Twitter response:

Etiqueta: periodista

Xavier Aldekoa, periodista i corresponsal de a l’Àfrica
Xavier Aldekoa, periodista i corresponsal de a l’Àfrica

El periodista Xavier Aldekoa (Barcelona, 1981) és des de fa una dècada el corresponsal de La Vanguardia l’Àfrica. Els seus reportatges han aportat llum sobre la complexitat i la riquesa cultural i humana d’un continent sovint massa marcat per les etiquetes i els tòpics. La brutal sequera a la Banya d’Àfrica, la independència del Sudan del Sud, la vida i la mort de Nelson Mandela o les penúries dels pigmeus al Camerun són algunes de les històries que ha cobert i que han quedat recollides al llibre ‘Océano África’ (Península).

“L’ebola només ens ha interessat a Europa quan hem tingut por”

Textos: Vern Bueno/AMIC
Fotos: Marc Giner /AMIC

1.- Comença el llibre amb una cita del gran reporter Ryszard Kapuscinski, que diu que l’Àfrica “no existeix”.
Ho faig perquè treballo en un lloc on les fronteres no tenen cap sentit, cap base geogràfica ni ètnica. Els africans, en canvi, sí que existeixen, indubtablement. Per a mi, la manera més honesta de treballar a l’Àfrica és donant tota la importància a les persones.

2.- Océano África també és un cant al periodisme. Cita de nou Kapuscinski per afirmar que per fer bon periodisme cal ser bona persona. Per què?
Crec en un periodisme d’empatia, que ens apropi a l’altre per ajudar a conèixer-nos millor. Que ens permeti valorar el privilegi que ens dóna una altra persona quan ens deixa entrar a la seva vida.

3.- Com a periodista ha viscut escenes terribles. Una mare acotxant un nadó mort en un camp de refugiats a Kènia, un nen de nou anys oferint-li els serveis sexuals de la seva germana de sis a Togo… Com ho paeix això?
Es crea una mena de compromís amb la persona que t’ho explica o que veus que ho pateix. Ets testimoni de quelcom que no es pot tolerar. I saps que el teu article no ho canviarà, però potser ajudes a que la suma de molts articles sí que ho aconsegueixi algun dia. Per a mi el periodisme, al final, és una forma de compromís.

4.- No li donen ganes de passar a l’acció, d’actuar directament per pal·liar totes aquelles desgràcies?

És un debat moral que sovint afrontes. Quan vaig ser a la Banya d’Àfrica, que patia la sequera més brutal dels darrers 60 anys, feia una calor espantosa a tot arreu. Jo anava amb la meva ampolla d’aigua, bevent. I encara que fos molt curós, la gent assedegada em veia. Clar que havia de beure, jo era allà per treballar, per poder explicar al món tot el que aquella gent estava patint, però igualment et feia bullir el cap. És complicat. A Sud-àfrica pots visitar al matí un barri de barraques pobríssim on la gent t’explica històries terribles envoltades de centenars de rates, i a la tarda un amic et convida a sopar pel seu aniversari a un restaurant de 50 euros el cobert. El món és així, incongruent i a vegades no és fàcil assumir-ho.

5.- Però els africans també ho són, d’incongruents. Al llibre explica com la població negra enriquida sovint tracta els més empobrits amb un menyspreu vergonyós.
Costa molt d’empassar la imatge de l’home ric de Sud-àfrica que ve d’una infància miserable a Soweto, d’un context de lluita pels seus drets, conduint un cotxàs pels carrers de Johannesburg perquè s’ha fet d’or; i que quan se li apropa un negre pobre com una rata a pidolar-li, ni se’l mira. Fa com si no hi fos, simplement perquè és pobre. Això passa perquè les revolucions que han viscut països com Sud-àfrica es transformen. La primera generació lluita per uns valors, però la següent sol fer-ho per interessos. Hi ha molt poca gent disposada a lluitar tota la vida per uns valors, com va fer Nelson Mandela.

