Per Georgina Altarriba / ACPG
Quim Masferrer neix el 1971 a Sant Feliu de Buixalleu, un poble de La Selva de menys de mil habitants. Un poble doncs, que comparteix característiques amb els indrets que Masferrer visita amb el seu últim èxit televisiu emès per TV3: ‘El Foraster’. El veí d’Arbúcies és autor, director i actor i és el fundador de la productora teatral Teatre de Guerrilla amb la que ha girat diverses obres de teatre com ‘El Xarlatan’. Ha dirigit i protagonitzat programes televisius i radiofònics per TV3, RAC1 i Catalunya Ràdio. Actualment gira l’obra ‘Temps’ i participa en el programa Directe 4.0 de Ràdio 4.
“Et pares allà i te n’adones que potser t’interessa molt més la persona que hi ha darrera d’un mostrador d’un museu que no pas el propi museu”
1.- “El Foraster” és un programa televisiu que parla dels pobles catalans de menys de mil habitants. Com és aquesta Catalunya?
És la meva. És la meva Catalunya. Jo sóc de Sant Feliu de Buixalleu que és un poble que té menys de mil habitants i, clar, aquest programa és ideal per a mi. Té tots els ingredients. Per un costat sóc de pobles petits, m’apassionen. Jo havia fet de foraster sense càmeres molt temps. Sempre m’ha agradat arribar a un poble que no coneixes i descobrir-lo a través de la seva gent. A més, m’agrada el teatre i a ‘El Foraster’ hi faig teatre a través d’un monòleg i m’agrada la televisió. ‘El Foraster’ el què fa és dedicar cinquanta minuts de televisió a un poble de menys de mil habitants i a això hi estem molt poc acostumats. I cal dir-ho: a Catalunya el gruix més important de municipis que hi ha és de municipis de menys de mil habitants.
2.- “El Foraster” ha tingut èxit des del primer moment. Esperàveu aquesta rebuda per part de l’audiència?
Mentre prepares un projecte nou amb el teu equip, sempre creus que allò que fas serà la bomba, que anirà molt bé. Amb ‘El Foraster’ passava el mateix i, a sobre, sabíem que no estàvem fent una cosa mediocre. Estàvem arriscant i sempre amb la sensació de que funcionaria. Tot s’ha de dir, també, que mai saps del cert com anirà. Hi ha hagut programes molt ben fets que l’audiència no els ha acompanyat i programes que a mi personalment no m’agraden gens però que van molt bé d’audiència. Sigui com sigui, de moment l’audiència ha anat molt bé i estem molt contents.
3.- Com es troba de salut Catalunya rural? Pateix els mateixos mals que es pateix a les grans capitals?
Sí. Jo crec que un poble petit no deixa de ser una ciutat però en petit o una ciutat no deixa de ser un poble però en gran. Ara estem a la capital -Barcelona- i la gent que camina per aquí té les mateixes necessitats bàsiques que la gent d’un poble i, segurament, en té les mateixes preocupacions. L’únic que l’entorn és diferent. Aquesta Catalunya rural, de pobles petits, jo penso que està en el mateix punt que està la Catalunya de Reus, Igualada, Sabadell o Terrassa. Els entorns són diferents però la gent és la mateixa.
4.- Deies que sempre t’ha agradat fer de ‘foraster’ pel teu compte. Són acollidors els veïns d’aquesta mena de poblets tan petits? Com us acullen a tot l’equip de gravació?
Jo sempre he fet de foraster. Si tinc una setmana m’agrada agafar el cotxe i, sense cap destí concret, fer carretera fins que paro a un poblet. Et pares allà i te n’adones que potser t’interessa molt més la persona que hi ha darrera d’un mostrador d’un museu que no pas el propi museu, o que t’interessa més el mossèn que no pas l’església romànica. Ara el què fem amb ‘El Foraster’ és justament seguir aquesta proposta. M’adono que no és el mateix que quan jo feia de foraster sense càmeres però igualment de seguida notes un agraïment molt gran de la gent. Agraeixen que t’interessin ells sense que al darrera hi hagi cap mala notícia. Que t’interessi la seva quotidianitat i manera de fer.
