Bruno Oro és un actor i cantant, nascut a Barcelona l’any 1978. Però Oro també és el president de la Generalitat. Com a mínim, cada dijous a la nit al programa “Polònia” de TV3. I des de fa unes setmanes, a “Polònia. El musical”, que està sent tot un èxit de públic al teatre Poliorama de la capital catalana. La seva imitació d’Artur Mas l’ha convertit en un rostre molt popular a Catalunya. En aquesta entrevista, Oro reflexiona sobre el paper de l’humor en la política i la capacitat que té la realitat d’acabar superant la ficció.
“Quan veig el President per televisió, penso: ‘Sóc una mica ell'”
Per Vern Bueno/AMIC
1.- Esperàveu una resposta de públic tan bona amb ‘Polònia. El musical’?
En el teatre el millor és no esperar res, perquè una obra destinada a ser un èxit acaba fracassant, i al contrari. Però estem encantats, moltes nits esgotem totes les entrades i el públic surt encantat. Venen pensant que veuran el Polònia dalt d’un escenari i se sorprenen quan es troben amb una autèntica obra de teatre.
2.- A través vostre, molts espectadors s’acaben assabentant de l’actualitat política.
Polònia és la versió familiar de l’actualitat, i amb un element catàrtic, ja que treu ferro, descontextualitza i fa riure. Tot plegat és un pack molt agraït per a les famílies que s’asseuen davant del televisor, s’assabenten de l’actualitat, se’n riuen i, quan acaba el programa, tenen la sensació d’haver fet nét de moltes coses que els preocupen.
3.- Al Polònia hi rep tothom per igual? O alguns més que altres?
L’objectiu és que rebi tothom per igual, però l’humor és com el futbol, és difícil que no hi hagi un punt de subjectivitat i de parcialitat.
4.- Els actors també jugueu un paper clau amb les vostres caracteritzacions per acabar generant més o menys empatia cap al personatge real.
Fixa’t en José Montilla, que era un personatge molt gris fins que en Sergi Mas el va convertir en entranyable i vulnerable. Això sol passar, i depèn molt de l’actor. Si l’Artur Mas el faig jo serà totalment diferent a la versió d’algú altre. Jo li aporto el meu toc personal. I el fet de tenir cada setmana prop de 800.000 persones mirant-nos fa que el nostre paper acabi sent una mica influent.
5.- El teu Artur Mas fins a quin punt és una caracterització que vol imitar el president tal i com és, o ja és un personatge propi i independent?
Hi ha qui et diu “quan et veig a tu, el veig a ell”. Altres que just el contrari, que veuen en Mas i automàticament pensen en mi. I després hi ha aquells que no em veuen ni a mi ni a ell, que entenen l’Artur Mas del Polònia com un personatge amb vida pròpia.
6.- La teva caracterització porta ja molts anys en antena.
El mes de gener farà ja nou anys que faig d’Artur Mas. Deu ser el personatge que acumula més anys al Polònia. Vaig començar perdent eleccions i ara estic a punt d’aconseguir la independència! En els primers anys era un personatge molt histriònic i extremat. Quan va arribar a la presidència, vam treballar la caracterització per fer-la més institucional, més realista i continguda. Ara m’agrada més que abans.
7.- Amb la transcendència que ha adquirit la figura d’Artur Mas, per a tu suposa una càrrega extra sortir cada dia a imitar-lo?
Una mica sí. En els darrers dos anys m’ha passat que la gent em comença a dir “president” pel carrer. Quan vaig anar a votar pel 9-N, la gent em va aplaudir! Em passen coses força surrealistes. Arriba un punt que ets a casa, surt el president per la televisió i penses: “Sóc una mica ell”. L’entrevisten i te’l mires des d’una altra perspectiva, perquè en realitat el portes a sobre des de fa molts anys.
8.- Has parlat amb ell? Què en pensa de la teva imitació?