6.- De Mandela només n’hi ha un.
M’agradaria pensar que n’hi podrien haver més, però que fins ara no els ho han permès. Quan apareixen líders amb un discurs de valors, de canvi, de lluita contra l’explotació, de prendre les riqueses del país per dedicar-la als seus ciutadans, són eliminats. Aquesta lluita, a l’Àfrica, té un cost.

7.- Al llibre també afirma que en cap altre lloc del món el passat explica tan bé el present com a l’Àfrica. En quin sentit?
Les creences ancestrals i les tradicions s’hi mantenen molt fortes malgrat l’expansió del cristianisme i de l’islam. Això només és possible gràcies a l’orgull brutal que els africans senten per les seves arrels tan profundes.

8.- Quina és la idea més equivocada que tenim d’aquest continent inundat pels tòpics?
Una de les coses més injustes, i en això els mitjans de comunicació hi tenim molta culpa, és que posem l’accent en la gent malvada: el botxí, el rebel, l’assassí. Però la gran majoria d’africans solen prendre la decisió més difícil, i per tant la més bona, quan es troben en una situació límit i tot s’enfonsa al seu voltant. L’Àfrica és un continent amb una qualitat humana enorme, on la bondat és tan o més important que el salvatgisme i la guerra.

9.- Com a periodista, quin balanç fa de la cobertura mediàtica de l’epidèmia de l’ebola?
Ens ha deixat en evidència. Els africans moren per centenars (avui ho segueixen fent) però només ens hi hem interessant quan hem tingut por, no pas per una qüestió d’humanitat. Tampoc m’ha agradat que s’hagi centrat exclusivament en la crisi sanitària, obviant tot el que significa l’ebola. També és una crisi econòmica, política i social. Parlem d’una part de la població que desconfia tant dels seus polítics que pensa que l’epidèmia és una conspiració dels governs per matar gent; però també de germans que tenen por de tocar-se els uns als altres, de pares que no s’atreveixen a enterrar els seus fills. No pot ser que la cobertura periodística d’epidèmies, conflictes i guerres a l’Àfrica se centri tan sols en el vessant humanitari. És pura condescendència.

10.- L’atemptat a Tunísia ens ha recordat que el gihadisme és un dels grans perills a l’Àfrica.
La sensació que quelcom es cou a l’Àfrica en aquest sentit la tinc des de fa molt de temps. Ara  ho hem patit a Tunísia, però segur que hi haurà flamarades a altres llocs. Hem vist a Boko Haram, a Nigèria, jurar lleialtat a l’Estat Islàmic, i altres grups d’Egipte, Líbia i Algèria estan fent el mateix. Són connexions molt perilloses. Però de nou no podem analitzar el gihadisme amb explicacions massa simples. És un fenomen que beu de la pobresa, de l’analfabetisme, dels Estats negligents, incapaços de defensar els drets i la seguretat dels ciutadans. Aquests se senten desprotegits i acudeixen a qui els doni cobertura, encara que sigui un radical armat. Està naixent un monstre, però no surt del no res.

Carles Prats, presentador de TV3
Carles Prats, presentador de TV3

Per Vern Bueno / AMIC

“Hem picat molta pedra perquè els ciutadans continuïn orgullosos dels seus mitjans públics”

Carles Prats (Barcelona, 1975) encara la sisena temporada com presentador del TN Migdia de TV3 juntament amb Núria Soler, després d’haver estat durant set anys corresponsal a París i a Brussel•les. Al capdavant dels informatius de la televisió pública catalana, s’enfronta puntualment a una actualitat que sembla que cada cop va més de pressa i on es multipliquen les incerteses. El procés sobiranista, la crisi econòmica i els conflictes internacionals copen el seu dia a dia, amb el repte permanent de traslladar tots aquests temes de manera clara i equilibrada a les llars catalanes. Tot plegat, en un context de retallades que han afectat de forma molt severa a TV3 i que han motivat mobilitzacions contínues dels seus treballadors. Prats desgrana en aquesta entrevista algunes claus de l’actualitat i comparteix les seves reflexions sobre una professió, la de periodista, que com gairebé tot en aquests moments travessa moments delicats. 