5.- A hores d’ara ja has pogut conèixer un munt de persones d’arreu. Com és la gent de poble? Hi ha diferències amb la gent de ciutat?
Canvia perquè canvia l’entorn però els perfils són els mateixos. A tots els pobles hi ha models que es repeteixen. Jo, moltes vegades quan gravem, penso: “- Hosti però si aquest és en Pere del meu poble! I aquesta senyora és la Carme del meu poble!”. Canvia físicament i una és fornera i l’altra resulta que té una merceria, però és igual: és aquell model de senyora botiguera que coneix a tothom i sap vendre com la que més. I això a Barcelona també hi és. Te’n vas al barri de Gràcia o a Sants i veus que també hi és.
6.- Existeix el caràcter català?
A mi sempre m’ha costat molt això. És com l’humor català. El meu amic Pepe Rubianes feia humor català i no té res a veure amb l’humor que feia un gran referent com és en Joan Capri. I els dos eren catalans i feien humor català. Com som els catalans? Jo no ho sé. El què sí que sé és que hi ha una diversitat i una pluralitat molt bèstia. Amb ‘El Foraster’ he pogut corroborar que som molt diferents i que això ens proporciona una riquesa molt ‘xula’. Fins i tot dialectalment parlant, és clar.
7.- Duus un ritme frenètic amb ‘El Foraster’. Què és el què més t’engresca i el què et dóna més energia per no parar?
La incertesa, l’atzar. Tu arribes a un poble petit i duus molt poques coses produïdes. Arribes allà, aparques, passa una senyora pel costat, l’entrevistes i és ella la qui et diu a qui has d’anar a veure just després. Això és molt ‘xulo’ perquè vol dir que has d’estar a un lloc en el moment oportú. Moltes vegades penses en les històries i persones interessants que segurament has deixat escapar per temes d’atzar. Però vaja, això és viatjar. ‘El Foraster’ és l’aventura de viatjar amb un ingredient molt interessant: el motiu del viatge és conèixer gent. Gent que t’explica coses seves, que et fan riure o que et fan saltar les llàgrimes. I això és el què et mou i el què et fa pensar: “-Vinga, anem a conèixer un altre poble!”.
8.- Quin Quim veiem a “El Forester”? El Quim al natural o veiem el Quim treballant?
Jo crec que és de les coses que he fet en les que intento actuar amb més naturalitat però no oblidem que estic fent ‘tele’, que estic treballant. A mi em passa un fenomen molt curiós i és que amb ‘El Foraster’ hem viscut moments en els què l’equip s’ha emocionat però jo en aquell moment no. En canvi, quan ho veig a la sala de muntatge sí que m’emociono. Això vol dir que quan estic treballant no sóc jo només. Sí que és cert que buscàvem la meva naturalitat per entrar als pobles sent foraster però, a la vegada, sent un d’ells. De fet, els protagonistes i els guionistes són ells. Jo només faig de mèdium perquè les seves històries puguin arribar a l’espectador.
9.- A banda d’’El Foraster’, també tens en gira l’obra teatral ‘Temps’. Què ens explica?
Volia parlar del què està passant amb la corrupció política, amb els bancs… I ho vaig fer inventant-me un personatge a qui li han dit que només li queda una hora i mitja de vida. I que, per tant, té una hora i mitja per dir el què vulgui. Se li està acabant el temps. Fins i tot a l’escenari hi ha un cronòmetre. És algú que veu que se li esmuny el temps de les mans i que ho ha d’aprofitar. Hi ha moments de valentia, durs, de crítica, també hi ha por. És una tragicomèdia antiteatral perquè, abans de que comenci, tothom ja sap com acabarà. No hi ha gir. Una obra que compta, a més, amb la direcció del gran Ramon Fontserè.
10.- Tu vius un bon moment televisiu i teatral però com tenim la cultura a Catalunya?
