Per Enderrock / AMIC
Anna Roig i l’ombre de ton chien és un grup de música format per l’Anna Roig que hi posa la veu, el Carles Sanz toca el piano, el Carles Munts el contrabaix, el Ricard Parera la bateria i el Magí Batalla la guitarra.
Per Susanna Tortosa i Tudela / AMIC
El nostre estil musical és de “cançó”
1.- Quin tipus de música oferiu als vostres oients?
Anna: L’estil musical que fem és “cançó”. Els arranjaments beuen de diferents estils, com el jazz o el pop, però la base sempre són cançons.
2.- D’ on ve el nom l’ombre de ton chien?
L’ombre de ton chien és l’última frase de la cançó Ne me quite pas, una de les més cèlebres de Jacques Brel i de la història de la cançó francesa, vol dir “l’ombra del teu gos”. En aquella frase l’autor belga diu “deixa’m ser l’ombra del teu gos, però no em deixis”.
Ens vam posar aquest nom quan vam crear el nostre grup, al 2005, amb el que inicialment fèiem versions de cançons franceses.
3.- Com va sorgir la idea de cantar cançons en català i en francès?
Quan vaig començar a escriure cançons em sortia d’escriure-les tant en català com en francès. En català, perquè és la meva primera llengua i, en francès, perquè en aquells moments estava estudiant a França al Departament de Cançó d’un conservatori i, a part de que els “deures” me’ls posaven en aquella llengua, també em venia molt de gust, ja que és una llengua que domino força pel fet que la meva mare és francesa. Al moment de tirar endavant el projecte vam pensar que, si en una persona podia ser normal el bilingüisme, en un projecte musical també ho podia ser, per tant vam conservar i potenciar les dues llegües.
4.- Quan escrius les cançons penses en la música que hi posaràs o et deixes portar només per la literatura?
El que faig sempre primer és escriure el text i després, segons el que expliqui aquell text, busco la música que hi pot anar millor per explicar aquella història, emoció o el que sigui. Com si es tractés d’una banda sonora.
5.- Estàs d’acord en que les teves cançons són microrelats que expliquen històries?
Fins ara era bastant així, en el nostre primer i segon disc, hi havia moltes històries i personatges. En el nostre tercer disc, “Un pas i neu i un pas”, he volgut deixar de banda les històries per passar a una manera d’escriure on tot és més suggerit que no pas explicat.
6.- A què et vas aficionar abans a cantar o a escriure?
El que em va seduir primer va ser el fet d’interpretar les cançons tot cantant-les, després ja vaig començar a veure que escrivint lletres meves m’ho podia passar molt bé.
7.- A part d’escriure cançons, també has publicat un llibre, explica’ns com ha anat?
Sí, va sortir al febrer del 2012. El llibre es diu “Tan de veritat com les coses que penso, les coses que m’invento i les coses que he somiat” i allà hi vaig posar tot de textos que se m’havien quedat a les llibretes i que no havien arribat mai a ser una cançó.
8.- Busques que la gent s’identifiqui amb el que cantes?
No precisament. Quan escric una cançó ho faig per la necessitat d’expressar alguna cosa, sovint personal. Després, com que les persones tenim força coses en comú, passa sovint que qui escolta les cançons s’hi pot sentir identificat i, que passi això, és molt bonic, tot i que no és el que busco d’entrada.
9.- Qui posa la música a les teves cançons?
Ho faig jo mateixa, de vegades ja em ve gairebé directament després d’haver fet una lletra i de vegades hi estic més temps. Tot depèn de la cançó, però en general me n’acabo sortint.
10.- Quines novetats hi trobarem en el nou disc?
Podríem dir que és un disc més contemplatiu que els anteriors en el que hem deixat de passar les coses pel filtre de la imaginació per explicar-les amb senzillesa, realitat i normalitat, tal com me les he anat trobant durant el període de creació. A nivell musical hem explorat noves atmosferes també i estem molt contents amb el resultat, teníem moltes ganes d’aquest aire nou.
