Twitter response:

Etiqueta: tv3

Carles Prats, presentador de TV3
Carles Prats, presentador de TV3

Per Vern Bueno / AMIC

“Hem picat molta pedra perquè els ciutadans continuïn orgullosos dels seus mitjans públics”

Carles Prats (Barcelona, 1975) encara la sisena temporada com presentador del TN Migdia de TV3 juntament amb Núria Soler, després d’haver estat durant set anys corresponsal a París i a Brussel•les. Al capdavant dels informatius de la televisió pública catalana, s’enfronta puntualment a una actualitat que sembla que cada cop va més de pressa i on es multipliquen les incerteses. El procés sobiranista, la crisi econòmica i els conflictes internacionals copen el seu dia a dia, amb el repte permanent de traslladar tots aquests temes de manera clara i equilibrada a les llars catalanes. Tot plegat, en un context de retallades que han afectat de forma molt severa a TV3 i que han motivat mobilitzacions contínues dels seus treballadors. Prats desgrana en aquesta entrevista algunes claus de l’actualitat i comparteix les seves reflexions sobre una professió, la de periodista, que com gairebé tot en aquests moments travessa moments delicats. 

1.- Aquest ha estat un estiu de tot menys tranquil. Especialment estressant per als periodistes?

Els mesos d’agost tranquils formen part d’èpoques ja molt pretèrites, ja sigui per la crisi o per la situació política que es viu a Catalunya. Recordo l’estiu de fa un parell d’anys que semblava que s’enfonsava la Zona Euro i que s’acabava el món. Els preparatius dels darrers Onze de Setembre també han estat molt moguts. I sumem-hi enguany el cas Pujol…

2.- L’espectador del TN migdia conclou per força que l’actualitat és d’una densitat extrema. Com ho viviu des de dins?

Tenim aquesta sensació que l’actualitat va tan ràpid que sovint ens arriba a passar per sobre. El repte és ser capaços de reaccionar, digerir-la i donar-la als espectadors en les millors condicions possibles. Per això tenim un TN molt viu. Per l’hora en què s’emet, passen moltes coses mentre estem a plató, i les hem d’explicar en directe. Comences amb la cimera de l’OTAN i en ple informatiu s’anuncia un alto el foc a Ucraïna. I hi vas.

3.- Menciona dues notícies internacionals, no sé si és casual o no, però contrasta amb les crítiques que sovint es fa a TV3 per donar massa veu al procés sobiranista.

Aquest és un debat que existeix, i que com a professionals d’un mitjà de comunicació públic hem d’acceptar. Hi ha qui pensa que en parlem massa, i altres que massa poc. Però és un tema que no només es tracta a TV3, sinó tots els mitjans públics i privats, i des de totes les òptiques possibles. El Consell de l’Audiovisual de Catalunya (CAC) va presentar un informe sobre la quantitat de minuts que havíem dedicat a cada àmbit i resultava que havíem parlat molt més de la crisi econòmica que no pas del procés sobiranista. Precisament, amb la crisi del deute sobirà del 2012 força gent ens deia que estaven farts que parléssim tot el dia de la crisi. L’actualitat, en definitiva, és la que és, i intentem tractar-la des de tots els angles possibles perquè els espectadors en treguin les seves pròpies conclusions.

4.- Els informatius de TV3 segueixen sent líders d’audiència malgrat les retallades.

Afortunadament, la gent vol informar-se i confia en Televisió de Catalunya, tant per saber el que passa aquí com a arreu del món. Ni TV3 ni Catalunya Ràdio ni cap altre mitjà ha estat aliè a la situació econòmica que travessem. Hem patit retallades molt dràstiques i profundes, amb conseqüències evidents en matèria laboral i en com podem fer la nostra feina. Això ha implicat un gran esforç des de dins, picant molta pedra perquè els ciutadans continuïn sentint-se orgullosos dels seus mitjans públics, per seguir oferint un producte de la màxima qualitat, malgrat que això sigui cada cop més difícil.

5.- Fins a quin punt les retallades han afectat la qualitat de la vostra feina?