La tenim tocada per aquest estat general de crisi econòmica. Malauradament, a la cultura se li ha donat un tracte molt banal. Hem hagut de sentir allò de: “-Hi ha coses més importants que la cultura”. Aquesta demagògia de dir “- Si tanquem el teatre del poble no passa res perquè, tothom entendrà”. Aquesta demagògia és una cosa que realment crec que la cultura d’aquest país no es mereix. Si darrera dels qui administren la cultura hi ha passió i vocació saben perfectament que no podem caure en aquesta demagògia barata. Saben que la cultura és molt important ja que genera debat i diversitat d’opinió i que una societat està viva en tant que la seva cultura està viva.
Paco Mir (Barcelona, 1957) és un dels tres membres de la companyia Teatral Tricicle que va fundar ara fa 34 anys juntament amb Joan Garcia i Carles Sans. Amb ells ha guanyat dos premis Max. Mir és actor, humorista, guionista i director de teatre i de cinema. També ha produït sèries de televisió, ha creat campanyes de publicitat i ha adaptat i dirigit teatre i sarsuela. En aquests moments protagonitza BITS al teatre Poliorama de Barcelona i a finals de novembre estrena, com a director, la versió del Tricicle d’Els Pastorets.
Per Georgina Altarriba /ACPG
“Encara fa por veure una cara seriosa entre el públic”
1.- Acabeu d’estrenar a Catalunya el vostre espectacle BITS amb una gran acollida del públic. Explica’ns-el.
Tot? Ara ho he d’explicar? (riu) BITS és un espectacle que està embolicat en el món d’internet. Un ‘bit’ és la unitat mínima d’informació de qualsevol cosa digital i nosaltres fem veure que som aquests ‘bits’ que es transformen quan passen per una pantalla. Som Whatsapp, Twitter, xats, anuncis… qualsevol cosa. Això ens permet saltar d’un esquetx a un altre. Són uns quinze esquetxos diferents i el què hi ha al mig, els lligams, són els passos per internet: un xat, un Facebook, un Google Maps… coses d’aquestes.
2.- Parleu de tecnologia, de xarxes socials… Ens fa riure el mateix de sempre?
Això és un lligam. L’espectacle no està basat en la tecnologia. Hi ha brometes, hi ha cosetes de telèfons mòbils, hi ha les bromes típiques de xats però no és un espectacle basat en les noves tecnologies sobretot perquè les bromes haurien mort al cap d’un o dos mesos. Nosaltres el què fem són bromes sobre la condició humana, les relacions humanes i això sí que no canvia des de els grecs fins ara.
3.- BITS conté algun ingredient nou amb el que encara no havíeu jugat?
Doncs parlem una miqueta, hi ha un gag dialogat o sigui que fem servir la paraula. I així com a element innovador hi ha una altra cosa que em sembla que no havíem fet mai: apliquem una mica el muntatge televisiu als esquetxos de teatre. Fem unes el•lipsis que potser abans no fèiem. Una tècnica de muntatge televisiu aplicada al teatre.
4.- Al catalans ens agrada riure? El públic català riu tant com qualsevol altre públic?
A tothom li agrada riure. Jo crec que a qui no li agrada riure és perquè té un problema amb el seu tarannà humà.
Al públic català li agrada riure el què passa és que som més introvertits. Som menys extravertits que algunes regions com per exemple al llevant. A tot el què és el Mediterrani tirant cap al llevant són molt extravertits. A València són ‘falleros’ i riuen moltíssim. Al centre de Madrid com que també hi ha molta gent de població flotant doncs també riuen molt. Tot el què és el Mediterrani és potser el lloc on riuen més, més obertament.
5.- Fins a quin punt l’humor és necessari per a les persones?
Riure és una demostració d’intel•ligència. L’humor sempre és una sorpresa. Hi ha sorpreses molt bàsiques, si un ‘tio’ ensopega i un altre riu és un riure molt bàsic però després hi ha la construcció del riure. La construcció del riure suposa alterar uns coneixements previs que ha tingut tothom. Per exemple, es veu que els esquimals fan bromes sobre els tipus de neu que hi ha. Clar, si ve un esquimal aquí i fa un monòleg sobre tipus de neu a nosaltres probablement no ens farà gràcia. Però si abans vingués un investigador que ens expliqués que hi ha 28 tipus de neu doncs entendríem la broma i riuríem.