Tenim un tracte molt cordial. Sempre m’ha dit que no s’hi veu identificat. I és normal, jo de fet li dono la raó, perquè no és una imitació gaire clavada. La veritat és que no m’hi he assemblat mai a l’Artur Mas, ni físicament ni com a imitació. El que faig és una interpretació que s’acaba convertint en un personatge a part.
9.- Després de nou anys, no n’estàs cansat d’aquest personatge?
Em segueix divertint fer d’Artur Mas. És un personatge que em va costar molt, de fet en els primers temps no m’ho passava gens bé fent-lo, però des de fa 3 o 4 anys la cosa ha canviat molt. Avui em segueix motivant observar-li coses, gestos, introduir-hi canvis… El dia que m’avorreixi ho haurem de deixar córrer, perquè llavors ja no tindrà cap sentit.
10.- El fet que se t’associï tant directament amb aquest personatge no pot acabar sent negatiu per la teva carrera com a actor?
No crec que em condicioni, perquè la televisió és molt fugissera. Si et passes un any sense sortir en antena, tothom t’acaba oblidant. És així de trist. Així que no em preocupa pas.
Oriol Puig (Barcelona, 1993) és el presentador del program Fish & Chips del Club Super 3, surt a un episodi de “Kubala, Moreno i Manchón” i a l’última temporada de Ventdelplà. Va debutar amb 16 anys com actor publicitari i amb El Tricicle a “Més Dinamita”. El 2012 va participar com actor al llargmetratge “El fin del mundo será en Brasil” i a les pel•lícules “Blog” i “ESO”.
“Estic orgullós que la Televisió de Catalunya faci un programa com “Fish & Chips” i que a més ho faci de manera atractiva”
Les preguntes dels personatges:
1.- Tens nòvia?
No, ara no. Però n’he tingut.
2- Quan enregistreu els programes de Fish & Chips?
Nosaltres treballem amb el que diem “falsos directes”. Estem mitja hora per enregistrar el programa, però no el fem en directe. El que fem és rodar la temporada per paquets. La grabem tota sencera i després l’anem emetent per episodis, un cada setmana. Ja portem la quarta temporada!
3.- A banda de Fish & Chips, has fet algun altre programa?
No. Per això abans de començar a presentar el programa vaig estar uns mesos amb el director i la realitzadora preparant la meva feina. Arribava a un equip molt experimentat (era el mateix que fa El Gran Dictat) i jo no havia presentat mai.
4.- Vas haver d’aprendre anglès per fer el programa o ja en sabies?
Ja en sabia força d’anglès. La primària la vaig fer en un “cole” en anglès i això em va ajudar. Al càsting demanaven un presentador amb coneixements d’anglès i per això no em vaig espantar perquè ja sabia que el programa es faria en aquesta llengua.
5.- Faràs un altre programa?
Per ara estem preocupats i ocupats en el Fish & Chips i no pensem en cap més. Més endavant, ja es veurà…
Les preguntes dels periodistes
1.- Et va costar molt interpretar el personatge de Jonàs a Ventdelplà?
Vaig tenir la sort que la Victòria Pagès em va fer de mare, però és cert que les primeres escenes de violència van ser força tenses (el Jonàs era un nen maltractat). Però, després de les primeres setmanes de rodatge, ja em vaig trobar com a casa. Vaig enganxar un personatge bastant potent i això m’agradava.
2.- Parla’ns del teu personatge a “ESO”…
El personatge que interpretava a ESO no era un personatge molt complexe, però va estar bé perquè suposa el primer llargmetratge que vaig fer i els sis personatges de la trama principal vam fer una bona pinya perquè tots ens estrenàvem en això del cinema. Va ser un rodatge divertit, perquè ens ajudàvem els uns als altres. Però era més una pel•lícula on passaven coses que una d’aquelles més centrada en la psicologia dels personatges.