Els Quart Primera feien els seus primers concerts en uns escenaris ben poc habituals però molt quotidians: els menjadors de domicilis particulars. No obstant això, ser un dels grups revelació de la música catalana al 2011 els ha posat difícil seguir fent aquests recitals íntims perquè cada vegada són més les persones que els volen escoltar en directe. El disc de debut dels barcelonins “El món en un cafè” és dolç i amarg, com un tallat. Parlem amb el Pere Jou, guitarra i veu principal del grup.
“Aprendre música de petit beneficia els estudis “
1. Quart Primera, recordeu quan vau decidir que volíeu ser músics?
A partir dels 3 anys ja vaig començar a dir-li a la meva mare que volia tocar el violí, però la meva mare va pensar que un nen tan petit amb un violí podia ser quelcom “horrible” d’escoltar a casa. Aleshores, quan vaig fer 5 anys, va decidir apuntar-me a piano.
2. Cal estudiar moltes hores per a què un grup de música tingui èxit o els músics ja naixeu amb un do?
Tot el que sigui estudiar suma molt i permet potenciar aquella gràcia natural que puguis tenir d’entrada. Malgrat això, estudiar no és la clau per agradar a la gent. La clau és ser sincer amb tu mateix, trobar una manera pròpia de “parlar” i que això resulti atractiu a la gent. I això últim ja depèn de la sort.
3. Perquè us va agafar per començar a fer concerts en menjadors de cases particulars?
Perquè quan tens un grup i només et coneixen els teus “col·legues” l’única manera de fer concerts és llogant una sala i fent-los pagar una entrada. Així que quan ens vam cansar de perdre diners vam començar a assajar a casa, els locals d’assaig també valen una “pasta”. Assajant a casa vam veure que sonàvem bé i vam pensar: “doncs també tocarem a casa!”.
4. La música arriba millor si es toca a un volum baix i s’escolta en silenci a un pam dels artistes?
Home, millor no ho sé però de forma diferent a la que estem acostumats, sí. L’experiència més espectacular és la música de cambra. Quan tens 4 o 5 músics tocant en una sala petita i sents tot el so natural sense cap micròfon pel mig, escoltes la música tal com va néixer: amb un so directe sense cap tipus de circuit electrònic entre l’instrument i les orelles. Poder sentir com el músic frega la corda del violí…
5. Què és el que menys us agrada dels grans escenaris?
Per començar, un gran escenari amb poc públic és un desastre. A més, en un gran escenari la gent té una altra postura perquè el músic està elevat uns metres del terra i això fa que siguin més exigents. En canvi, quan toques al nivell del terra la gent és més comprensiva i estan contents amb el músics només dient “hola”.
6. A quina edat vau aprendre a tocar instruments?
Jo vaig començar a tocar el piano als 5 anys i després vaig anar aprenent més instruments de mica en mica: la guitarra quan en tenia 12, el baix, les percussions, el violoncel, la trompeta…i ha arribat a un punt que ho toco tot però tot malament (riu). Sóc un tastaolletes!
7. És important que els nens i nenes comencin a interessar-se per la música de ben jovenets?
Sí, és molt important perquè aprendre música quan ets petit beneficia els estudis. Diuen que t’organitza molt el cervell i facilita l’aprenentatge de les llengües i les matemàtiques, encara que semblin coses molt diferents. La música és un llenguatge, i com passa amb tot, si l’estudies de petit ja el tens per a tota la vida.
8. Heu estat una de les revelacions musicals del 2011. Què creieu que valora el públic de les vostres cançons?
Pel que ens diu la gent al final dels concerts o per internet crec que valoren dues coses. Per un cantó hi ha aquells que els agraden les melodies o la veu, i per l’altre hi ha els que valoren les lletres. Estem en un país en què la gent escolta molt la lletra de les cançons, encara que no crec que sigui el nostre punt fort.
9. Les petites històries d’amor omplen les vostres cançons. Alguna vegada heu fet servir la música per a declarar-vos a una noia?
Constantment. Ja sigui amb cançons pròpies com amb cançons d’altres, enviant-les per correu electrònic o tocant-les a cau d’orella…Ei, però també ens agrada escriure cançons de desamor.
