas decidir que volies ser actriu?

No ho recordo exactament, però des de molt petita (5 o 6 anys).  Una de les principals motivacions que vaig tenir va ser el joc. Sempre estava inventant! Fins i tot actuava quan feia les feines de casa. Quan anava a estendre la roba em pensava que estava a “La Casa de la Pradera”!

2.- Cal estudiar moltes hores per ser actriu o les actrius neixen amb un do?

Hem de tenir una facilitat, però crec que tothom pot ser actor. He donat classes de teatre durant molts anys i sempre explico als meus alumnes que tots tenen un actor dintre. A mi mai m’havien dit que podia ser actriu. Si vols ser actor, t’has de preparar i estudiar per ser actor de teatre, cinema i televisió. No és bo voler ser actor per sortir a la tele. Com el músic o el ballarí, els actors hem de preparar el nostre cos i les nostres emocions per estar alerta per estar a l’escenari. Si a més d’això tens aquell do especial on s’ajunta l’ofici i l’art, seràs un gran actor.

3.- Així doncs, els actors han de tenir una predisposició especial pel joc?

Jo penso que sí. Totalment! És que actuar en francès és “jouer” i en anglès és “to play”. A les classes sempre deia el mateix: Actuar és jugar. Jugar a que ets una altra persona, a que et trobes en un altre moment, en una altra situació… I això és divertit!

4.- Què ens pots dir de l’obra estrenada al “Lliure Aventura!”? És fàcil d’entendre?

És fantàstica! Ens ho hem passat molt bé! És molt actual. Parla del moment de crisi que estem vivint ara. De les opcions que tenim tots per sortir-nos-en d’això, però sempre des del sentit de l’humor i la ironia. I, com sempre hem parlat en les obres de T de Teatre, parla, a més, de les relacions humanes.

“Aventura!” En principi no és per nens, tot i que entenen moltes coses. “Jet Lag” no era en cap cas per nens, però va haver-hi molts nens que la veien. El nen es queda en la capa superficial i els adults veiem la resta. El nen a Jet Lag es quedava amb la pallassada. És una obra per anar a veure a partir dels 12 anys.

5.- Quins dels personatges que has fet al llarg de la teva carrera s’allunyen més de la teva manera de ser? Hi ha algun que s’assembli més a tu?

L’Herminia de “Tierra de Lobos”. Per edat i per costums. És d’un altre moment històric molt diferent al meu. I el que he interpretat a “Aventura!” és bastant diferent a mi. A “Delicadas” hi ha una escena on obliguen al personatge que interpreto a treure el Crist de la paret… És una situació on d’entrada jo no m’identifico. Només en el fet que és un personatge que es revolta contra una ordre imposada. Tots els personatges que he fet es poden defensar…

Però m’identifico més amb el personatge de “Com pot ser que t’estimi tant”, una persona que les circumstàncies la van portar a un moment molt estressant, però que, en el fons, era una persona artista i oberta. Personalment, penso que tots els personatges que he interpretat tenen alguna cosa de mi, com la Carla de Jet Lag. Tot i que crec que no sóc tan estúpida com ella…

6.- Com veus el paper de la dona al teatre? Les nenes que es vulguin dedicar a aquest món tenen una dificultat afegida?

Vam fundar la companyia de T-Teatre amb només dones perquè creiem que hi ha molts papers per homes i, en canvi, en comparació amb aquesta situació, hi ha pocs per dones. I això no reflecteix la realitat: hi ha moltes dones actrius molt bones!

Però sí que és veritat que hi ha molt poques autores i directores i els homes escriuen, des de fa molts anys, cap a ells. Per això cada vegada que estrenem un obra és un repte, perquè hem d’escriure una obra per a cinc dones. Tot i que a les dues darreres obres, “Delicada” i “Aventura!”, han participat dos homes perquè necessitàvem tenir el feed-back home-dona que nosaltres no podíem oferir. Però ens interessa molt això de crear altres coses per dones! I tan de bo hi hagi més creacions com la del Litus i la Marta Buchaca…

Però sí, les nenes tenen un handicap… Però no només per dedicar-se a ser actrius. En tots els camps, a l’empresarial i en el terreny dels sous. Hem avançat moltíssim, però encara hi ha molta feina a fer. Potser hi ha altres professions on les dones ho tenen més complicat…

Per tant, jo els diria a les nenes que, si realment volen ser actrius, ho facin! Passes moltes hores a la feina i has de fer la feina que t’agradi.