3.- El teu paper a “Blog” va ser una mica diferent…
És la primera pel•lícula de la directora i porta molt més el seu segell. És més personal, més lenta i reposada. Vam fer un rodatge molt més llarg que a “ESO”…
4.- Què n’opines del fenòmen de pelis i sèries d’adolescents?
Crec que estan molt bé, perquè aquest tipus de pel•lícules i sèries serveixen perquè els actors joves puguin introduir-se en el món com a protagonistes. Moltes vegades a les pel•lícules els joves tenim un paper més secundari…
5.- Coneixes a l’Àlex Monner?
No, a l’Àlex Monner no. Conec a la Joana Vilapuig i m’ha dit que “Polseres Vermelles” els ha suposat una oportunitat fantàstica per a créixer com a actors.
Al final l’única manera amb la que aprèns de veritat és treballant i si interpretes un paper principal aprens molt més.
6.- Respecte al “Fish & Chips”, els nens que vénen al programa tenen un bon nivell d’anglès?
Sí. Sobretot a partir de la segona temporada. Com ja saben de què va el programa, es preparen millor, a l’escola ja practiquen les frases del programa… Això fa que encara s’ho passin més bé, perquè ja s’imaginen el que es trobaran.
7.- Quina és la prova del programa que t’agrada més?
“Hey DJ”, la prova de la música! Perquè no només tot el públic està ballant, sinó tot l’equip i fins i tot els càmeres. És el moment més relaxat del programa perquè ja tenim la dinàmica molt ben agafada. És la que ens fa disfrutar més!
8.- Et sent orgullós de contribuir a que els nens aprenguin més anglès gràcies a Fish & Chips?
Sí. Trobo que l’anglès és imprescindible i estic orgullós que la Televisió de Catalunya faci un programa d’aquest tipus i que a més ho faci de manera atractiva, a través del joc. Perquè a través del joc aquests temes entren molt millor.
A més, a mi m’és molt important saber anglès. Com actor que sóc, és importantíssim saber anglès, per si mai vull anar a estudiar o a treballar a fora.
9.- Prefereixes més ser actor que presentador?
Aviam, tot està relacionat, però allò al que em voldria dedicar és a fer d’actor. El somni de la meva vida és treballar d’actor.
10.- Creus que és bona idea fer un diari que expliqui les notícies d’actualitat als nens i els entretingui amb videojocs educatius?
Ho trobo fantàstic perquè realment a través del joc tots ens ho passem molt més bé i si ens ho passem bé aprenem més. Nosaltres al programa utilitzem la mateixa estratègia i penso que funciona fantàsticament bé.
Minitest
Animal: Lleó
Esport: Córrer (és un adicte)
Viatge: Irlanda
Videojoc: Gran Turismo
Llibre: Blankets. Claig Thompson
Pep Plaza (Mataró, 1972) és un actor especialitzat en imitacions humorístiques que compta amb més de vint anys d’experiència en el món de l’espectacle: al teatre, a la ràdio i a la televisió. El seu puntal de popularitat arriba amb la imitació de Pep Guardiola que fa al programa de sàtira humorística Crackòvia de Televisió de Catalunya. Plaza ha combinat sempre la seva participació als mitjans de comunicació amb actuacions en directe a escenaris d’arreu de Catalunya i de l’Estat Espanyol. L’actor mataroní ha trobat que ara és el moment d’establir-se de manera fixa a un sol escenari i és per això que durant aquest mes de juny presenta ‘I ara què?’ al Club Capitol de Barcelona.
Per Georgina Altarriba/ACPG
“Si en Guardiola no hagués plegat potser hauria estat un any més sense fer teatre”
1.- Com és el teu nou espectacle teatral ‘I ara què’?
És una barreja de tot el què he fet durant tants anys. Tot i que la gent em té encasellat una mica per la imitació d’en Guardiola i alguns altres personatges com l’Albert Om o en Quim Monzó de Crackòvia i Polònia, aquí el què donem a conèixer és la meva vessant més teatral i musical, que és el que la gent no coneix. Llavors, el què miro de fer és un monòleg més teatral i, en una hora trenta, anar intercalant tota aquesta suma de coses.