10. Què us sembla la idea d’escriure un mitjà infantil que publiqui notícies i proposi jocs interactius per internet?
D’entrada em sembla fantàstic perquè hi ha moltes coses dedicades al lleure dels petits però potser no n’hi ha que estiguin vinculades a la informació i l’actualitat, i que a més això es combini amb la diversió dels jocs. D’alguna manera sembla que separem molt el món de les criatures i el dels adults quan en realitat les persones no deixem d’evolucionar des que som nens. Perquè no hi pot haver un mitjà que des de petits els mostri què està passant al món? Cal aconseguir que els joves es familiaritzin amb els diaris i així evitar que coneguin què és la realitat de sobte quan arriben a l’edat adolescent.
El Minitest
Viatge: A la lluna
Animal: Un porquet
Videojoc: El “Prince of Persia: Las Arenas del Tiempo” de la Wii, l’únic joc que m’he “passat” a la meva vida
Esport: El futbol
Llibre: “Cosas que los nietos deberían saber”, l’autobiografia que el cantant Mark Everett va escriure, quan tenia 40 anys, amb la idea que algun dia la puguin llegir els seus néts
Són joves, guapos i tendres. Els Teràpia de Shock acumulen una legió de fans des que van saltar a la fama amb la cançó “Sense tu” de la banda sonora de “Polseres vermelles”, un dels fenòmens televisius més sonats dels últims anys. Amb un pop-rock romàntic i canyer aquests nois de la Garrotxa han conquistat els cors dels adolescents, que des del març ja poden llegir el llibre que repassa la meteòrica història del grup.
“Cal continuar estudiant encara que siguis músic”
1. TDS, recordeu quan vau decidir que volíeu ser músics?
Quan ets petit sempre veus estrelles del rock per la tele, escoltes grups i vols ser com ells. De petit et motiva molt la música. Després arriba un dia que els teus pares et compren un instrument, comences a practicar a casa, veus que els teus companys també s’han comprat un instrument. Comencem a quedar per tocar, comencen a sortir algunes cançons i, de mica en mica, et vas animant i et decideixes per anar a assajar i fer una banda.
2. Cal estudiar moltes hores per ser rocker o els músics ja naixeu amb un do?
Des del principi hi has de dedicar moltes hores. En el nostre cas vam tenir una idea clara: que això ens ho havíem de prendre seriosament. Un estiu, abans de fer el primer concert, ens vam tancar per assajar tres hores cada dia. Ens “matxucàvem” perquè no érem grans músics, així que vam aplicar la tècnica de la repetició. Creiem que aquesta és la manera de tirar endavant en tots els camps de la vida.
3. Quan vau muntar la banda algun de vosaltres era tan jove que encara feia l’ESO. Com compaginàveu l’institut amb la composició de cançons i els assajos?
Les composicions i els assajos els fèiem cada dia als vespres però quedàvem quan podíem per compaginar-ho tot. Perquè no només fèiem classes sinó també altres activitats extraescolars. Cal continuar estudiant encara que siguis músic!
4. Tenint en compte la vostra precocitat, m’imagino que aposteu perquè els nens estudiïn música i aprenguin a tocar instruments?
Sí, però per mala sort el sistema educatiu que tenim aquí no potencia gaire la música. A l’escola, a la mainada petita com a molt li ensenyen a tocar la flauta dolça, el xilofon o el triangle. I això per un nen petit potser no és prou motivant per llançar-se a fer música. Hi ha altres països que de petit t’obliguen a aprendre un instrument, ja sigui el violí, la guitarra o la bateria.
5. Us imaginàveu l’èxit que ha tingut la banda sonora de “Polseres vermelles”?
Mai. Va ser tota una sorpresa perquè la cançó “Sense tu” ja feia temps que l’havíem feta i formava part del nostre primer disc “Escapa’t amb mi” (2008). Un dia ens va trucar la manager i ens va dir que TV3 estava molt interessada en aquesta cançó per posar-la a la sèrie. Més endavant vam poder anar a veure com rodaven un capítol i vam conèixer els actors, el director i tota la resta de l’equip. També ens van ensenyar la primera escena on sortia la cançó i ens va fer molta il·lusió. A partir d’aquí, l’èxit de la cançó va ser com “una anada de l’olla”, cap de nosaltres ens ho esperàvem i estem segurs que els de TV3 tampoc.