7.- Creus que a l’escola es fa poc teatre?

Sí, tot i que cada vegada es fa més teatre. I ara no vull canviar el tema, però considero que a l’escola és bàsic fer ioga. A mi m’agradaria poder començar a introduir el ioga a les escoles… Per què? Doncs perquè si es fa ioga els nens estaran més relaxats i concentrats i amb una millor actitud per fer feina. Està comprovat que si es fa ioga abans de les classes els nens rendeixen més i els professors van menys cansats.

8.- Per tant, creus que el món accelerat que hem construït fa necessari el ioga en els nens?

Sí, els adults rebem moltes entrades (inputs) i els passem als nens. A mi a vegades em venen pares dient-me que el seu nen està nerviós quan qui més ho està és el propi pare. Evidentment que és fantàstic  ensenyar “armes” als nens per relaxar-se, però també cal que els pares les aprenguin. Està molt bé fer classes pares i fills!

A aquesta societat l’anomeno la del zàpping.  Quan només teníem tres o quatre canals de televisió els exercicis que fèiem de teatre eren molt més concrets i a la que es van disparar tots els canals fins a arribar als que tenim ara, els exercicis de teatre van passar a ser molt i molt variats. El ioga ajuda a fer una cosa i ben feta.

Pots fer ioga fregant plats. El ioga és prendre consciència del que fas en un moment concret. Quan t’ho passes bé, estàs fent ioga! Per tant, els nens fan ioga constantment. Perquè viuen el present. Hi ha una pissarra on a mesura que vas dibuixant es va esborrant el dibuix. És una manera fantàstica per explicar el present. Els nens petits són superioguis! Després, a partir dels set o vuit anys, el cap comença a anar massa ràpid i s’ha de controlar i treure del cap les angoixes que pugui tenir el nen per retrobar-lo amb el seu ser més interior, que alhora és el més pur.

9.- Parla’m també de la teva escola de ioga. Yogui Kids.

Fa cinc anys vaig anar a Nova York (perquè la meva germana, que és psicòga infantil i viu allà m’ho va recomanar) a estudiar com funcionava el tema del ioga per nens, perquè a les classes de teatre que feia trobava a faltar que em mancava una eina que fes estar més centrat als nanos i els posés més de peus a terra. Perquè el teatre és molt egocèntric i exhibicionista. Allà vaig veure que el ioga s’ensenyava als nens a través del joc. A les meves classes els faig pensar que estan en un món imaginari on cada postura del ioga que fan és un objecte d’aquest món (una palmera, una papallona etc…). Juguem a fer ioga.

10.- Què n’opines d’un diari que intenta apropar als nens les notícies d’actualitat i que els entretén amb jocs educatius?

Em sembla una gran idea fer una barreja d’informació i jocs. Perquè la informació crec que entrarà molt millor a través del joc. És com el que fem amb el ioga. A través del joc entren les postures, les respiracions, la relaxació i la concentració.Però sempre, sempre, s’ho han de passar bé els nens! Jugar i aprendre.

Mini Test:

Viatge: Índia o Etiòpia, la gran desconeguda.

Videojoc: Ni idea! No n’he jugat mai!

Animal: Lleó

Esport: Tennis

Llibre: “Sin Noticias de Gurb”, d’Eduardo Mendoza, pels més grandets.

“The Mixed-Up Chameleon” de l’Eric Carle, pels més petits.