2.- L’espectacle conté una bona dosi de música en directe. Explica’ns quina importància té la música en aquest nou projecte.
La importància de la música recau en què, tot i que no n’és el fil conductor, la meitat de l’espectacle té música. Això és així perquè vaig explicant coses que, tot i que algunes són reals i altres no, totes les explico a nivell personal, autobiogràfic. Durant l’espectacle explico que jo volia ser cantant, que volia ser músic i, a partir d’aquí, comencen a succeir anècdotes relacionades amb la música. No és un concert però vaig fent trossos de monòleg amb imitacions de cantants que van donant peu a una sèrie de gags.
3.- Per què decideixes impulsar aquest nou projecte al Club Capitol?
Per una raó molt senzilla. No pel què hi pugui guanyar a nivell econòmic perquè tots sabem que amb la pujada del 21% (d’IVA) -que val la pena recorda-ho- i amb la situació actual no és per guanyar-se la vida ni molt menys. Però sí que era una mica per respondre a la pregunta que tothom em feia d’“on et puc veure?” i que jo sempre responia amb respostes com “doncs has de venir a Sant Fruitós de Bages!” o “has de venir a Tortosa!”, indrets on no tothom em podia venir a veure. Doncs amb l’espectacle al Capitol aconseguia tenir un lloc fixe. Ja duc vint-i-un anys fent ‘bolos’ per Catalunya -i fora de Catalunya- i creia que era el moment de dir “ara ha arribat el moment de fer-ho”.
4.- I per què ara?
Per què ho decideixo ara? En aquest moment? Doncs perquè quan en Guardiola plega, la gent no para de preguntar-me “i ara què faràs?”. I vaig dir “doncs mira ara vaig al Capitol i així em podreu veure”. Si el Guardiola no hagués plegat potser hauria estat un any més sense fer teatre. O sigui, no tenia una necessitat extrema de fer-ho però sí que la gent tenia moltes ganes de veure el què feia jo i una manera de mostrar-ho era així.
5.- Els teus espectacles sobre imitacions t’han dut, com ens comentes, arreu del nostre territori. El públic és diferent segons el lloc on actues?
Sí… uns són més freds i uns altres no tant. A Andorra són diferents, allà són més fredots… Sobre el públic, jo de vegades dic en broma, als meus directes: “Nosaltres sempre ho fem bé, els actors sempre ho fem bé. El què passa és que hi ha públic bo o dolent i avui hi ha un públic bo”. Però això no és cert. El públic sempre és el mateix però el sentit de l’humor és molt diferent aquí Catalunya que a Madrid i, per tant, dins de Catalunya mateix hi ha diferents tipus d’humor. Has de saber trobar el punt. No sempre el trobem perquè de vegades el públic no riu les mateixes gràcies però això no vol dir que no els hagi agradat. De vegades no riuen tant però surten contents, animats i molt bé.
6.- Quina és la imitació que fa riure més al públic que et veu en directe?
A la gent li fa molt de riure la imitació de Joan Gaspart, tot i que ara no estigui de moda. No és el que més m’agrada a mi però hi ha un moment en què faig un joc amb el tema dels pronoms febles i a la gent li fa molta gràcia. El públic riu molt, també, quan faig el Quim Monzó al gag de ‘L’amanida de l’hort’, un gag on explico que quan em poso nerviós pateixo un ‘monzoneig agut’.
7.- I tu amb quina imitació t’ho passes millor? Tens algun personatge preferit?
No en tinc de preferit. M’agraden tots per igual. Preferit per preferit… sempre dic que m’agraden molt els que canten perquè a mi cantar m’agrada molt. Per tant, el Lluís Llach, el Tomeu Penya, el Serrat, el Sabina… m’agraden perquè són cantants. Pel què fa a la broma… imitar en Jordi Pujol és molt divertit perquè em permet fer un monòleg dins d’un monòleg. La gent és molt agraïda amb aquesta imitació. Riuen molt. Però, sigui com sigui, no tinc un personatge que diguis “aquest és el meu preferit”.