Això és difícil d’avaluar, només els ciutadans des de casa quan encenen la televisió poden fer el seu propi balanç. Amb el temps es veurà si hem acabat perdent capacitat de reacció, d’estar tot arreu on passen les coses, o si hem estat capaços de trobar fórmules alternatives per suplir aquestes possibles mancances.

6.- Darrere les retallades que ha patit TV3 hi ha una voluntat de desmantellament de la televisió catalana com a servei públic?

S’ha retallat a tot arreu, no només a la televisió pública. Quan els treballadors hem considerat que aquestes retallades estaven tocant el moll de l’os i posaven en risc el model existent, ho hem denunciat. Però si aquestes retallades s’han fet per un o altre motiu, és una pregunta que s’hauria d’elevar a algú altre, no a mi.

7.- Vostè presenta el TN Migdia des de l’any 2009. Sempre, per tant, amb la crisi com a teló de fons. Què és el que l’ha impactat més d’aquesta era de recessió?

Durant aquests sis anys, sens dubte les històries humanes que hi ha darrere la crisi són les que colpeixen més, perquè fan que et sigui especialment difícil d’entendre com s’ha degenerat la situació. I com a simple ciutadà, em preocupa especialment com s’està posant en qüestió la idea de l’estat del benestar, que segurament era allò que ens podia fer sentir orgullosos de ser europeus. La crisi ha tingut un impacte duríssim a la societat europea. Crec que podem fer referència al continent, perquè no hi ha gaire distància entre el que han patit molts ciutadans grecs, portuguesos o catalans.

8.- Des de la seva experiència a la corresponsalia de Brussel•les, com valora la reacció europea a la crisi?

Les societats del nord i del sud d’Europa han estat molt allunyades. Aquest estiu parlava amb amics belgues i m’adonava que, si bé han estat conscients de l’existència de la crisi, ni de lluny l’han viscuda amb la intensitat de Grècia, Portugal o Irlanda. Les opinions públiques també s’han fracturat, malauradament. Hem vist com diversos mitjans anglesos o alemanys han apuntat amb el dit a grecs o espanyols, acusant-los de no treballar prou o d’aprofitar-se de les ajudes europees. I al contrari, diaris grecs amb Angela Merkel amb l’uniforme nazi a la portada.

9.- Confia encara en Europa com a projecte comú?

Encara hi confio. Si aquesta crisi ha demostrat quelcom és que encara que hi hagi un distanciament entre els països del nord i del sud, tots seguim tenint uns interessos i unes necessitats comunes. O lluitem tots contra la crisi a escala europea o difícilment ens en podrem sortir. Crec que, més que mai, hem tingut la percepció de ser partícips d’un mateix espai. Els problemes de Grècia ens afectava directament aquí, i del revés. Quan es produïa una crisi bancària a Xipre o hi havia eleccions regionals a Baviera, tots ho seguíem de ben a prop perquè repercutia en nosaltres. La crisi ha fet, en definitiva, que ens adonéssim que no estem pas tan allunyats els un dels altres a Europa.

Quim Masferrer, humorista
Quim Masferrer, humorista

Per Georgina Altarriba / ACPG

Quim Masferrer neix el 1971 a Sant Feliu de Buixalleu, un poble de La Selva de menys de mil habitants. Un poble doncs, que comparteix característiques amb els indrets que Masferrer visita amb el seu últim èxit televisiu emès per TV3: ‘El Foraster’. El veí d’Arbúcies és autor, director i actor i és el fundador de la productora teatral Teatre de Guerrilla amb la que ha girat diverses obres de teatre com ‘El Xarlatan’. Ha dirigit i protagonitzat programes televisius i radiofònics per TV3, RAC1 i Catalunya Ràdio. Actualment gira l’obra ‘Temps’ i participa en el programa Directe 4.0 de Ràdio 4.

“Et pares allà i te n’adones que potser t’interessa molt més la persona que hi ha darrera d’un mostrador d’un museu que no pas el propi museu”

1.- “El Foraster” és un programa televisiu que parla dels pobles catalans de menys de mil habitants. Com és aquesta Catalunya?