1.- Aquest ha estat un estiu de tot menys tranquil. Especialment estressant per als periodistes?

Els mesos d’agost tranquils formen part d’èpoques ja molt pretèrites, ja sigui per la crisi o per la situació política que es viu a Catalunya. Recordo l’estiu de fa un parell d’anys que semblava que s’enfonsava la Zona Euro i que s’acabava el món. Els preparatius dels darrers Onze de Setembre també han estat molt moguts. I sumem-hi enguany el cas Pujol…

2.- L’espectador del TN migdia conclou per força que l’actualitat és d’una densitat extrema. Com ho viviu des de dins?

Tenim aquesta sensació que l’actualitat va tan ràpid que sovint ens arriba a passar per sobre. El repte és ser capaços de reaccionar, digerir-la i donar-la als espectadors en les millors condicions possibles. Per això tenim un TN molt viu. Per l’hora en què s’emet, passen moltes coses mentre estem a plató, i les hem d’explicar en directe. Comences amb la cimera de l’OTAN i en ple informatiu s’anuncia un alto el foc a Ucraïna. I hi vas.

3.- Menciona dues notícies internacionals, no sé si és casual o no, però contrasta amb les crítiques que sovint es fa a TV3 per donar massa veu al procés sobiranista.

Aquest és un debat que existeix, i que com a professionals d’un mitjà de comunicació públic hem d’acceptar. Hi ha qui pensa que en parlem massa, i altres que massa poc. Però és un tema que no només es tracta a TV3, sinó tots els mitjans públics i privats, i des de totes les òptiques possibles. El Consell de l’Audiovisual de Catalunya (CAC) va presentar un informe sobre la quantitat de minuts que havíem dedicat a cada àmbit i resultava que havíem parlat molt més de la crisi econòmica que no pas del procés sobiranista. Precisament, amb la crisi del deute sobirà del 2012 força gent ens deia que estaven farts que parléssim tot el dia de la crisi. L’actualitat, en definitiva, és la que és, i intentem tractar-la des de tots els angles possibles perquè els espectadors en treguin les seves pròpies conclusions.

4.- Els informatius de TV3 segueixen sent líders d’audiència malgrat les retallades.

Afortunadament, la gent vol informar-se i confia en Televisió de Catalunya, tant per saber el que passa aquí com a arreu del món. Ni TV3 ni Catalunya Ràdio ni cap altre mitjà ha estat aliè a la situació econòmica que travessem. Hem patit retallades molt dràstiques i profundes, amb conseqüències evidents en matèria laboral i en com podem fer la nostra feina. Això ha implicat un gran esforç des de dins, picant molta pedra perquè els ciutadans continuïn sentint-se orgullosos dels seus mitjans públics, per seguir oferint un producte de la màxima qualitat, malgrat que això sigui cada cop més difícil.

5.- Fins a quin punt les retallades han afectat la qualitat de la vostra feina?

Això és difícil d’avaluar, només els ciutadans des de casa quan encenen la televisió poden fer el seu propi balanç. Amb el temps es veurà si hem acabat perdent capacitat de reacció, d’estar tot arreu on passen les coses, o si hem estat capaços de trobar fórmules alternatives per suplir aquestes possibles mancances.

6.- Darrere les retallades que ha patit TV3 hi ha una voluntat de desmantellament de la televisió catalana com a servei públic?

S’ha retallat a tot arreu, no només a la televisió pública. Quan els treballadors hem considerat que aquestes retallades estaven tocant el moll de l’os i posaven en risc el model existent, ho hem denunciat. Però si aquestes retallades s’han fet per un o altre motiu, és una pregunta que s’hauria d’elevar a algú altre, no a mi.

7.- Vostè presenta el TN Migdia des de l’any 2009. Sempre, per tant, amb la crisi com a teló de fons. Què és el que l’ha impactat més d’aquesta era de recessió?

