Els Quart Primera feien els seus primers concerts en uns escenaris ben poc habituals però molt quotidians: els menjadors de domicilis particulars. No obstant això, ser un dels grups revelació de la música catalana al 2011 els ha posat difícil seguir fent aquests recitals íntims perquè cada vegada són més les persones que els volen escoltar en directe. El disc de debut dels barcelonins “El món en un cafè” és dolç i amarg, com un tallat. Parlem amb el Pere Jou, guitarra i veu principal del grup.
“Aprendre música de petit beneficia els estudis “
1. Quart Primera, recordeu quan vau decidir que volíeu ser músics?
A partir dels 3 anys ja vaig començar a dir-li a la meva mare que volia tocar el violí, però la meva mare va pensar que un nen tan petit amb un violí podia ser quelcom “horrible” d’escoltar a casa. Aleshores, quan vaig fer 5 anys, va decidir apuntar-me a piano.
2. Cal estudiar moltes hores per a què un grup de música tingui èxit o els músics ja naixeu amb un do?
Tot el que sigui estudiar suma molt i permet potenciar aquella gràcia natural que puguis tenir d’entrada. Malgrat això, estudiar no és la clau per agradar a la gent. La clau és ser sincer amb tu mateix, trobar una manera pròpia de “parlar” i que això resulti atractiu a la gent. I això últim ja depèn de la sort.
3. Perquè us va agafar per començar a fer concerts en menjadors de cases particulars?
Perquè quan tens un grup i només et coneixen els teus “col·legues” l’única manera de fer concerts és llogant una sala i fent-los pagar una entrada. Així que quan ens vam cansar de perdre diners vam començar a assajar a casa, els locals d’assaig també valen una “pasta”. Assajant a casa vam veure que sonàvem bé i vam pensar: “doncs també tocarem a casa!”.
4. La música arriba millor si es toca a un volum baix i s’escolta en silenci a un pam dels artistes?
Home, millor no ho sé però de forma diferent a la que estem acostumats, sí. L’experiència més espectacular és la música de cambra. Quan tens 4 o 5 músics tocant en una sala petita i sents tot el so natural sense cap micròfon pel mig, escoltes la música tal com va néixer: amb un so directe sense cap tipus de circuit electrònic entre l’instrument i les orelles. Poder sentir com el músic frega la corda del violí…
5. Què és el que menys us agrada dels grans escenaris?
Per començar, un gran escenari amb poc públic és un desastre. A més, en un gran escenari la gent té una altra postura perquè el músic està elevat uns metres del terra i això fa que siguin més exigents. En canvi, quan toques al nivell del terra la gent és més comprensiva i estan contents amb el músics només dient “hola”.
6. A quina edat vau aprendre a tocar instruments?
Jo vaig començar a tocar el piano als 5 anys i després vaig anar aprenent més instruments de mica en mica: la guitarra quan en tenia 12, el baix, les percussions, el violoncel, la trompeta…i ha arribat a un punt que ho toco tot però tot malament (riu). Sóc un tastaolletes!
7. És important que els nens i nenes comencin a interessar-se per la música de ben jovenets?
Sí, és molt important perquè aprendre música quan ets petit beneficia els estudis. Diuen que t’organitza molt el cervell i facilita l’aprenentatge de les llengües i les matemàtiques, encara que semblin coses molt diferents. La música és un llenguatge, i com passa amb tot, si l’estudies de petit ja el tens per a tota la vida.
8. Heu estat una de les revelacions musicals del 2011. Què creieu que valora el públic de les vostres cançons?
Pel que ens diu la gent al final dels concerts o per internet crec que valoren dues coses. Per un cantó hi ha aquells que els agraden les melodies o la veu, i per l’altre hi ha els que valoren les lletres. Estem en un país en què la gent escolta molt la lletra de les cançons, encara que no crec que sigui el nostre punt fort.
9. Les petites històries d’amor omplen les vostres cançons. Alguna vegada heu fet servir la música per a declarar-vos a una noia?
Constantment. Ja sigui amb cançons pròpies com amb cançons d’altres, enviant-les per correu electrònic o tocant-les a cau d’orella…Ei, però també ens agrada escriure cançons de desamor.
10. Què us sembla la idea d’escriure un mitjà infantil que publiqui notícies i proposi jocs interactius per internet?
D’entrada em sembla fantàstic perquè hi ha moltes coses dedicades al lleure dels petits però potser no n’hi ha que estiguin vinculades a la informació i l’actualitat, i que a més això es combini amb la diversió dels jocs. D’alguna manera sembla que separem molt el món de les criatures i el dels adults quan en realitat les persones no deixem d’evolucionar des que som nens. Perquè no hi pot haver un mitjà que des de petits els mostri què està passant al món? Cal aconseguir que els joves es familiaritzin amb els diaris i així evitar que coneguin què és la realitat de sobte quan arriben a l’edat adolescent.
El Minitest
Viatge: A la lluna
Animal: Un porquet
Videojoc: El “Prince of Persia: Las Arenas del Tiempo” de la Wii, l’únic joc que m’he “passat” a la meva vida
Esport: El futbol
Llibre: “Cosas que los nietos deberían saber”, l’autobiografia que el cantant Mark Everett va escriure, quan tenia 40 anys, amb la idea que algun dia la puguin llegir els seus néts
Són joves, guapos i tendres. Els Teràpia de Shock acumulen una legió de fans des que van saltar a la fama amb la cançó “Sense tu” de la banda sonora de “Polseres vermelles”, un dels fenòmens televisius més sonats dels últims anys. Amb un pop-rock romàntic i canyer aquests nois de la Garrotxa han conquistat els cors dels adolescents, que des del març ja poden llegir el llibre que repassa la meteòrica història del grup.
“Cal continuar estudiant encara que siguis músic”
1. TDS, recordeu quan vau decidir que volíeu ser músics?
Quan ets petit sempre veus estrelles del rock per la tele, escoltes grups i vols ser com ells. De petit et motiva molt la música. Després arriba un dia que els teus pares et compren un instrument, comences a practicar a casa, veus que els teus companys també s’han comprat un instrument. Comencem a quedar per tocar, comencen a sortir algunes cançons i, de mica en mica, et vas animant i et decideixes per anar a assajar i fer una banda.