6.- Hi ha un tipus d’humor intel•ligent i un humor no intel•ligent?
Bé, el tipus d’humor intel•ligent és el que li treu més punta a una mateixa cosa. Normalment és la repetició de tot, les variacions d’un mateix gag. Moltes vegades es podria parlar d’humor intel•ligent quan tu fas un planteig molt al principi de la funció i després aquest planteig el resols al final o el vas traient de mica en mica. Així el públic s’ha d’enrecordar del planteig inicial que has fet i després ha d’anar recordant la relació que té el gag que està veient en aquell moment amb allò que ha vist abans. Cada cop que el públic lliga dues idees pensa: “-Sóc intel•ligent perquè ho he pillat”.
7.- Aquest 2013 heu celebrat els 34 anys d’El Tricicle. Tenir tanta experiència en el món de l’espectacle us fa pujar amb més seguretat a l’escenari?
El teatre és el dia a dia, és fer riure el públic d’avui i això és una aventura nova cada dia. No pots baixar la guàrdia. No ho tens fet. No són pel•lícules que les tens guardades i que sempre estaran igual. Cada dia és diferent i si avui ve un espectador d’aquells que tens a primera fila, d’aquells que estan allà, amb mala cara tu ja et dius: “-Ostres i aquest ‘tio’? Aquest ‘tio’ perquè no riu?”. Ja estàs preguntant-te per dintre si fas gràcia, si no en fas, si ho fas bé o no. Fer riure és començar cada dia.
8.- Formeu part de la història cultural de Catalunya. Ho sentiu així? Com estava la cultura quan vau començar i com està ara?
No, no massa. De vegades ens n’adonem quan ens ho diu gent que ha fet teatre perquè ens van veure a nosaltres quan ells eren petits. La sensació que tenim és que fa 34 anys que hi som, que ha passat molt ràpid i també que sempre estem apunt de fer alguna cosa nova. Sempre estem en un procés de futur.
Fa 34 anys ens obríem, ens obríem a l’estranger. Culturalment hi havia moltes influències de fora. El Festival Grec, per exemple, era una finestra oberta a la cultura mundial i ara això no passa. Ara, en aquest aspecte, ens hem tancat moltíssim. Primer perquè és molt car que vinguin els grups i segon perquè qui havia d’apostar perquè vinguessin no aposta tant com s’havia apostat abans. Vénen companyies però en comptagotes. Abans la cultura que ens arribava de fora era més popular, més pel gran públic. Ara quan ens porten alguna cosa d’aquestes és per a l’elit. Són convidats per complir una mica l’expedient de portar companyies de fora. Abans també hi havia més companyies que feien temporada als teatres de Barcelona com Le Cirque Invisible o els Colombaioni. Que passi això ara és molt difícil perquè és caríssim. És un problema de diners.
9.- Què hem de fer per ajudar la cultura? Darrerament, han proliferat els ‘miniteatres’. Són bons per a enriquir la cultura?
Baixar l’IVA i equiparar-lo a l’IVA francès. Allà em sembla que és un 2,5 % o un 1,5 % i si les companyies guanyen molts diners, a partir de la funció 150 ja paguen una mica més d’IVA. La pujada de l’IVA no ha afectat a l’espectador perquè hi ha ofertes cada cop més econòmiques. Els qui han sortit més perjudicats són les companyies i els exhibidors i la prova és que el Teatre Nacional ha fet un ERE, el Lliure ha fet un ERE, hi ha companyies que tanquen…
Hi ha un miratge. Aquesta idea que s’obren sales noves o que es fa teatre més econòmic com amb el ‘miniteatre’ o el teatre que es fa a llocs que no són teatres. Això sembla que sigui cultura. És una via perquè els actors puguin actuar però em sembla que és més per una cosa d’ego, per dir: “-Sóc actor i he actuat” però en aquests casos només guanya el del bar perquè ven entrepans i begudes. Això no és cultura gegant no és el ‘showbusiness’, és tapar forats, em sembla.
10.- Per acabar, BITS no és l’únic espectacle que teniu entre mans. Ara estreneu també al Poliorama els vostres propis Pastorets que dirigeixes tu mateix. Com són aquests Pastorets del Tricicle?