Quart Primera, grup de pop
Quart Primera, grup de pop

Els Quart Primera feien els seus primers concerts en uns escenaris ben poc habituals però molt quotidians: els menjadors de domicilis particulars. No obstant això, ser un dels grups revelació de la música catalana al 2011 els ha posat difícil seguir fent aquests recitals íntims perquè cada vegada són més les persones que els volen escoltar en directe. El disc de debut dels barcelonins “El món en un cafè” és dolç i amarg, com un tallat. Parlem amb el Pere Jou, guitarra i veu principal del grup. 

“Aprendre música de petit beneficia els estudis “

1. Quart Primera, recordeu quan vau decidir que volíeu ser músics?

A partir dels 3 anys ja vaig començar a dir-li a la meva mare que volia tocar el violí, però la meva mare va pensar que un nen tan petit amb un violí podia ser quelcom “horrible” d’escoltar a casa. Aleshores, quan vaig fer 5 anys, va decidir apuntar-me a piano.

2. Cal estudiar moltes hores per a què un grup de música tingui èxit o els músics ja naixeu amb un do?

Tot el que sigui estudiar suma molt i permet potenciar aquella gràcia natural que puguis tenir d’entrada. Malgrat això, estudiar no és la clau per agradar a la gent. La clau és ser sincer amb tu mateix, trobar una manera pròpia de “parlar” i que això resulti atractiu a la gent. I això últim ja depèn de la sort.

3. Perquè us va agafar per començar a fer concerts en menjadors de cases particulars?

Perquè quan tens un grup i només et coneixen els teus “col·legues” l’única manera de fer concerts és llogant una sala i fent-los pagar una entrada. Així que quan ens vam cansar de perdre diners vam començar a assajar a casa, els locals d’assaig també valen una “pasta”. Assajant a casa vam veure que sonàvem bé i vam pensar: “doncs també tocarem a casa!”.

4. La música arriba millor si es toca a un volum baix i s’escolta en silenci a un pam dels artistes?

Home, millor no ho sé però de forma diferent a la que estem acostumats, sí. L’experiència més espectacular és la música de cambra. Quan tens 4 o 5 músics tocant en una sala petita i sents tot el so natural sense cap micròfon pel mig, escoltes la música tal com va néixer: amb un so directe sense cap tipus de circuit electrònic entre l’instrument i les orelles. Poder sentir com el músic frega la corda del violí…

5. Què és el que menys us agrada dels grans escenaris?

Per començar, un gran escenari amb poc públic és un desastre. A més, en un gran escenari la gent té una altra postura perquè el músic està elevat uns metres del terra i això fa que siguin més exigents. En canvi, quan toques al nivell del terra la gent és més comprensiva i estan contents amb el músics només dient “hola”.

6. A quina edat vau aprendre a tocar instruments?

Jo vaig començar a tocar el piano als 5 anys i després vaig anar aprenent més instruments de mica en mica: la guitarra quan en tenia 12, el baix, les percussions, el violoncel, la trompeta…i ha arribat a un punt que ho toco tot però tot malament (riu). Sóc un tastaolletes!

7. És important que els nens i nenes comencin a interessar-se per la música de ben jovenets?

Sí, és molt important perquè aprendre música quan ets petit beneficia els estudis. Diuen que t’organitza molt el cervell i facilita l’aprenentatge de les llengües i les matemàtiques, encara que semblin coses molt diferents. La música és un llenguatge, i com passa amb tot, si l’estudies de petit ja el tens per a tota la vida.

8. Heu estat una de les revelacions musicals del 2011. Què creieu que valora el públic de les vostres cançons?

Pel que ens diu la gent al final dels concerts o per internet crec que valoren dues coses. Per un cantó hi ha aquells que els agraden les melodies o la veu, i per l’altre hi ha els que valoren les lletres. Estem en un país en què la gent escolta molt la lletra de les cançons, encara que no crec que sigui el nostre punt fort.

9. Les petites històries d’amor omplen les vostres cançons. Alguna vegada heu fet servir la música per a declarar-vos a una noia?   

Constantment. Ja sigui amb cançons pròpies com amb cançons d’altres, enviant-les per correu electrònic o tocant-les a cau d’orella…Ei, però també ens agrada escriure cançons de desamor.