2. Cal estudiar moltes hores per ser rocker o els músics ja naixeu amb un do?
Des del principi hi has de dedicar moltes hores. En el nostre cas vam tenir una idea clara: que això ens ho havíem de prendre seriosament. Un estiu, abans de fer el primer concert, ens vam tancar per assajar tres hores cada dia. Ens “matxucàvem” perquè no érem grans músics, així que vam aplicar la tècnica de la repetició. Creiem que aquesta és la manera de tirar endavant en tots els camps de la vida.
3. Quan vau muntar la banda algun de vosaltres era tan jove que encara feia l’ESO. Com compaginàveu l’institut amb la composició de cançons i els assajos?
Les composicions i els assajos els fèiem cada dia als vespres però quedàvem quan podíem per compaginar-ho tot. Perquè no només fèiem classes sinó també altres activitats extraescolars. Cal continuar estudiant encara que siguis músic!
4. Tenint en compte la vostra precocitat, m’imagino que aposteu perquè els nens estudiïn música i aprenguin a tocar instruments?
Sí, però per mala sort el sistema educatiu que tenim aquí no potencia gaire la música. A l’escola, a la mainada petita com a molt li ensenyen a tocar la flauta dolça, el xilofon o el triangle. I això per un nen petit potser no és prou motivant per llançar-se a fer música. Hi ha altres països que de petit t’obliguen a aprendre un instrument, ja sigui el violí, la guitarra o la bateria.
5. Us imaginàveu l’èxit que ha tingut la banda sonora de “Polseres vermelles”?
Mai. Va ser tota una sorpresa perquè la cançó “Sense tu” ja feia temps que l’havíem feta i formava part del nostre primer disc “Escapa’t amb mi” (2008). Un dia ens va trucar la manager i ens va dir que TV3 estava molt interessada en aquesta cançó per posar-la a la sèrie. Més endavant vam poder anar a veure com rodaven un capítol i vam conèixer els actors, el director i tota la resta de l’equip. També ens van ensenyar la primera escena on sortia la cançó i ens va fer molta il·lusió. A partir d’aquí, l’èxit de la cançó va ser com “una anada de l’olla”, cap de nosaltres ens ho esperàvem i estem segurs que els de TV3 tampoc.
6. “Sense tu jo no puc, sense tu jo no sóc ningú”. Si no és cap indiscreció, en qui pensàveu quan vau escriure aquest himne?
Mai ho hem explicat perquè preferim que la gent faci la seva pròpia interpretació. La música és tan maca perquè tothom es pot fer seva una cançó. Potser un compositor la va fer pensant en una cosa i qui l’escolta l’interpreta de manera diferent. “Sense tu” és un exemple d’això ja que la posen en batejos, enterraments, “politons” de telèfon…
7. Sou els ídols de molts i moltes adolescents. Quines característiques de la vostra música creieu que valora més aquest públic?
Tenim un estil de música bastant directe i molta gent s’acaba enganxant a Teràpia de Shock quan ve als concerts. N’hi ha que escolten un parell de cançons del disc i es pensen que som una cosa però quan ens veuen en directe coneixen una cara de nosaltres que no ensenyem al disc. Creiem que molt jovent s’enganxa perquè tenim un directe bastant explosiu en què intentem crear molta festa i una comunicació directa amb ells. Els joves tenim força, ganes de fer coses, i el que volem és que ells es motivin al màxim, com nosaltres ens motivem quan toquem. Ens agrada molt el que fem!
8. Diuen que el vostre estil és “power-pop”, però quins han estat els vostres referents musicals?
Quan vam començar eren grups com Green Day i tota aquella fornada que hi va haver del “punk” nord-americà. També hi havia grups d’aquí que ens “molen fort” com els Lax’n’Busto i bandes britàniques com els Arctic Monkeys o The Libertines. Com més t’endinses en això de la música, més grups vas descobrint i més grups et “molen”, pel que acabes escoltant música molt més variada.
9. Veu ocupar el primer lloc de l’Estat en les vendes a iTunes en la categoria de rock i heu guanyat dos premis Enderrock. Quin és el següent repte que us heu marcat amb retolador?
Tenim il·lusió de seguir tocant, anar fent “bolos” (concerts), conèixer Catalunya i defensar la música a mort perquè ens encanta! I a veure fins on podem arribar tenint en compte que les circumstancies estan una mica complicades a dia d’avui.
10. Per acabar l’entrevista, m’agradaria saber què en penseu de fer un diari digital infantil i juvenil que ofereixi informació i jocs educatius?
Superbé perquè és una manera de fer que la mainada s’engresqui i participi amb les noves tecnologies. Ara tot es mou a través de l’ordinador i tant aviat com els joves s’hi familiaritzin i aprenguin a navegar, millor els anirà.
El minitest
Viatge: Al planeta Nàmec (un planeta imaginari de la sèrie de manga “Bola de Drac”)
Animal: L’elefant, perquè té molta memòria
Videojoc: El Super Smash Bros
Esport: La pilota basca i el Kitesurf (fer surf impulsat per un estel)
Llibre: El nostre, és clar: “Sense Tu” de Teràpia de Shock!
La sirena d’or de la natació sincronitzada va decidir sortir de l’aigua a principis d’any. Després de guanyar 46 medalles fent gimnàstica dins la piscina i popularitzar un esport que abans dels seus èxits era desconegut, Gemma Mengual afronta ara el repte més important de la seva vida: fer de mare del seu fill Nil. Si passes una estona amb la Gemma t’esquitxa d’alegria, ni dins ni fora de l’aigua perd mai el somriure.
“La millor edat per començar a practicar la ‘sincro’ és entre els 5 i els 10 anys”
1. Gemma, recordes quan vas decidir que volies ser nedadora?
Sí. Primer els meus pares em van apuntar a natació però al final vaig acabar a la sincronitzada per una casualitat (que explicarà a la pregunta 3). Al principi vaig començar poc a poc però, finalment, vaig veure que m’agradava. I des d’aleshores fins al dia d’avui!