És una revolució d’Els Pastorets, és un text completament nou, és una experiència innovadora que fem amb postgraduats de teatre, d’actors, d’escenografia, de vestuari i de música, hi col•labora Taller de Músics, Eòlia i l’Institut del Teatre. El públic es trobarà amb una història que ja coneixen però està tot revisat de dalt a baix. Aquests ‘pastorets’ són més ‘gamberros’. De fet, s’hauria de dir ‘Els dimoniets’ perquè els pastorets no tenen tant protagonisme, els grans protagonistes són Satanàs i Llucifer. És una història ràpida i curta en la qual no paren de passar coses. Serà divertida.
Pep Plaza (Mataró, 1972) és un actor especialitzat en imitacions humorístiques que compta amb més de vint anys d’experiència en el món de l’espectacle: al teatre, a la ràdio i a la televisió. El seu puntal de popularitat arriba amb la imitació de Pep Guardiola que fa al programa de sàtira humorística Crackòvia de Televisió de Catalunya. Plaza ha combinat sempre la seva participació als mitjans de comunicació amb actuacions en directe a escenaris d’arreu de Catalunya i de l’Estat Espanyol. L’actor mataroní ha trobat que ara és el moment d’establir-se de manera fixa a un sol escenari i és per això que durant aquest mes de juny presenta ‘I ara què?’ al Club Capitol de Barcelona.
Per Georgina Altarriba/ACPG
“Si en Guardiola no hagués plegat potser hauria estat un any més sense fer teatre”
1.- Com és el teu nou espectacle teatral ‘I ara què’?
És una barreja de tot el què he fet durant tants anys. Tot i que la gent em té encasellat una mica per la imitació d’en Guardiola i alguns altres personatges com l’Albert Om o en Quim Monzó de Crackòvia i Polònia, aquí el què donem a conèixer és la meva vessant més teatral i musical, que és el que la gent no coneix. Llavors, el què miro de fer és un monòleg més teatral i, en una hora trenta, anar intercalant tota aquesta suma de coses.
2.- L’espectacle conté una bona dosi de música en directe. Explica’ns quina importància té la música en aquest nou projecte.
La importància de la música recau en què, tot i que no n’és el fil conductor, la meitat de l’espectacle té música. Això és així perquè vaig explicant coses que, tot i que algunes són reals i altres no, totes les explico a nivell personal, autobiogràfic. Durant l’espectacle explico que jo volia ser cantant, que volia ser músic i, a partir d’aquí, comencen a succeir anècdotes relacionades amb la música. No és un concert però vaig fent trossos de monòleg amb imitacions de cantants que van donant peu a una sèrie de gags.
3.- Per què decideixes impulsar aquest nou projecte al Club Capitol?
Per una raó molt senzilla. No pel què hi pugui guanyar a nivell econòmic perquè tots sabem que amb la pujada del 21% (d’IVA) -que val la pena recorda-ho- i amb la situació actual no és per guanyar-se la vida ni molt menys. Però sí que era una mica per respondre a la pregunta que tothom em feia d’“on et puc veure?” i que jo sempre responia amb respostes com “doncs has de venir a Sant Fruitós de Bages!” o “has de venir a Tortosa!”, indrets on no tothom em podia venir a veure. Doncs amb l’espectacle al Capitol aconseguia tenir un lloc fixe. Ja duc vint-i-un anys fent ‘bolos’ per Catalunya -i fora de Catalunya- i creia que era el moment de dir “ara ha arribat el moment de fer-ho”.
4.- I per què ara?
Per què ho decideixo ara? En aquest moment? Doncs perquè quan en Guardiola plega, la gent no para de preguntar-me “i ara què faràs?”. I vaig dir “doncs mira ara vaig al Capitol i així em podreu veure”. Si el Guardiola no hagués plegat potser hauria estat un any més sense fer teatre. O sigui, no tenia una necessitat extrema de fer-ho però sí que la gent tenia moltes ganes de veure el què feia jo i una manera de mostrar-ho era així.
5.- Els teus espectacles sobre imitacions t’han dut, com ens comentes, arreu del nostre territori. El públic és diferent segons el lloc on actues?