8.- Hi ha alguna imitació que creguis que no acabes de clavar però que diverteix molt al públic?
Jo tinc un problema perquè, bàsicament, si hi ha alguna imitació que veig que no s’assembla al personatge real, no la faig. Perquè crec que val més fer cinquanta personatges i fer-los bé que fer-ne dos-cents i que n’hi hagi algun que diguis “Qui és aquest?”. Aleshores, dels personatges que interpreto potser en Ferran Adrià no el faig tant igual però a la gent li fa molta gràcia. Els altres són força fidels al personatge real però el què faig és donar-li un quart de volta a la imitació perquè el personatge sigui més exagerat.
9.- Tens experiència a la ràdio, a la televisió i al teatre. Què és el millor de cada via de comunicació?
De la ràdio la imaginació i el poder arribar a qualsevol lloc en un moment sense ni maquillatges ni res… amb imaginació. Et permet crear situacions molt ràpides.
De la televisió la proximitat. Tot i que la ‘tele’ és una arma de doble fil perquè et pot donar molt o t’ho pot treure tot. És a dir, tu pots sortir fent una cosa que no és el què tu volies fer i la gent potser no et va a veure al teatre perquè diuen “Bah! Allò haig d’anar a veure?”. Pot passar.
I jo em quedo amb el teatre de sempre. El teatre o l’actuació en directe amb el públic. Perquè palpes la gent, la veus, rius, et pots fer fotos amb ells… Dels tres, jo sempre he dit que el teatre és el que més m’agrada.
10.- Ens comentaves al principi de l’entrevista que el teatre no viu un bon moment. Què creus que s’hauria de fer per millorar el seu estat?
Doncs no ho sé. Jo suposo que aviat trauran això del 21 (per cent d’IVA) perquè ha estat un invent que no ha sortit bé de cap manera. Perquè, si trobéssim que tot i amb ‘el 21’, la gent hagués seguit anant al teatre com sempre, hauria estat una cosa però és que l’IVA s’ha apujat al 21% i el públic s’ha reduït a un 50% o més. Per tant, crec que d’entrada s’ha de treure ‘el 21’ i que, a partir d’aquí, la gent ja s’animarà una miqueta més.
Igor Szpakowski (Amsterdam, 1997) és actor. Un dels protagonistes del serial d’èxit de Televisió de Catalunya ”Polseres Vermelles” creat per Albert Espinosa i dirigit per Pau Freixa. En la primera temporada del serial, l’Igor fa el paper de Jordi, un nen de catorze anys que pateix l’amputació d’una cama i que entra a formar part del grup de “Polseres Vermelles” com a “segon líder”.
Actualment TV3 ja està emetent la segona temporada de “Polseres Vermelles” amb uns protagonistes que, després de dos anys, ja són en plena adolescència i on l’’Igor ha d’interpretar un Jordi més complex que ha d’afrontar nous problemes i que ha d’aprendre a seguir endavant.
Per Georgina Altarriba/ACPG
Fotos: J.Szpakowski
“Que tota la gent et conegui pel carrer, que et parin…arriba un moment que cansa”
1.- Com va començar la teva història a Polseres Vermelles?
Ara ja fa uns tres o quatre anys. En aquells moments jo estava a una agència però em vaig voler canviar a una altra. I va ser just quan m’acabava de canviar a l’agència nova que, al cap de res, em van trucar la Carolina, la meva representant, i em va dir “mira Igor tens un càsting a tal lloc, a tal hora i a tal dia” i jo hi vaig anar. Un cop al càsting vaig fer com unes cinc proves i a cadascuna d’elles vaig fer una seqüència amb un paper que ja duia estudiat. En aquell mateix càsting ja vaig conèixer l’Àlex (Monner), el Pau Freixas, i l’Albert Espinosa. I bé, sembla que els vaig agradar i em van agafar.