2. Cal entrenar moltes hores per ser nedadora olímpica o els esportistes d’elit ja naixeu amb un do?
Cal entrenar moltes i moltes hores. El talent sempre és important però sense feina no s’arriba enlloc. En un esport com el nostre, que és tan perfeccionista, s’han d’entrenar moltes hores. Això és la part més dura de la “sincro”.
3. Ets una icona de la natació sincronitzada però abans que comencessis a guanyar medalles gairebé ningú coneixia aquest esport. Com és que et fas fixar en la “sincro”?
Com t’he comentat abans va ser gràcies a una casualitat: la meva cosina ja la practicava…i jo m’hi vaig afegir.
4. La natació sincronitzada combina la natació, la gimnàstica i, fins i tot, les coreografies de ball. Quan sortiu de l’aigua us passeu moltes hores a la sala de màquines del gimnàs?
Sí, també passem molt temps al gimnàs. A banda del treball dins l’aigua, cal fer molta preparació física i entrenaments de coreografia per a memoritzar els moviments que fas a la piscina. Aquests moviments s’han d’intentar perfeccionar fora de l’aigua. Per aquest motiu també fem moltes hores de dansa.
5. Per culpa teva molts ens hem frustrat intentant imitar les piruetes que fas a la piscina. Si no toques de peus a terra, com pots fer la vertical amb una cama aixecada i no enfonsar-te?
És una qüestió de força, tècnica i l’experiència de molts anys fent aquest esport. Després de tant de temps, acabes tenint un domini de l’aigua que sembla impossible que puguis fer el què fas…però ho fas!
6. Les nedadores de sincronitzada dissimuleu el patiment amb un somriure d’orella a orella. En què penseu per transmetre aquesta alegria i no fer cara d’esgotament?
Intentem interpretar la música. No sempre es tracta de somriure sinó d’interpretar el què estàs nedant. Nedem amb música i cada música té una temàtica diferent, per això mires d’expressar sempre alguna cosa mentre ets dins de l’aigua. Encara que t’estiguis “morint” de cansament o de dolor, ningú ho ha de notar.
7. Els vostres exercicis aquàtics sempre van acompanyats de música. Quin estil musical t’emocionava més mentre competies?
Doncs tots els estils. Si la música em “deia” alguna cosa i em feia sentir emocions, aquella cançó ja m’agradava. M’era igual l’estil, l’important és que em provoqués alguna emoció. La música m’havia d’arribar a l’ànima.
8. Una pregunta per tots els joves que volen provar la “sincro”. Quina és la millor edat per a començar a practicar-la?
Crec que sempre abans dels 10 anys. La millor franja d’edat és entre els 5 i els 10 anys, no més tard.
9. L’Anna Tarrés, la seleccionadora espanyola de natació sincronitzada, sempre t’anima a que et facis entrenadora. T’agradaria ensenyar tot el que has après a aquestes noves generacions?
Sí, sí, m’agradaria. Considero que després de tants anys, poder aportar les coses que he après al llarg de la meva carrera em faria molt contenta.
10. Tu que has estat una gran campiona, quins valors associes a l’esport?
En primer lloc, la disciplina. En segon lloc, el sacrifici. I, finalment, la companyonia (la solidaritat entre companys d’equip), en especial en el cas de la natació sincronitzada.
El Minitest
Viatge: A qualsevol illa
Animal: El gat
Videojoc: No en conec cap!
Esport: La natació sincronitzada
Llibre: “Tokio Blues” del japonès Haruki Murakami, una novel·la molt nostàlgica en què el protagonista ens explica com va ser la seva vida en el seu primer any d’estudiant universitari a Tòquio
Els Catarres són els nous ídols del pop català des del dia que van confessar el seu amor per la “Jenifer”, la “xoni de Castefa” amb que van fer ballar totes les festes majors de Catalunya. Uns mesos més tard presenten dues cançons noves (“Tintin” i “La contorsionista”) i tornen a la carretera amb la Gira Bandarra 2012. Entremig encara han protagonitzat una campanya de l’Ajuntament de Barcelona per recordar a la població que no s’ha d’embrutar la ciutat.
“La cançó ‘Jenifer’ és un crit a favor de la convivència i de l’amor”
1. Catarres, recordeu quan veu decidir que volíeu ser músics?
Més o menys a tots ens va passar el mateix. Vam pensar en la música quan comences a rumiar que vols fer amb la teva vida, més o menys cap allà els 13 anys, i comences a tenir les primeres inquietuds. I també perquè érem molt dolents jugant a futbol i vam preferir agafar la guitarra (Riuen).
2. Cal estudiar moltes hores per ser un ídol del pop o els músics ja naixeu amb un do?
Cal tenir sort. S’ha demostrat que hi ha ídols de la música que no en saben gaire i en canvi hi ha gent que estudia molta música, domina moltíssim els seus instruments i no triomfa mai.
3. Vosaltres que sou els “pares” de la Jenifer, ens podríeu explicar com veu concebre la cançó?
El Jan va venir un dia a casa meva (explica l’Èric, el cantant) amb uns acords i va començar a tocar la cançó. Però no tenia lletra, només una frase que deia “Sóc més català que les anxoves de l’Escala”. A partir d’aquí vam començar a buscar frases i, quan vam arribar a la tornada, vam inventar-nos la Jenifer. Va sortir molt ràpid aquesta cançó! En un parell d’hores la vam fer.
4. La “Jenifer” és una cançó que parla de l’amor entre dues persones d’orígens socials, econòmics i culturals diferents. Esteu contents que la gent l’hagi interpretat com un crit a favor de la convivència?
Estem contents perquè és un crit a favor de la convivència i de l’amor. És una declaració d’amor que diu que és igual d’on vinguis i quin idioma parlis perquè allò important és estimar-se.
5. Quan naixem tots som iguals però ens anem diferenciant a mesura que ens fem grans. L’univers infantil és més igualitari que el dels adults?
Sí, és un món més semblant perquè un vailet del que té ganes és de jugar i li és igual amb qui (ho comenta la Roser, la contrabaixista). Els nens no tenen tants prejudicis com els grans. No obstant això, és un món que també pot ser més cruel perquè quan ets jove pateixes més les diferències.
6. L’expresident de la Generalitat Jordi Pujol també va destacar el valor integrador de la cançó “Jenifer”. Us devíeu quedar de pedra quan us ho van dir?