6. “Sense tu jo no puc, sense tu jo no sóc ningú”. Si no és cap indiscreció, en qui pensàveu quan vau escriure aquest himne?
Mai ho hem explicat perquè preferim que la gent faci la seva pròpia interpretació. La música és tan maca perquè tothom es pot fer seva una cançó. Potser un compositor la va fer pensant en una cosa i qui l’escolta l’interpreta de manera diferent. “Sense tu” és un exemple d’això ja que la posen en batejos, enterraments, “politons” de telèfon…
7. Sou els ídols de molts i moltes adolescents. Quines característiques de la vostra música creieu que valora més aquest públic?
Tenim un estil de música bastant directe i molta gent s’acaba enganxant a Teràpia de Shock quan ve als concerts. N’hi ha que escolten un parell de cançons del disc i es pensen que som una cosa però quan ens veuen en directe coneixen una cara de nosaltres que no ensenyem al disc. Creiem que molt jovent s’enganxa perquè tenim un directe bastant explosiu en què intentem crear molta festa i una comunicació directa amb ells. Els joves tenim força, ganes de fer coses, i el que volem és que ells es motivin al màxim, com nosaltres ens motivem quan toquem. Ens agrada molt el que fem!
8. Diuen que el vostre estil és “power-pop”, però quins han estat els vostres referents musicals?
Quan vam començar eren grups com Green Day i tota aquella fornada que hi va haver del “punk” nord-americà. També hi havia grups d’aquí que ens “molen fort” com els Lax’n’Busto i bandes britàniques com els Arctic Monkeys o The Libertines. Com més t’endinses en això de la música, més grups vas descobrint i més grups et “molen”, pel que acabes escoltant música molt més variada.
9. Veu ocupar el primer lloc de l’Estat en les vendes a iTunes en la categoria de rock i heu guanyat dos premis Enderrock. Quin és el següent repte que us heu marcat amb retolador?
Tenim il·lusió de seguir tocant, anar fent “bolos” (concerts), conèixer Catalunya i defensar la música a mort perquè ens encanta! I a veure fins on podem arribar tenint en compte que les circumstancies estan una mica complicades a dia d’avui.
10. Per acabar l’entrevista, m’agradaria saber què en penseu de fer un diari digital infantil i juvenil que ofereixi informació i jocs educatius?
Superbé perquè és una manera de fer que la mainada s’engresqui i participi amb les noves tecnologies. Ara tot es mou a través de l’ordinador i tant aviat com els joves s’hi familiaritzin i aprenguin a navegar, millor els anirà.
El minitest
Viatge: Al planeta Nàmec (un planeta imaginari de la sèrie de manga “Bola de Drac”)
Animal: L’elefant, perquè té molta memòria
Videojoc: El Super Smash Bros
Esport: La pilota basca i el Kitesurf (fer surf impulsat per un estel)
Llibre: El nostre, és clar: “Sense Tu” de Teràpia de Shock!
Els Catarres són els nous ídols del pop català des del dia que van confessar el seu amor per la “Jenifer”, la “xoni de Castefa” amb que van fer ballar totes les festes majors de Catalunya. Uns mesos més tard presenten dues cançons noves (“Tintin” i “La contorsionista”) i tornen a la carretera amb la Gira Bandarra 2012. Entremig encara han protagonitzat una campanya de l’Ajuntament de Barcelona per recordar a la població que no s’ha d’embrutar la ciutat.
“La cançó ‘Jenifer’ és un crit a favor de la convivència i de l’amor”
1. Catarres, recordeu quan veu decidir que volíeu ser músics?
Més o menys a tots ens va passar el mateix. Vam pensar en la música quan comences a rumiar que vols fer amb la teva vida, més o menys cap allà els 13 anys, i comences a tenir les primeres inquietuds. I també perquè érem molt dolents jugant a futbol i vam preferir agafar la guitarra (Riuen).