Durant aquests sis anys, sens dubte les històries humanes que hi ha darrere la crisi són les que colpeixen més, perquè fan que et sigui especialment difícil d’entendre com s’ha degenerat la situació. I com a simple ciutadà, em preocupa especialment com s’està posant en qüestió la idea de l’estat del benestar, que segurament era allò que ens podia fer sentir orgullosos de ser europeus. La crisi ha tingut un impacte duríssim a la societat europea. Crec que podem fer referència al continent, perquè no hi ha gaire distància entre el que han patit molts ciutadans grecs, portuguesos o catalans.

8.- Des de la seva experiència a la corresponsalia de Brussel•les, com valora la reacció europea a la crisi?

Les societats del nord i del sud d’Europa han estat molt allunyades. Aquest estiu parlava amb amics belgues i m’adonava que, si bé han estat conscients de l’existència de la crisi, ni de lluny l’han viscuda amb la intensitat de Grècia, Portugal o Irlanda. Les opinions públiques també s’han fracturat, malauradament. Hem vist com diversos mitjans anglesos o alemanys han apuntat amb el dit a grecs o espanyols, acusant-los de no treballar prou o d’aprofitar-se de les ajudes europees. I al contrari, diaris grecs amb Angela Merkel amb l’uniforme nazi a la portada.

9.- Confia encara en Europa com a projecte comú?

Encara hi confio. Si aquesta crisi ha demostrat quelcom és que encara que hi hagi un distanciament entre els països del nord i del sud, tots seguim tenint uns interessos i unes necessitats comunes. O lluitem tots contra la crisi a escala europea o difícilment ens en podrem sortir. Crec que, més que mai, hem tingut la percepció de ser partícips d’un mateix espai. Els problemes de Grècia ens afectava directament aquí, i del revés. Quan es produïa una crisi bancària a Xipre o hi havia eleccions regionals a Baviera, tots ho seguíem de ben a prop perquè repercutia en nosaltres. La crisi ha fet, en definitiva, que ens adonéssim que no estem pas tan allunyats els un dels altres a Europa.

Màrius Serra, escriptor i periodista
Màrius Serra, escriptor i periodista

A la natura hi podem trobar animals herbívors, carnívors o omnívors, i després hi ha els que són com Màrius Serra, els verbívors, és a dir, aquella categoria d’humans que s’alimenta de paraules, principalment de verbs. L’escriptor, periodista i creador incansable de mots encreuats (i Premi Sant Jordi 2013) ha debutat en la literatura infantil amb el llibre “L’arca de Babel”.

“Com més intensa sigui la teva relació amb una llengua, més possibilitats tindràs de conèixer tota la realitat”

1. Màrius, recordes quan vas decidir que volies ser escriptor?

Jo de ben petit inventava històries amb molta freqüència i hi va haver un concurs infantil de redacció que em va motivar molt. Vaig fer una redacció que va ser premiada. Aleshores tenia 10 anys i ja vaig continuar escrivint. Després també recordo quan vaig decidir “publicar” (fer públic i posar a la venda un llibre), estava fent quart de carrera (el Màrius va estudiar Filologia Anglesa).

2. Cal estudiar moltes hores per ser autor de passatemps o s’ha de néixer amb un do?

Cal néixer amb un esperit i unes aptituds determinades, això segur, perquè també les veus en la gent que resol passatemps. I després has de fer un treball metòdic (seguir un camí que funciona i fer-ho de manera ordenada).

3. Quin és el secret per encaixar totes les paraules dels mots encreuats i no et quedin espais en blanc?

El quadrat negre. El gran invent és el quadrat negre, que no té ni 100 anys. El primer va sortir el 1917. Quan ja estàs bloquejat i les paraules no t’encaixen, poses un quadrat negre.

4. De petit t’entretenies amb les joguines que juga tota la canalla o ja estaves “enganxat” als jocs de paraules?

Era juganer amb tot, amb camions, pilotes…però sí que recordo el pare d’un company de classe que tenia un joc de lletres que es podien moure. Havies d’anar passant les lletres per formar paraules. I aquell joc em va captivar, cosa que demostra que des de petit ja tenia una tendència a jugar amb les paraules.