I tant, quan ho vam sentir vam “flipar”. I després vam veure el vídeo i ja no ens ho podíem creure…
7. Fins i tot el dia de Sant Jordi veu cantar unes estrofes de “Jenifer” amb ell. El fitxareu per la gira?
Li vam proposar però diu que ell no canta bé i que no s’atreveix (Riuen). Hem d’aconseguir que faci una col·laboració en el pròxim disc!
8. A l’espot de l’Ajuntament de Barcelona assegureu que “és tant net qui neteja com qui no embruta”. Amb quines petites accions quotidianes podem ajudar a conservar les nostres viles i ciutats?
No llençant els xiclets ni els papers a terra, separant la brossa per a reciclar – paper, vidre, plàstic, rebuig -, recollir els excrements dels gossos…
9. En una de les noves cançons, “Tintin”, parleu d’un noi que se sent tan sol com un “Tintin sense Milú”. Què tenen les mascotes que es fan estimar tant?
Les mascotes et donen el seu amor incondicional, sobretot els gossos. El Milú té sort de tenir un amo com el Tintin que és “superperfecte”, però si tingués un amo que fos mala persona segurament l’estimaria igual perquè els animals domèstics són fidels. T’estimaran facis el que facis.
10. En canvi, a “La contorsionista” feu un homenatge als circs ambulants. Creieu que, com els circs, els músics també porteu l’alegria allà on aneu a tocar?
Sí, el nostre també és un espectacle que deambula pels llocs i va parant a poblets. La diferència és que els circs són una “moguda” enorme: porten animals, viuen en les pròpies caravanes…suposem que ha de ser molt maco però també ha de ser una vida bastant dura.
El Minitest
Viatge: A les Illes Balears
Animal: L’elefant
Videojoc: El Tetris
Esport: El futbol tot l’any i el cúrling a l’hivern (una mena de petanca sobre gel que consisteix en fer lliscar la pilota perquè entri dins de la diana marcada al final de la pista)
Llibre: “El petit príncep”, el clàssic conte d’Antoine de Saint-Exupéry
La Carme Ruscalleda és l’única dona que té 5 estrelles Michelin, els reconeixements més prestigiosos de la gastronomia. La seva recepta és barrejar la modernitat amb la cuina tradicional catalana, com bé saben els clients dels seus restaurants de Sant Pol de Mar, Barcelona i Tokio. Si diuen que la cuina s’ha de fer amb amor i entusiasme, no ens estranya gens que sigui la millor cuinera del món.
“La dieta mediterrània és una manera de menjar i de viure que et fa més sa”
1. Carme, recordes quan vas decidir que volies ser cuinera?
Sí, vaig decidir-ho després de fer un creixement des d’una botiga “delicatessen”, una xarcuteria on elaboràvem porc i menjars per a emportar: croquetes, pasta fresca…Va haver-hi un moment que vaig tocar sostre professional, ja no podia fer coses més complicades. Aleshores vaig decidir convertir-me en cuinera professional i dir-me “Ara també pararé la taula”.
2. Cal estudiar molt per a ser cuinera, o els cuiners ja naixeu amb un do?
Cal no parar d’estudiar i menjar en molts restaurants per a conèixer el món i altres cuines. És molt important que un cuiner es formi en una escola malgrat que no és el meu cas. Jo m’he educat en una família pagesa i comerciant on no es parava de parlar de menjar. A més, sóc d’una generació de nenes que se les va formar molt a la cuina, però vaig desenvolupar un esperit molt curiós d’estudiar pel meu compte i tastar molts restaurants.
3. Quan eres petita menjaves moltes llaminadures?
No masses, mai he sigut gaire de caramels. En canvi actualment continuo menjant una llaminadura que és un bon producte: la xocolata negra, que els nutricionistes diuen que és saludable. No m’ha agradat mai la xocolata amb llet ni la blanca, que són un cacau més manipulat.
4. Com li explicaries a un nen què és la dieta mediterrània?
La dieta mediterrània és aquella manera de menjar que el nen ha heretat a través de la cultura pròpia i l’ha de protegir per transmetre-la als seus fills. És una manera de menjar i de viure que et fa més sa i enèrgic, per això té tant valor. També et fa ser una persona més creativa, més amable i amb més bon humor. Com que està basada en els productes de cada estació, la dieta és variada i gens monòtona.
5. Imagina’t que un grup de vailets fa una reserva per venir a passar tot un dia al teu restaurant. Què els hi prepararies per dinar i per sopar?
A l’hora de dinar faríem un menú més llarg i potent perquè al dia encara li queden moltes hores. I al vespre, com que la canalla ha d’anar a dormir d’hora, faríem un àpat més lleuger perquè descansessin bé i l’endemà a l’escola estiguessin en forma!
6. A la cuina es necessita molta disciplina per entregar els plats amb puntualitat. Quins són els valors més importants que ha de tenir un cuiner professional?
Primer de tot, un cuiner professional s’ha d’enamorar de la feina que fa. Llavors també ha de tenir un gran respecte pel producte que manipula i pel client. Ha de tenir bon gust i ha d’estar cada dia il·lusionat i motivat. A la cuina, la mandra no hi té cabuda!
7. Vens d’una família de pagesos i m’imagino que a casa sempre heu menjat molt de verd. Les verdures i hortalisses són la base d’una alimentació sana?
I tant. Avui en dia tots tenim a la ment la piràmide de l’alimentació mediterrània, però ara s’ha fet un pas endavant i s’ha buscat una altra imatge gràfica: el My Plate. Aquest plat és una circumferència partida per la meitat: el segment més gran són els vegetals, que els hem de menjar crus i cuits cada dia, i al costat hi ha la fruita. A l’altra banda hi ha els hidrats de carboni (la pasta, el pa…) – és important que els mengem integrals – i al costat hi ha la proteïna animal. Cal menjar poca carn vermella, és preferible menjar una proteïna del mar.
8. Ets una gran defensora de la cuina de temporada. En quina època de l’any la terra és més generosa amb els productes que ens dóna?