10. Què us sembla la idea d’escriure un mitjà infantil que publiqui notícies i proposi jocs interactius per internet?

D’entrada em sembla fantàstic perquè hi ha moltes coses dedicades al lleure dels petits però potser no n’hi ha que estiguin vinculades a la informació i l’actualitat, i que a més això es combini amb la diversió dels jocs. D’alguna manera sembla que separem molt el món de les criatures i el dels adults quan en realitat les persones no deixem d’evolucionar des que som nens. Perquè no hi pot haver un mitjà que des de petits els mostri què està passant al món? Cal aconseguir que els joves es familiaritzin amb els diaris i així evitar que coneguin què és la realitat de sobte quan arriben a l’edat adolescent.

El Minitest

Viatge: A la lluna

Animal: Un porquet

Videojoc: El “Prince of Persia: Las Arenas del Tiempo” de la Wii, l’únic joc que m’he “passat” a la meva vida

Esport: El futbol

Llibre: “Cosas que los nietos deberían saber”, l’autobiografia que el cantant Mark Everett va escriure, quan tenia 40 anys, amb la idea que algun dia la puguin llegir els seus néts

Meritxell Huertas, actriu
Meritxell Huertas, actriu

Actriu de vocació, la Meritxell Huertas va tenir molt clar, al sortir de la primera obra que va veure de La Cubana, que ella volia dedicar-se “a això”. D’ençà ja han passat gairebé 15 anys, en els quals, a més de treballar durant una dècada amb ells, ha triomfat sobre de l’escenari amb obres com “Pel davant i pel darrera” i, ara, “Confessions de dones de 30”. La ràdio, la màgia, la ‘tele’, els acudits i el cinema tampoc se li han resistit a aquesta catalana que  troba en fer riure la gent una de les seves màximes satisfaccions.

“M’encanta que en ple S.XXI encara existeixi el ritual de seure i esperar que s’obri un teló”

1. És difícil fer riure la gent?

Sí crec que és difícil. Pensa que abans d’ estrenar un espectacle mai no sabem si farà riure o no. És una incògnita. Per mi l’humor té molt de màgia: hi ha coses que un dia les dius i la platea sencera es peta de riure, i l’endemà no riu ningú. Aquesta també és la gràcia de la nostra feina.

2.  Com són els moments just abans de sortir a l’escenari?

Escalfem una mica el cos i la veu, ens concentrem i cap a fora! És una mica com saltar de cap a una piscina. Emocionant i divertit… si saps nedar, clar!

3. Com i quan t’adones que vols ser actriu?

Jo de petiteta ja intentava fer riure a tothom; la meva iaia estava trista perquè s’havia mort el meu avi i jo no parava de fer monades i tonteries, fins que aconseguia fer-la riure. A l’escola sempre m’apuntava a activitats de teatre i, com que era molt tímida, els ‘profes’ creien que no seria capaç de sortir a l’escenari. Després, el dia que fèiem l’obra jo em transformava i la timidesa desapareixia i els mestres flipaven. Ja de més gran la meva germana em va portar a veure un espectacle de La Cubana i vaig decidir que volia fer  “allò”.

4. Així que, en el teu cas, els somnis es compleixen, perquè de seguida vas començar a treballar amb ells, no creus?

Sí! Vaig entrar a la companyia l’any 1998, just  a l’acabar la ‘uni’ i els estudis de teatre. Va ser una gran sort.

5. Com recordes aquella època? Què vas aprendre?

Per mi La Cubana ha estat molt més que una feina: és una manera de viure i d’entendre el teatre com a totalitat. Allà fas de tot. A part d’actor, de maquillador, de perruquer… cuses un botó , penges cortines, claves un clau, enfoques les llums… De tot!! Els anys a La Cubana passen molt intensament, treballes moltíssim i aprens un munt. Una gran experiència molt i molt enriquidora.

6. De fet, la de l’actor és una professió on mai deixes d’aprendre, però anem a pams. Un cop que tens clar que vols dedicar-te a la interpretació, com t’hi prepares?