Sí… uns són més freds i uns altres no tant. A Andorra són diferents, allà són més fredots… Sobre el públic, jo de vegades dic en broma, als meus directes: “Nosaltres sempre ho fem bé, els actors sempre ho fem bé. El què passa és que hi ha públic bo o dolent i avui hi ha un públic bo”. Però això no és cert. El públic sempre és el mateix però el sentit de l’humor és molt diferent aquí Catalunya que a Madrid i, per tant, dins de Catalunya mateix hi ha diferents tipus d’humor. Has de saber trobar el punt. No sempre el trobem perquè de vegades el públic no riu les mateixes gràcies però això no vol dir que no els hagi agradat. De vegades no riuen tant però surten contents, animats i molt bé.
6.- Quina és la imitació que fa riure més al públic que et veu en directe?
A la gent li fa molt de riure la imitació de Joan Gaspart, tot i que ara no estigui de moda. No és el que més m’agrada a mi però hi ha un moment en què faig un joc amb el tema dels pronoms febles i a la gent li fa molta gràcia. El públic riu molt, també, quan faig el Quim Monzó al gag de ‘L’amanida de l’hort’, un gag on explico que quan em poso nerviós pateixo un ‘monzoneig agut’.
7.- I tu amb quina imitació t’ho passes millor? Tens algun personatge preferit?
No en tinc de preferit. M’agraden tots per igual. Preferit per preferit… sempre dic que m’agraden molt els que canten perquè a mi cantar m’agrada molt. Per tant, el Lluís Llach, el Tomeu Penya, el Serrat, el Sabina… m’agraden perquè són cantants. Pel què fa a la broma… imitar en Jordi Pujol és molt divertit perquè em permet fer un monòleg dins d’un monòleg. La gent és molt agraïda amb aquesta imitació. Riuen molt. Però, sigui com sigui, no tinc un personatge que diguis “aquest és el meu preferit”.
8.- Hi ha alguna imitació que creguis que no acabes de clavar però que diverteix molt al públic?
Jo tinc un problema perquè, bàsicament, si hi ha alguna imitació que veig que no s’assembla al personatge real, no la faig. Perquè crec que val més fer cinquanta personatges i fer-los bé que fer-ne dos-cents i que n’hi hagi algun que diguis “Qui és aquest?”. Aleshores, dels personatges que interpreto potser en Ferran Adrià no el faig tant igual però a la gent li fa molta gràcia. Els altres són força fidels al personatge real però el què faig és donar-li un quart de volta a la imitació perquè el personatge sigui més exagerat.
9.- Tens experiència a la ràdio, a la televisió i al teatre. Què és el millor de cada via de comunicació?
De la ràdio la imaginació i el poder arribar a qualsevol lloc en un moment sense ni maquillatges ni res… amb imaginació. Et permet crear situacions molt ràpides.
De la televisió la proximitat. Tot i que la ‘tele’ és una arma de doble fil perquè et pot donar molt o t’ho pot treure tot. És a dir, tu pots sortir fent una cosa que no és el què tu volies fer i la gent potser no et va a veure al teatre perquè diuen “Bah! Allò haig d’anar a veure?”. Pot passar.
I jo em quedo amb el teatre de sempre. El teatre o l’actuació en directe amb el públic. Perquè palpes la gent, la veus, rius, et pots fer fotos amb ells… Dels tres, jo sempre he dit que el teatre és el que més m’agrada.
10.- Ens comentaves al principi de l’entrevista que el teatre no viu un bon moment. Què creus que s’hauria de fer per millorar el seu estat?
Doncs no ho sé. Jo suposo que aviat trauran això del 21 (per cent d’IVA) perquè ha estat un invent que no ha sortit bé de cap manera. Perquè, si trobéssim que tot i amb ‘el 21’, la gent hagués seguit anant al teatre com sempre, hauria estat una cosa però és que l’IVA s’ha apujat al 21% i el públic s’ha reduït a un 50% o més. Per tant, crec que d’entrada s’ha de treure ‘el 21’ i que, a partir d’aquí, la gent ja s’animarà una miqueta més.