A la primavera i l’estiu, i a la meva comarca, el Maresme, encara més. A l’hivern el fred fa que tot quedi més arronsat. Però aquí tenim la cultura de saber conservar els aliments per aquestes èpoques que no hi ha una producció tan lluïda.
9. Tens un restaurant a Tokio i els teus plats tenen influències de la cuina japonesa. Més enllà que mengen amb palets, què ens pots explicar de la cuina nipona?
He descobert que s’assemblen molt a nosaltres. Primer, malgrat que no tenen els puntals de la dieta mediterrània – l’oli, el vi i el pa –, la seva també és una cultura molt longeva gràcies a l’alimentació. A més, també els agrada menjar cuina de temporada i són una gent molt respectuosa amb els aliments. És admirable que als carrers de Tòquio puguis menjar productes en perfectes condicions en establiments ambulats.
10. Abans d’acabar, què et sembla la proposta d’un mitjà de comunicació infantil i juvenil que barregi la informació i els jocs interactius?
Em sembla fantàstic perquè la canalla està tan interessada en internet com pel menjar. Hi ha canalla petita, gairebé nadons, que es queden embadalits davant de la televisió veient com fan una recepta…com si veiessin dibuixos animats! Els nens són gourmets.
El Minitest
Viatge: M’encantaria fer la Ruta 66, als Estats Units, a bord d’una Harley Davidson.
Animal: El porc, l’animal que em va obrir les portes de la creativitat.
Videojoc: Els jocs del Mario
Esport: Havia jugat a basquet i ara vaig al gimnàs.
Llibre: “Un cel de plom”, la novel·la que repassa la vida de la Neus Català, supervivent republicana dels camps de concentració nazis.
Quan era petit deixava la pilota de futbol a la banda: preferia donar voltes al camp. Avui, el Roger Roca és un dels millors esportistes del país perquè ha estat sis vegades Campió de Catalunya de Mitja Marató (una cursa de 21.097 metres), que és diu ràpid. Però és que, a més a més, és un dels millors atletes del planeta perquè és l’actual Campió del Món de Duatló, la seva especialitat.
“És imprescindible que els nens facin esport”
1. Roger, recordes quan vas decidir que volies ser atleta?
No sé si he pres mai aquesta decisió directament però des de ben petit m’agradava córrer. Quan al “cole” fèiem esport, jo destacava més corrent en distàncies llargues que fent esprints, jugant amb la pilota o fent esports d’equip.
2. Cal entrenar molt per a ser atleta, o els atletes ja naixeu amb un do?
No, no…s’ha d’entrenar molt. Molt més del que la gent es pensa. Cal entrenar cada dia de l’any, de dilluns a diumenge, encara que sigui Nadal o Cap d’Any. Nosaltres no descansem cap dia i hi ha dies que entrenem dues vegades o, fins i tot, tres.
3. La majoria de nens tenen ídols en el món de l’esport a qui els agradaria assemblar-se. Quin és el teu?
Mai he tingut un ídol però admiro el Haile Gebrselassie, que és un dels millors corredors de l’història i un referent clar per a tots els atletes. No només pel que ha guanyat sinó per la simpatia com ho ha fet.
4. Tu has fet de l’esport la teva professió però per la majoria de gent és una afició. És important que els nens tinguin l’hàbit de fer esport?
Jo crec que més que important és imprescindible. Se n’hauria de fer més a l’escola! L’esport aporta una sèrie de valors que no t’aporten altres activitats. A mi l’esport m’ha fet créixer a la vida, m’ha fet ser el que ara sóc.
5. Quins són els tres principals valors que associes a l’esport?
L’esforç, la disciplina i, encara que el meu sigui un esport individual, el treball en equip. Al Duatló moltes vegades t’ajudes amb un company per a entrenar o, fins i tot, a l’hora de competir. Sobretot quan ens interessa anar junts per anar més ràpid.
6. Sabem que la dieta d’un esportista és molt important. Quins són els aliments que no falten mai a la teva cuina?
La fruita, la verdura i sobretot la pasta, que és el nostre aliment essencial. A partir d’aquí, miro de portar una dieta mediterrània equilibrada menjant una mica de carn i peix.
7. Dius que sempre vas somiar en ser campió olímpic però que vas assumir que no era possible. És important conèixer les teves limitacions per a millorar?
És un aspecte fonamental: si tu no saps quines són les teves limitacions, no pots lluitar per a superar-les i sempre et pensaràs que ets alguna cosa més del que ets. El dia que vaig descobrir que no podria assolir el nivell suficient per a ser Campió Olímpic de Marató o de Triatló, em vaig posar a lluitar per aconseguir altres objectius, com ara ser Campió de Catalunya, d’Espanya o Campió del Món de Duatló.
8. El teu esport és una disciplina de resistència. Quan les cames t‘estan a punt de fer figa, què penses per no defallir?
Penses en tot el que has entrenat i amb la gent que t’envolta, com la família i els amics. Penses en tot l’esforç que has dedicat per estar competint i que, realment, allò és el que vols fer encara que pateixis una mica. A més, els atletes ja tenim assumit que la nostra activitat té un component de patiment que, fins i tot, ens agrada. Si no ens agradés patir, no estaríem aquí. La paraula “rendir-se” no existeix en el nostre esport.
9. L’any 2011 vas convertir-te en Campió del Món de Duatló. Quan aconsegueixes aquesta fita màxima, et marques nous reptes o perds l’ambició?
A la meva edat – tinc 34 anys, estic a la part final de meva carrera esportiva – costa marcar-te nous reptes perquè sé que la fita que he aconseguit és insuperable. En tot cas, l’objectiu és gaudir del que faig. Si no puc repetir l’èxit, intentaré guanyar altres títols. Continuaré lluitant per fer-ho el millor possible.
10. Com a pare, t’agrada la iniciativa d’un mitjà de comunicació infantil i juvenil que combini el joc i l’informació?
I tant, els mitjans de comunicació són “superimportants” perquè estan presents a totes les cases i fer una informació de qualitat dirigida als nens és bàsic.
El Minitest
Viatge: Cadaqués, un raconet que m’encanta i on em vaig casar.
Animal: El cavall
Videojoc: L’”Age of Empires”, un joc d’estratègia per a construir les bases de la civilització.