2. Cal estudiar moltes hores per ser un ídol del pop o els músics ja naixeu amb un do?
Cal tenir sort. S’ha demostrat que hi ha ídols de la música que no en saben gaire i en canvi hi ha gent que estudia molta música, domina moltíssim els seus instruments i no triomfa mai.
3. Vosaltres que sou els “pares” de la Jenifer, ens podríeu explicar com veu concebre la cançó?
El Jan va venir un dia a casa meva (explica l’Èric, el cantant) amb uns acords i va començar a tocar la cançó. Però no tenia lletra, només una frase que deia “Sóc més català que les anxoves de l’Escala”. A partir d’aquí vam començar a buscar frases i, quan vam arribar a la tornada, vam inventar-nos la Jenifer. Va sortir molt ràpid aquesta cançó! En un parell d’hores la vam fer.
4. La “Jenifer” és una cançó que parla de l’amor entre dues persones d’orígens socials, econòmics i culturals diferents. Esteu contents que la gent l’hagi interpretat com un crit a favor de la convivència?
Estem contents perquè és un crit a favor de la convivència i de l’amor. És una declaració d’amor que diu que és igual d’on vinguis i quin idioma parlis perquè allò important és estimar-se.
5. Quan naixem tots som iguals però ens anem diferenciant a mesura que ens fem grans. L’univers infantil és més igualitari que el dels adults?
Sí, és un món més semblant perquè un vailet del que té ganes és de jugar i li és igual amb qui (ho comenta la Roser, la contrabaixista). Els nens no tenen tants prejudicis com els grans. No obstant això, és un món que també pot ser més cruel perquè quan ets jove pateixes més les diferències.
6. L’expresident de la Generalitat Jordi Pujol també va destacar el valor integrador de la cançó “Jenifer”. Us devíeu quedar de pedra quan us ho van dir?
I tant, quan ho vam sentir vam “flipar”. I després vam veure el vídeo i ja no ens ho podíem creure…
7. Fins i tot el dia de Sant Jordi veu cantar unes estrofes de “Jenifer” amb ell. El fitxareu per la gira?
Li vam proposar però diu que ell no canta bé i que no s’atreveix (Riuen). Hem d’aconseguir que faci una col·laboració en el pròxim disc!
8. A l’espot de l’Ajuntament de Barcelona assegureu que “és tant net qui neteja com qui no embruta”. Amb quines petites accions quotidianes podem ajudar a conservar les nostres viles i ciutats?
No llençant els xiclets ni els papers a terra, separant la brossa per a reciclar – paper, vidre, plàstic, rebuig -, recollir els excrements dels gossos…
9. En una de les noves cançons, “Tintin”, parleu d’un noi que se sent tan sol com un “Tintin sense Milú”. Què tenen les mascotes que es fan estimar tant?
Les mascotes et donen el seu amor incondicional, sobretot els gossos. El Milú té sort de tenir un amo com el Tintin que és “superperfecte”, però si tingués un amo que fos mala persona segurament l’estimaria igual perquè els animals domèstics són fidels. T’estimaran facis el que facis.
10. En canvi, a “La contorsionista” feu un homenatge als circs ambulants. Creieu que, com els circs, els músics també porteu l’alegria allà on aneu a tocar?
Sí, el nostre també és un espectacle que deambula pels llocs i va parant a poblets. La diferència és que els circs són una “moguda” enorme: porten animals, viuen en les pròpies caravanes…suposem que ha de ser molt maco però també ha de ser una vida bastant dura.
El Minitest
Viatge: A les Illes Balears
Animal: L’elefant
Videojoc: El Tetris
Esport: El futbol tot l’any i el cúrling a l’hivern (una mena de petanca sobre gel que consisteix en fer lliscar la pilota perquè entri dins de la diana marcada al final de la pista)
Llibre: “El petit príncep”, el clàssic conte d’Antoine de Saint-Exupéry