És la meva. És la meva Catalunya. Jo sóc de Sant Feliu de Buixalleu que és un poble que té menys de mil habitants i, clar, aquest programa és ideal per a mi. Té tots els ingredients. Per un costat sóc de pobles petits, m’apassionen. Jo havia fet de foraster sense càmeres molt temps. Sempre m’ha agradat arribar a un poble que no coneixes i descobrir-lo a través de la seva gent. A més, m’agrada el teatre i a ‘El Foraster’ hi faig teatre a través d’un monòleg i m’agrada la televisió. ‘El Foraster’ el què fa és dedicar cinquanta minuts de televisió a un poble de menys de mil habitants i a això hi estem molt poc acostumats. I cal dir-ho: a Catalunya el gruix més important de municipis que hi ha és de municipis de menys de mil habitants.

2.- “El Foraster” ha tingut èxit des del primer moment. Esperàveu aquesta rebuda per part de l’audiència?

Mentre prepares un projecte nou amb el teu equip, sempre creus que allò que fas serà la bomba, que anirà molt bé. Amb ‘El Foraster’ passava el mateix i, a sobre, sabíem que no estàvem fent una cosa mediocre. Estàvem arriscant i sempre amb la sensació de que funcionaria. Tot s’ha de dir, també, que mai saps del cert com anirà. Hi ha hagut programes molt ben fets que l’audiència no els ha acompanyat i programes que a mi personalment no m’agraden gens però que van molt bé d’audiència. Sigui com sigui, de moment l’audiència ha anat molt bé i estem molt contents.

3.- Com es troba de salut Catalunya rural? Pateix els mateixos mals que es pateix a les grans capitals?

Sí. Jo crec que un poble petit no deixa de ser una ciutat però en petit o una ciutat no deixa de ser un poble però en gran. Ara estem a la capital -Barcelona- i la gent que camina per aquí té les mateixes necessitats bàsiques que la gent d’un poble i, segurament, en té les mateixes preocupacions. L’únic que l’entorn és diferent. Aquesta Catalunya rural, de pobles petits, jo penso que està en el mateix punt que està la Catalunya de Reus, Igualada, Sabadell o Terrassa. Els entorns són diferents però la gent és la mateixa.

4.- Deies que sempre t’ha agradat fer de ‘foraster’ pel teu compte. Són acollidors els veïns d’aquesta mena de poblets tan petits? Com us acullen a tot l’equip de gravació?

Jo sempre he fet de foraster. Si tinc una setmana m’agrada agafar el cotxe i, sense cap destí concret, fer carretera fins que paro a un poblet. Et pares allà i te n’adones que potser t’interessa molt més la persona que hi ha darrera d’un mostrador d’un museu que no pas el propi museu, o que t’interessa més el mossèn que no pas l’església romànica. Ara el què fem amb ‘El Foraster’ és justament seguir aquesta proposta. M’adono que no és el mateix que quan jo feia de foraster sense càmeres però igualment de seguida notes un agraïment molt gran de la gent. Agraeixen que t’interessin ells sense que al darrera hi hagi cap mala notícia. Que t’interessi la seva quotidianitat i manera de fer.

5.- A hores d’ara ja has pogut conèixer un munt de persones d’arreu. Com és la gent de poble? Hi ha diferències amb la gent de ciutat?

Canvia perquè canvia l’entorn però els perfils són els mateixos. A tots els pobles hi ha models que es repeteixen. Jo, moltes vegades quan gravem, penso: “- Hosti però si aquest és en Pere del meu poble! I aquesta senyora és la Carme del meu poble!”. Canvia físicament i una és fornera i l’altra resulta que té una merceria, però és igual: és aquell model de senyora botiguera que coneix a tothom i sap vendre com la que més. I això a Barcelona també hi és. Te’n vas al barri de Gràcia o a Sants i veus que també hi és.