Esport: El Duatló, que és el meu.
Llibre: “L’art de la guerra”, un llibre xinés d’estratègia militar que es pot aplicar a totes les facetes de la vida per afrontar els problemes del dia a dia.
L’Anna Moliner és una actriu amb molts registres. Els nens i nenes la segueixen al Super3 on fa el personatge de la Tru, una alegre porqueta que tot ho veu “amazing” (increïble) i “wonderful” (meravellós). I la resta la coneixen també per les seves aparicions a la sèrie “La sagrada família” (també a TV3) i els seus treballs al teatre, on és una de les veus més prometedores del musical català.
“La Tru i jo sempre busquem el cantó positiu de les coses”
1. Anna, recordes quan vas decidir que volies ser actriu?
Mmmmm…no recordo el moment concret que vaig prendre la decisió però des de molt petita vaig tenir molt clar que seria actriu.
2. Cal estudiar moltes hores per ser actriu o les actrius ja naixeu amb un do?
Les dues coses són molt importants, com en totes les feines. Crec que hi ha d’haver un talent de base, una força que t’empenyi a anar cap allà, però òbviament amb el treball i la pràctica s’aprèn molt.
3. Interpretes la Tru del Super3, que com tota la família del programa és una estrella de l’animació que aterra al món dels humans. Si et deixessin triar, en quin personatge dels dibuixos animats et convertiries?
En l’”Anne de las teules verdes”, la protagonista d’una sèrie de la meva època. M’encantava! Era una nena orfe que havia estat adoptada per una parella gran i tenia una casa amb les teules de color verd. Tenia molta imaginació i es va acabar fent escriptora. D’aquesta història van fer-ne una pel·lícula també.
4. La Tru representa que és una porqueta i el seu amic Fluski és un gat. Quin és el teu animal preferit de la realitat o de la ficció?
M’ho he de pensar…me n’agraden molts però et diria el gos. El vincle que es crea entre l’amo i ells és una passada! Tinc un Jack Rusell de set mesos.
5. A la Tru sempre la veiem “happy” i contenta. Tu també penses que sempre hem de buscar el cantó positiu de les coses?
Totalment, m’identifico molt amb aquesta característica de la Tru. Jo també sóc molt així. Sempre que m’ha passat alguna cosa dolenta li he sabut trobar la part positiva.
6. Sense sortir de la televisió, també t’hem vist a “La sagrada família” interpretant la Janis, una noia que es creu molt llesta i s’aprofita dels pares tant com pot. Què faries si tinguessis una germana com la Janis?
(Riu) Li tinc molt de “carinyo” a la Janis, no sé que dir-te. Suposo que intentaria fotre-li canya! Però ben mirat, a la Janis li va la canya, així que no sé si seria pitjor el remei que la malaltia. Li diria que no deixés de ser ella mateixa però que s’espavili, que no es pot aprofitar dels pares d’aquesta manera!
7. Tu que ets una gran actriu de musicals ens explicaràs com és possible que pugueu actuar i cantar a la vegada sense marejar-vos. És una feina que exigeix molts assajos i entrenaments?
Sí, requereix un gran entrenament físic i vocal. De tota manera no és tan diferent del teatre de text perquè els actors hem d’estar en forma constantment. El nostre instrument, la nostra eina de treball, és la veu i el cos. Per això ens hem de cuidar tant.
8. Has sigut la Caputxeta del musical “Boscos endins”, una obra que reunia els personatges més populars dels contes. Els contes són més màgics i fantàstics quan els veus representats al teatre?
Tot el teatre és màgic i qualsevol obra és com un conte. Això és el que m’agrada del teatre: vens, t’expliquen una història i veus que hi ha vida a dalt de l’escenari. A “Boscos endins” aquesta màgia era especialment bonica perquè Sondheim (l’autor nord-americà del text) és un mestre del musical.
9. Com hem vist, la teva trajectòria està molt relacionada amb el món dels nens. Què diferencia el públic infantil del públic adult?
El públic infantil és molt sincer i això està molt bé. Quan tens la sort de fer una cosa que té un contacte directe amb el món dels nens, són tan naturals que et transmeten tot el que estan vivint. D’aquesta manera et donen moltes lliçons, bones i dolentes: és un públic que et fa millorar. Els adults retenim molt més els sentiments.
10. Per acabar, et sembla bona idea fer un mitjà de comunicació dirigit als nens i nenes que barregi la informació i els jocs interactius?
Em sembla fantàstic! Tot el que vagi destinat a despertar la curiositat i el coneixement dels joves és una idea meravellosa.
El minitest
Viatge: Als Estats Units
Animal: El gos
Videojoc: Vaig tenir una època de jugar molt al Resident Evil (el joc proposa combatre un estrany virus que amenaça d’infectar els humans i transformar-los en zombis).
Esport: Anar en bicicleta
Llibre: “Ana Karenina”, novel·la del rus Lev Tolstoi que narra la història d’una dona del segle XIX (publicada l’any 1877).
El dia de Sant Jordi de fa 23 anys els seus pares li van regalar un llibre del mag Juan Tamariz i ell es va aficionar als trucs de màgia. Avui el Mag Lari és el principal exponent de la màgia catalana i passeja les seves grans produccions per tot l’Estat. L’últim número del mag més elegant ha estat convertir-se en un “showman” capaç d’actuar, ballar i fer desaparèixer persones a dalt de l’escenari, apropant-se al nivell del gran il·lusionista David Copperfield.
“Els mags ens dediquem a crear il•lusions”
1. Lari, recordes quan vas decidir que volies ser mag?
No ho recordo exactament però arran de descobrir la màgia amb el llibre del Tamariz vaig tenir clar que ho volia provar. Més endavant, quan vaig veure que tenia feina i feia funcions sovint vaig decidir que volia que això fos la meva feina.
2. Cal estudiar moltes hores per convertir-se en mag o ja en teniu prou amb els vostres poders màgics?
Els poders màgics no existeixen. El que existeix és la força de voluntat per treballar i estudiar molt, com s’ha de fer amb tot!
3. Segur que no els hi feu mal a les persones que talleu per la meitat?
Que jo sàpiga ningú s’ha queixat mai…però tampoc t’ho sé dir amb total seguretat. Potser els ho hauríem de preguntar a ells.