Vaig mirar escoles de teatre i em vaig apuntar a la que més em va agradar, en aquest cas va ser l’Estudi Nancy Tuñón. Allà vaig estudiar 4 anys  interpretació i tècniques de veu i cos. Al mateix temps anava a la Universitat, on vaig estudiar Filologia Catalana.

7. Aleshores, recomanes als més petits formar-se i tenir una base ben sòlida respecte els estudis, oi?

Està clar que els estudis son primordials per formar- te com a persona sigui quina sigui la professió que es vulgui fer. En aquest cas, tenir formació teatral crec que és bàsic per pujar dalt d’un escenari .

8. La teva època post-cubana no ha estat exempta d’èxits: “Pel davant i pel darrere”, “Confessions de dones de 30″… sèries de televisió, acudits, paròdies en diversos programes, cinema… Amb què et quedes?

Em quedo sempre amb el teatre. M’encanta que en ple segle XXI, envoltats de tecnologia, encara existeixi aquest ritual de seure i esperar que s’obri un teló. I que la gent s’endinsi en la història que li expliquen unes altres persones, una història que tothom sap que és mentida. És un joc fantàstic. Ho trobo màgic.

-Per quan un projecte dedicat als més petits de la casa?

Per ara no tinc cap projecte infantil… Però mai se sap!

-Què hem d’ensenyar-los als infants d’avui en dia per a què el dia de demà tinguin un món millor?

A riure i a riure’s més de tot, crec que amb humor tot es passa millor.

El Minitest:

Viatge: Illa de Pàsqua (Polinèsia)

Animal: la meva gossa Lula

Videojoc: Mario Kart

Esport: qualsevol esport femení; les hem de potenciar i ajudar!

Llibre: ara m’estic llegint “Por qué ser feliz cuando  puedes ser normal”, de la Jeanette Winterson, una escriptora que m’encanta

Teràpia de Shock, grup de rock
Teràpia de Shock, grup de rock

Són joves, guapos i tendres. Els Teràpia de Shock acumulen una legió de fans des que van saltar a la fama amb la cançó “Sense tu” de la banda sonora de “Polseres vermelles”, un dels fenòmens televisius més sonats dels últims anys. Amb un pop-rock romàntic i canyer aquests nois de la Garrotxa han conquistat els cors dels adolescents, que des del març ja poden llegir el llibre que repassa la meteòrica història del grup.

“Cal continuar estudiant encara que siguis músic”

1. TDS, recordeu quan vau decidir que volíeu ser músics? 

Quan ets petit sempre veus estrelles del rock per la tele, escoltes grups i vols ser com ells. De petit et motiva molt la música. Després arriba un dia que els teus pares et compren un instrument, comences a practicar a casa, veus que els teus companys també s’han comprat un instrument. Comencem a quedar per tocar, comencen a sortir algunes cançons i, de mica en mica, et vas animant i et decideixes per anar a assajar i fer una banda.

2. Cal estudiar moltes hores per ser rocker o els músics ja naixeu amb un do?

Des del principi hi has de dedicar moltes hores. En el nostre cas vam tenir una idea clara: que això ens ho havíem de prendre seriosament. Un estiu, abans de fer el primer concert, ens vam tancar per assajar tres hores cada dia. Ens “matxucàvem” perquè no érem grans músics, així que vam aplicar la tècnica de la repetició. Creiem que aquesta és la manera de tirar endavant en tots els camps de la vida.

3. Quan vau muntar la banda algun de vosaltres era tan jove que encara feia l’ESO. Com compaginàveu l’institut amb la composició de cançons i els assajos?

Les composicions i els assajos els fèiem cada dia als vespres però quedàvem quan podíem per compaginar-ho tot. Perquè no només fèiem classes sinó també altres activitats extraescolars. Cal continuar estudiant encara que siguis músic!

4. Tenint en compte la vostra precocitat, m’imagino que aposteu perquè els nens estudiïn música i aprenguin a tocar instruments?