5. Quan vas arreplegar el primer diccionari?

Devia ser a l’escola, als Salesians d’Horta, on segurament ens van fer comprar un diccionari escolar.

6. Com descriuries a un vailet com és Verbàlia, el país imaginari dels verbívors?

Com un punt de trobada. Un “país” en el qual hi són benvinguts tots aquells que, a part d’estudiar la llengua, de fer-la servir per comunicar-se, escriure i llegir, també la fan servir per divertir-se. Jo ja feia anys que buscava un lloc on fer-hi coincidir coses cultes, com la poesia, i coses de “cultura popular”, des d’acudits fins a les endevinalles, embarbussaments o jocs infantils que s’utilitzen per ensenyar-te llengua quan ets nen. Aquest objectiu és el que em va portar a crear el “país” de Verbàlia, el “país” dels verbívors, de tots aquells animals que ens “alimentem” de verbs.

7. T’has estrenat en el camp de la literatura infantil amb un llibre que narra les aventures d’uns infants d’una tribu que no saben parlar i van aprenent la llengua a mesura que viatgen.

Mira és una història que té un camí molt clar. L’Auditori em va encarregar una “cantata” que té molts anys. Un escriptor escriu les cançons, un músic hi posa la música i 30.000 alumnes de primària treballen durant tot un curs per aprendre’s les cançons. Després les interpreten en grups de 800. Cada vegada que s’interpreta la “cantata” (a Olot, al Vallès, a Barcelona…) hi ha 800 nois i nois a l’escenari. La veritat és que jo mai m’havia plantejat escriure per nanos perquè em feia molt de respecte, sobretot a l’hora de trobar el nivell de llenguatge adequat. I al final em vaig inventar la història de l’Alf i la Bet.

8. Perquè és tan important el moment d’adquirir una llengua en la vida d’un infant?

Perquè conforma totalment la seva personalitat. El seu caràcter, les seves capacitats expressives, el seu coneixement té una relació molt directa amb el seu domini verbal. El que acabarà conformant la teva capacitat de relacionar-te i fer amics té molt a veure amb el llenguatge. Com més intensa sigui la teva relació amb una llengua, més possibilitats tindràs de conèixer tota la realitat, de debatre i de fugir dels fanatismes, que són un dels grans problemes de la humanitat.

9. L’any 2008 vas publicar “Quiet”, un relat amb què expliques els 7 primers anys de vida del teu fill Lluís, que tenia paràlisi cerebral. El món es va adaptant de mica en mica a les necessitats dels “quiets”? 

Sí, clarament, i la nostra societat està fent aquests deures. Evidentment hi ha molt camí per córrer però s’hi adapta des d’una perspectiva arquitectònica, pel que fa a l’accessibilitat dels edificis, i de mica en mica psicològicament, un procés més lent i costós. A més, els joves s’aproximen més al món dels discapacitats que les generacions anteriors.

10. Et sembla interessant la proposta de fer un diari digital infantil i juvenil que combini informació i jocs interactius?

Em sembla bé. Crec que és un encert associar el mitjà digital amb la interacció. Si a més li sumes que tota la canalla són ja nadius digitals (que des de ben petits ja s’acostumen a conviure amb la informàtica) i desenvoluparan la lectura  a través de la xarxa, em sembla una idea molt raonable, us desitjo sort.

Minitest

Viatge: Tailàndia

Animal: El Camaleó

Videojoc: El Tetris

Esport: El ciclisme

Llibre: “L’illa del tresor”, una novel·la d’aventures de Robert Louis Stevenson publicada l’any 1883


Notice: ob_end_flush(): failed to send buffer of zlib output compression (1) in /home/diariwin/public_html/temporada4/wp-includes/functions.php on line 4344

Notice: ob_end_flush(): failed to send buffer of zlib output compression (1) in /home/diariwin/public_html/temporada4/wp-includes/functions.php on line 4344