4. Als teus espectacles fas desaparèixer persones. Podries fer desaparèixer els deures del cap de setmana?
Sí, és clar. És tan fàcil com agafar la llibreta i llançar-la per la finestra! (Riu) Però penso que a la llarga no és una bona solució. Encara que faci ràbia fer els deures, al final te n’adones que és important fer-los.
5. Molta gent va a veure una actuació amb l’objectiu de descobrir els vostres trucs. Tens por d’equivocar-te?
No. Si ets un mag professional has d’intentar fer jocs de mans que no es descobreixin de cap de les maneres. De tota manera, el problema no el tinc jo, el té l’espectador que va a buscar la trampa. Nosaltres som il·lusionistes, que ve de la paraula “il·lusió” i ens dediquem a crear il·lusions. Per tant, el públic que ve al teatre ja sap que el que jo faré no és veritat però ho sembla. L’espectador de la màgia s’ha de deixar portar i gaudir del que veu.
6. Ara estàs fent l’espectacle “Splenda” en què uneixes les teves dues passions: la màgia i Michael Jackson. El “Rei del pop” era molt màgic?
Sí, tot el que feia era super màgic! Els espectacles, les seves aparicions públiques, el vestuari…en tot el que l’envoltava hi havia rebombori. Per exemple, la seva música és tan màgica i efectista que ens va molt bé per a poder fer l’espectacle.
7. Com dius, a “Splenda” no hi falta la música, el ball i el vestuari de l’artista nord-americà. Michael Jackson s’ho hagués passat bé amb el show?
Està malament que ho digui jo, però crec que li encantaria perquè li agradava molt la màgia. Sempre anava a veure espectacles de màgia i fins i tot contractava mags perquè anessin a casa seva a fer-li números. Així que suposo que si hagués vist un espectacle amb sentit de l’humor com el nostre, crec que li hagués agradat. No li hem fet un homenatge ensucrat i trist.
8. Jackson va dedicar part de la seva vida a afavorir nens d’arreu del món i tu has donat els beneficis del llibre que vas escriure en el seu record a una fundació que ajuda a nens amb càncer. Sense els infants no hi hauria màgia?
No n’hi hauria i la prova és que quan els adults veuen un espectacle de màgia acostumen a dir que “tornen a ser nens” una altra vegada. Això és perquè redescobreixen aquell misteri que quan ets petit veus a tot arreu però que perds quan et fas gran.
9. Els nens acostumen a quedar-se immòbils i embadalits amb els espectacles de màgia. Perquè creus que el públic infantil se sent tan atret pel que feu?
Els nens teniu molta imaginació i viviu en un univers on es barreja la realitat amb la ficció. En un espectacle de màgia els nens veieu plasmades aquelles coses que en el vostre imaginari estan vives. Veieu la màgia com una cosa real i per això connecteu tan fàcilment amb nosaltres. És una pena fer-se gran perquè a mesura que creixes aquest univers es va perdent.
10. Finalment, t’agrada la idea de fer un mitjà de comunicació infantil i juvenil com el Diari Win, que barregi la informació i els jocs interactius?
Clar que sí, considero que és molt important que els nens tingueu informació adaptada a la vostra edat perquè la vostra vida és molt diferent del món adult.
El Minitest
Viatge: A Las Vegas
Animal: El lloro, tinc un guacamai molt gran!
Videojoc: Ostres, aquí em mates! No n’he gastat mai de videojocs!
Esport: Anar al gimnàs
Porta tota la vida dibuixant i no se’n cansa. La Pilarín Bayés dibuixa més de 13 hores al dia per enllestir tota la feinada que té. Els seus ninots són inconfusibles: cares rodonetes, boques somrients i, sobretot, galtes rosades. A través dels seus dibuixos ha ajudat a generacions i generacions d’infants a entendre la cultura, l’art, la història, el país i els personatges importants.
“Tots tenim un do i quan el descobrim l’hem de treballar”
1. Pilarín, recordes quan vas decidir que volies ser il·lustradora?
Sí, jo estudiava Belles Arts però no se m’havia acudit ser il·lustradora. Però en aquesta època, una neboda meva va fer la comunió i com que no tenia diners per fer-li un regal vaig decidir fer-li un llibre. I tot fent aquest llibre me’n vaig adonar que allò m’agradava molt.
2. Cal estudiar moltes hores per ser dibuixant o els dibuixants ja naixeu amb un do?
Tots tenim un do que està més o menys amagat. Un cop descobreixes que el tens has de mirar de no ser garrepa amb les hores que hi dediques. Cal que treballis el que calgui per fer-ho el millor que puguis.
3. Ens pots explicar quina tècnica fas servir per dibuixar?
Faig servir una tècnica mixta. Les siluetes les faig amb ploma i després, a dintre, hi poso el color amb aquarel·la, llapis o, fins i tot, retolador. Però aquest color sempre és mesurat, així aconsegueixo que la silueta es vegi bé i que acolorint-la es torni més entenedora. Als nens els colors els agraden molt perquè ajuden a explicar coses.
4. Els teus ninots tenen un aspecte únic i inimitable: galtes pintades de vermell i expressió alegre. Et vas inspirar en els nens per definir aquest estil?
Jo m’imagino que sí però això és una cosa que et surt sense reflexionar-hi. Sempre que vaig a una escola els faig una broma als nens: “M’he quedat amb les vostres cares”. I després penso que quan necessiti dibuixar una cara m’inspiraré en les seves.
5. Des del teu primer llibre publicat els anys 60 fins ara has observat algun canvi en els gustos dels nens i nenes?
Crec que va per modes. Ara està de moda la Hello Kitty, abans ho estava la Betty Boop, la Barbie o Disney, que és un clàssic que sempre funciona, a banda del Tintin o l’Astèrix. Els nens van incorporant nous referents, però jo penso que als infants els van bé els contes de tota la vida, que difonen una gran educació sentimental i estètica.
6. L’any 1964 vas començar a treballar amb “Cavall Fort”. Aleshores no hi havia ordinadors a les cases i amb prou feines hi havia televisió. Creus que sense tantes màquines els infants llegien més que a l’actualitat?