6.- Existeix el caràcter català?
A mi sempre m’ha costat molt això. És com l’humor català. El meu amic Pepe Rubianes feia humor català i no té res a veure amb l’humor que feia un gran referent com és en Joan Capri. I els dos eren catalans i feien humor català. Com som els catalans? Jo no ho sé. El què sí que sé és que hi ha una diversitat i una pluralitat molt bèstia. Amb ‘El Foraster’ he pogut corroborar que som molt diferents i que això ens proporciona una riquesa molt ‘xula’. Fins i tot dialectalment parlant, és clar.

7.- Duus un ritme frenètic amb ‘El Foraster’. Què és el què més t’engresca i el què et dóna més energia per no parar?

La incertesa, l’atzar. Tu arribes a un poble petit i duus molt poques coses produïdes. Arribes allà, aparques, passa una senyora pel costat, l’entrevistes i és ella la qui et diu a qui has d’anar a veure just després. Això és molt ‘xulo’ perquè vol dir que has d’estar a un lloc en el moment oportú. Moltes vegades penses en les històries i persones interessants que segurament has deixat escapar per temes d’atzar. Però vaja, això és viatjar. ‘El Foraster’ és l’aventura de viatjar amb un ingredient molt interessant: el motiu del viatge és conèixer gent. Gent que t’explica coses seves, que et fan riure o que et fan saltar les llàgrimes. I això és el què et mou i el què et fa pensar: “-Vinga, anem a conèixer un altre poble!”.

8.- Quin Quim veiem a “El Forester”? El Quim al natural o veiem el Quim treballant?

Jo crec que és de les coses que he fet en les que intento actuar amb més naturalitat però no oblidem que estic fent ‘tele’, que estic treballant. A mi em passa un fenomen molt curiós i és que amb ‘El Foraster’ hem viscut moments en els què l’equip s’ha emocionat però jo en aquell moment no. En canvi, quan ho veig a la sala de muntatge sí que m’emociono. Això vol dir que quan estic treballant no sóc jo només. Sí que és cert que buscàvem la meva naturalitat per entrar als pobles sent foraster però, a la vegada, sent un d’ells. De fet, els protagonistes i els guionistes són ells. Jo només faig de mèdium perquè les seves històries puguin arribar a l’espectador.

9.- A banda d’’El Foraster’, també tens en gira l’obra teatral ‘Temps’. Què ens explica?

Volia parlar del què està passant amb la corrupció política, amb els bancs… I ho vaig fer inventant-me un personatge a qui li han dit que només li queda una hora i mitja de vida. I que, per tant, té una hora i mitja per dir el què vulgui. Se li està acabant el temps. Fins i tot a l’escenari hi ha un cronòmetre. És algú que veu que se li esmuny el temps de les mans i que ho ha d’aprofitar. Hi ha moments de valentia, durs, de crítica, també hi ha por. És una tragicomèdia antiteatral perquè, abans de que comenci, tothom ja sap com acabarà. No hi ha gir. Una obra que compta, a més, amb la direcció del gran Ramon Fontserè.

10.- Tu vius un bon moment televisiu i teatral però com tenim la cultura a Catalunya?

La tenim tocada per aquest estat general de crisi econòmica. Malauradament, a la cultura se li ha donat un tracte molt banal. Hem hagut de sentir allò de: “-Hi ha coses més importants que la cultura”. Aquesta demagògia de dir “- Si tanquem el teatre del poble no passa res perquè, tothom entendrà”. Aquesta demagògia és una cosa que realment crec que la cultura d’aquest país no es mereix. Si darrera dels qui administren la cultura hi ha passió i vocació saben perfectament que no podem caure en aquesta demagògia barata. Saben que la cultura és molt important ja que genera debat i diversitat d’opinió i que una societat està viva en tant que la seva cultura està viva.


Notice: ob_end_flush(): failed to send buffer of zlib output compression (1) in /home/diariwin/public_html/temporada4/wp-includes/functions.php on line 4344

Notice: ob_end_flush(): failed to send buffer of zlib output compression (1) in /home/diariwin/public_html/temporada4/wp-includes/functions.php on line 4344