2.- Així que ja estaves apuntat a una agència perquè et volies dedicar a aquest món?
Sí. Jo abans estava a una altra agència que només em passava feines per a fer anuncis, algun curtmetratge i poca cosa més. Però jo volia fer coses més grans i em vaig canviar d’agència per estar la que estic ara, que és la que em va aconseguir el càsting de “Polseres”.
3.- Què és el millor de fer un paper com el de Jordi?
Aprens molt de qualsevol paper que facis. Amb tots els papers que interpretes sempre aprens molt. Però clar amb el Jordi aprens molt a manejar les situacions difícils o que t’incomoden. Ja que bé, el Jordi està en una situació incòmode i, per tant, jo personalment fent de Jordi he après a sortir de tot tipus de situacions incòmodes que em puguin passar, saps?
En aquesta segona temporada, el Jordi el que no vol és veure els “Polseres”. Està apartat, ha fet una nova vida i no vol saber res dels “Polseres”. I de cop es troba amb la situació incòmode d’haver de tornar a l’hospital a fer-se una proves. Llavors, a més, allà es troba el Lleó, el pega…
Així que, en resum, a la primera temporada vaig aprendre a ser un bon noi, perquè el Jordi era molt bon noi, i a la segona temporada he après que s’ha de lluitar, que s’ha de seguir endavant.
4.- I el pitjor?
El pitjor? Bé, fer-se el coix durant tota la gravació de la sèrie (riu). És que haver d’anar amb la cama recta tota l’estona fa que al final t’agafin rampes. Això i les escenes més difícils… no m’agraden massa… però vaja, s’ha de fer.
5.- Com va anar la primera temporada? Com vareu viure l’èxit?
Doncs no ens l’esperàvem. Jo gravava la primera temporada pensant “ai que bé estic fent una sèrie i sortirà per TV3” i ja està. Però clar, quan vam saber que tenia tant èxit i que hi havia tants seguidors no ens ho creiem.
6.- I tu, personalment, com ho vas viure?
Que tota la gent et conegui pel carrer, que et parin… Quan va començar a passar, allò era molt nou per mi. Al principi, clar, t’agrada i et fa sentir bé, et sents bé. Però després ja… després d’un temps… quan t’ho segueixen fent… clar, arriba un moment que cansa. Bé, no és que cansi però vaja, que ja no li trobes la gràcia.
7.- Com va aquesta segona temporada? Quines diferències veus amb la primera?
La primera temporada era més tot un grup d’amics que encara no estaven a l’adolescència i que s’ho passaven bé a l’hospital. I clar, allò no era del tot la realitat.
I el què té la segona temporada és que és més realista. I al ser-ho és més drama, fa més pena. Aquesta segona temporada és més sobre l’etapa adolescent i és molt més realista.
8.- Us van advertir sobre la duresa de la segona temporada?
Doncs sí, ja ens ho van dir. De fet, això quan gravàvem la primera temporada ja ens ho comentaven. Ens deien que la segona temporada seria més dura i que els personatges tindrien molt més misteri.
9.- Perquè creus que la sèrie enganxa tant als adolescents?
Perquè jo crec que se senten identificats amb els personatges. Jo crec que el grup dels “Polseres” que està a l’hospital podria ser un grup qualsevol que està a fora de l’hospital, no? Així que sí, jo crec que les persones que segueixen la sèrie es poden sentir identificades amb els problemes i amb les relacions que tenen els seus protagonistes.
10.- Com continuarà la teva història com a actor? Has pensat estudiar art dramàtic?
El meu futur… bé… de moment aquest estiu aniré a Sant Francisco a estudiar anglès i, si pot ser, interpretació també i després, tornant aquí, espero fer algun projecte. Espero que pugui fer alguna cosa xula… Una peli…