No sé que dir-te perquè això sempre ho diuen però l’altre dia ho comentava amb un professor que em va dir: “Els nens llegeixen molt, per sort!”. Jo també ho crec, perquè quan vaig a les escoles els nens s’han llegit els llibres, me’n parlen i saben molt de què tracta. Quan jo era petita recordo que a l’escola teníem una biblioteca però que sempre estava tancada amb clau (riu).
7. Diuen que un dels teus mèrits és ajudar a entendre el món tal com és. Podries definir-me com és el món amb una frase?
El món és un lloc ple de paranys però amb un encant fantàstic.
8. Amb els teus llibres i contes has posat la història i la cultura al servei dels infants. La il·lustració és un bon recurs per ensenyar i aprendre?
Sí, crec que és un gran recurs. I és tan còmode i econòmic! Dibuixar et dóna llibertat per recrear el passat i inventar-te com serà el futur. El proper mural que faré ha de representar com serà Catalunya al 2014 i, com que no ho sabem ben bé, dibuixaré una hèlix que ens permetrà volar en comptes de caminar per anar lluny. En canvi, fer això en cinema seria molt més complex.
9. Ja t’has endinsat en el món de les noves tecnologies fent DVD’s, jocs per internet o adaptant la teva “Història de Catalunya” per iPad. T’agraden aquests nous suports?
L’iPad m’agrada bastant perquè permet que els nens interactuïn. A més, veure els teus dibuixos en moviment té molta gràcia.
10. Per acabar, com valores l’arribada d’un diari digital infantil que posi la informació i el joc a l’abast del joves?
Em sembla formidable perquè, encara que jo no sàpiga ni obrir l’ordinador, sé que ara molta gent llegeix abans un diari digital que en paper. Per això, que els joves tinguin una eina que a banda de fer-los jugar els expliqui coses de l’actualitat, els ajudarà moltíssim. Igual que hi ha revistes o pel·lícules fetes per a nens, és important que també tinguin el seu diari.
El Minitest
Viatge: A la regió d’Ankor, a Cambodja
Animal: Un gos fidel i trempat
Videojoc: Ui, aquí no et puc dir res! No hi entenc!
Esport: La natació
Cada dilluns a la nit Jordi Rios es transforma en Carles Puyol, Johan Cruyff o Sergio Ramos en el programa satíric més vist de TV3, Crackòvia, i també fa imitacions en el seu “germà gran” televisiu, Polònia. A més a més, aquest camaleó de Vilanova i la Geltrú encara té temps per fer teatre, jugar a golf i ser el protagonista de la primera entrevista del Diari Win.
“Els actors juguem a ser gent que no som”
1. Jordi, recordes quan vas decidir que volies ser actor?
Sí, va ser als 29 anys. Jo treballava de monitor en una escola i els professors havien de fer “La llegenda de Sant Jordi” però no s’hi van veure en cor. Aleshores, quan només quedaven tres dies per la funció, van dir-me: “Rios, fes alguna cosa”. I vaig actuar davant de tota l’escola: davant de nens de 3 a 14 anys, els pares, els tiets…Allà vaig notar que potser sí que ho hauria de provar.
2. Cal estudiar moltes hores per ser actor o els actors naixeu amb un do per la interpretació?
Cal estudiar molt, no n’hi ha prou amb el do. A més, com en totes les facetes de la vida també necessites sort i la sort s’ha de buscar.
3. Quan la meva àvia veu Crackòvia acostuma a dir aquella frase de “són com nens”. Creus que és així, els actors sou com criatures?
Suposo que sí. A més, en anglès “Actuar” és “Play” que vol dir “Jugar”. O sigui que en el fons juguem a ser gent que no som.
4. Digues què és el millor i el pitjor de ser actor?
El millor és fer el que t’agrada. El pitjor és que és una feina especialment inestable. Enguany estem vivint una època molt fotuda però el nostre ofici sempre ha estat inestable. Hi ha un tòpic que diu que els actors o no mengem perquè no tenim feina, o no dormim perquè en tenim massa. I “Déu n’hi do” el que s’apropa a la realitat.
5. Crackòvia es va començar a emetre el setembre de 2008 i, des d’aleshores, ha tingut molt èxit entre el públic infantil i juvenil. L’humor és la millor manera de connectar amb els nens i nenes?
Jo crec que l’humor és la millor manera de connectar amb tothom. De fet amb l’humor pots trencar el gel, pots ser un cínic, pots dir coses que no t’atreveixes a dir de cara…és la millor forma d’acostar-te a la gent.
6. L’èxit de Crackòvia demostra que barrejar la informació amb el riure és una eina molt efectiva per aprendre. Sou conscients d’aquest valor pedagògic?
No sé si és un valor pedagògic, però està clar que Crackòvia i Polònia són un tipus de Telenotícies. És a dir, quan passa un esdeveniment polític o esportiu -especialment un partit del Barça -, crec que la gent està esperant la nostra reinterpretació “gamberra” dels fets.
7. Has interpretat més de 20 personatges a la televisió. Pregunta obligada: quin és el teu preferit?
No en tinc cap de preferit. M’ho passo molt bé fent el Ferran Monegal i ara també amb l’Alexis Sánchez. Amb el Puyol també he gaudit molt.
8. Tu que parles tot sovint amb el Puyol del Crackòvia, què t’ha dit de la Lliga? Creu que remuntarem?
(Riu) Estigueu tranquils, m’ha dit que sí.
9. I a l’autèntic Carles Puyol li agrada la imitació que li fas?
Molt. No només això sinó que arran de la imitació ens hem fet col·legues. Fins i tot va anunciar pel Twitter que la Queca s’havia mort! (la Queca és la mascota inseparable del Puyol de Crackòvia, una ovella)
10. Et sembla interessant la proposta de fer un mitjà digital per al públic jove que combini informació amb els jocs interactius?
Em sembla una idea fantàstica. És molt important que els nens convisquin amb les noves tecnologies.
El Minitest
Viatge: Als Estats Units
Animal: Els meus quatre gossos
Videojoc: La saga Uncharted (videojoc d’acció sobre les peripècies del cercatresors Nathan Drake)
Esport: El golf