Sí, però per mala sort el sistema educatiu que tenim aquí no potencia gaire la música. A l’escola, a la mainada petita com a molt li ensenyen a tocar la flauta dolça, el xilofon o el triangle. I això per un nen petit potser no és prou motivant per llançar-se a fer música. Hi ha altres països que de petit t’obliguen a aprendre un instrument, ja sigui el violí, la guitarra o la bateria.

5. Us imaginàveu l’èxit que ha tingut la banda sonora de “Polseres vermelles”?

Mai. Va ser tota una sorpresa perquè la cançó “Sense tu” ja feia temps que l’havíem feta i formava part del nostre primer disc “Escapa’t amb mi” (2008). Un dia ens va trucar la manager i ens va dir que TV3 estava molt interessada en aquesta cançó per posar-la a la sèrie. Més endavant vam poder anar a veure com rodaven un capítol i vam conèixer els actors, el director i tota la resta de l’equip. També ens van ensenyar la primera escena on sortia la cançó i ens va fer molta il·lusió. A partir d’aquí, l’èxit de la cançó va ser com “una anada de l’olla”, cap de nosaltres ens ho esperàvem i estem segurs que els de TV3 tampoc.

6. “Sense tu jo no puc, sense tu jo no sóc ningú”. Si no és cap indiscreció, en qui pensàveu quan vau escriure aquest himne?

Mai ho hem explicat perquè preferim que la gent faci la seva pròpia interpretació. La música és tan maca perquè tothom es pot fer seva una cançó. Potser un compositor la va fer pensant en una cosa i qui l’escolta l’interpreta de manera diferent. “Sense tu” és un exemple d’això ja que la posen en batejos, enterraments, “politons” de telèfon…

7. Sou els ídols de molts i moltes adolescents. Quines característiques de la vostra música creieu que valora més aquest públic? 

Tenim un estil de música bastant directe i molta gent s’acaba enganxant a Teràpia de Shock quan ve als concerts. N’hi ha que escolten un parell de cançons del disc i es pensen que som una cosa però quan ens veuen en directe coneixen una cara de nosaltres que no ensenyem al disc. Creiem que molt jovent s’enganxa perquè tenim un directe bastant explosiu en què intentem crear molta festa i una comunicació directa amb ells. Els joves tenim força, ganes de fer coses, i el que volem és que ells es motivin al màxim, com nosaltres ens motivem quan toquem. Ens agrada molt el que fem!

8. Diuen que el vostre estil és “power-pop”, però quins han estat els vostres referents musicals?

Quan vam començar eren grups com Green Day i tota aquella fornada que hi va haver del “punk” nord-americà. També hi havia grups d’aquí que ens “molen fort” com els Lax’n’Busto i bandes britàniques com els Arctic Monkeys o The Libertines. Com més t’endinses en això de la música, més grups vas descobrint i més grups et “molen”, pel que acabes escoltant música molt més variada.

9. Veu ocupar el primer lloc de l’Estat en les vendes a iTunes en la categoria de rock i heu guanyat dos premis Enderrock. Quin és el següent repte que us heu marcat amb retolador?

Tenim il·lusió de seguir tocant, anar fent “bolos” (concerts), conèixer Catalunya i defensar la música a mort perquè ens encanta! I a veure fins on podem arribar tenint en compte que les circumstancies estan una mica complicades a dia d’avui.

10. Per acabar l’entrevista, m’agradaria saber què en penseu de fer un diari digital infantil i juvenil que ofereixi informació i jocs educatius?

Superbé perquè és una manera de fer que la mainada s’engresqui i participi amb les noves tecnologies. Ara tot es mou a través de l’ordinador i tant aviat com els joves s’hi familiaritzin i aprenguin a navegar, millor els anirà.

El minitest

Viatge: Al planeta Nàmec (un planeta imaginari de la sèrie de manga “Bola de Drac”)

Animal: L’elefant, perquè té molta memòria

Videojoc: El Super Smash Bros

Esport: La pilota basca i el Kitesurf (fer surf impulsat per un estel)

Llibre: El nostre, és clar: “Sense Tu” de Teràpia de Shock!