Marta Bach (Mataró, 1993) és jugadora de l’equip de waterpolo femení del Centre Natació Mataró i jugadora de la selecció espanyola que va guanyar la plata als Jocs Olímpics del 2012. Va obtenir l’or al Campionat del Món Júnior de Trieste 2011 i també l’or al Campionat del món de natació Barcelona 2013. La jove esportista és també estudiant de Farmàcia. El seu proper gran objectiu és guanyar medalla als Jocs Olímpics de Rio de Janeiro 2016.

“Abans tot era primer pels nois. Ara ha canviat una mica”

Per Georgina Altarriba/ACPG

1.- Or al Campionat del Món Júnior de Trieste 2011, plata als Jocs Olímpics de Londres 2012 i or al Campionat del Món de Barcelona 2013. Les medalles d’or dels mundials tenen el mateix valor que la plata olímpica? Com ho has viscut?

Són tres moments potser molt diferents. L’or del mundial Júnior arriba després d’un mundial absolut que va anar molt malament i, a part, arriba en un grup que duu molts anys treballant, després d’una preparació molt llarga, després d’haver treballat molt dur. Per això jo el trobo com una recompensa de molts anys de preparació d’un equip, de fet d’una generació. La plata olímpica? Bé, és que més que la plata són els Jocs, en conjunt. És el somni de qualsevol esportista i jo encara no en sóc del tot conscient d’això: ni de la importància que tenen els Jocs Olímpics ni de la importància que té la medalla. I després el mundial, un or i a casa… és que jo crec que millor no hauria pogut ser.

2.- I quin és el record més emocionant d’aquests tres grans moments de la teva carrera esportiva?

Record emocionant… (fa una pausa pensativa) …del mundial Júnior els tres últims partits –quarts, semifinals i final- van ser d’infart. Van ser uns moments súper ‘wais’ amb l’equip. De la plata olímpica em quedo potser amb les semifinals de les Olimpíades perquè vam gaudir molt totes com equip, ens ho vam passar genial i també perquè tenia la meva mare, els meus tiets i el meu germà allà. I l’or mundial em quedo amb el moment de sortir a la presentació i trobar-me amb les quatre mil persones –no sé les que hi havia- i veure que tothom estava amb nosaltres. Era la gent de casa i sabia que tenia tota la família a la grada. Aquell moment va ser… vaja, preciós.

3.- A Londres van guanyar les noies dels Estats Units. Allà tenen una millor preparació i instal•lacions? O no us podeu queixar amb el nivell que teniu aquí?

A veure, la preparació la deuen tenir millor perquè els recursos deuen ser molt milors, n’estic segura. Nosaltres econòmicament també notem la crisi. Està clar que a l’esport també ens afecta i potser de dos mesos i mig que podríem fer de preparació n’estem fent un o un mig. Tant debò poguéssim tenir més temps. Pel què fa a les instal•lacions no ens podem queixar perquè les del C.A.R. (Centre d’Alt Rendiment) la veritat és que estan molt bé. I ara a veure si de mica en mica la cosa va una mica millor… ara que el waterpolo femení s’està fent més popular i que la gent ens comença a escoltar sembla que les coses van millor, la veritat.

4.- Sou un esport minoritari però als mundials i, sobretot als Jocs, el públic es multiplica i passeu a jugar davant de milers de persones. Com viviu aquesta nova experiència? Com ho vareu viure, per exemple, a Londres?

La veritat és el nostre entrenador –Miki Oca- ens va preparar molt. Als Jocs, i va haver un moment en què abans de començar la competició ens porta a la piscina, la piscina buida, i ens diu: “Tanqueu els ulls i imagineu-vos que està plena i la sensació que us vingui guardeu-vos-la perquè és amb el què us trobareu demà en el moment de sortir”.

5.- La premsa i el públic us prenen amb la mateixa seriositat amb què es pren els equips masculins? Hi ha discriminació entre el waterpolo masculí i el femení?

Sí, a veure és així, la veritat. Estem a un esport minoritari i a sobre som les femenines. O sigui que som el més últim. Sí que és veritat que han canviat una mica les coses i que ara ens fan una mica més de cas. Abans tot era primer pels nois i després per nosaltres. Ara ha canviat una mica. No del tot però ha canviat. Però vaja és que clar després d’una plata olímpica i d’un or mundial ha de canviar. Molta gent ens pregunta “Com podeu fer waterpolo sense cobrar res? No, és que sempre ha estat així. Sempre ho hem viscut així i ens hem educat així. Clar que fa ràbia però intentarem canviar-ho. Ho estem intentant.

6.- Quins són els valors que creus que us han fet campiones?

Està clar que és equip. Sempre el grup. La unió del grup és molt important. Nosaltres si hi hem arribat on hem arribat és gràcies també a això. Al dia a dia, tenir molta il•lusió i constància i trobar molt suport en les teves companyes. És un factor molt important perquè potser tens un dia que penses que ja no vols entrenar més, que estàs fins el monyo de tot però llavors arribes a l’entrenament i et trobes amb una companya que aquell dia està bé. I així ens compensem totes i per això anem tan endavant i podem arribar tan lluny”.

7.- Tan a l’equip del Centre Natació Mataró com a l’equip de la selecció espanyola sou noies molt joves amb grans responsabilitats i objectius màxims. Quan Com es gestiona l’ambició en el món de la competició?

Tenim la sort que tenim un entrenador que ha viscut tot això i ell sap què és ‘fotre-se-la’ com aquell qui diu i en això ell ens marca molt. Sempre ens diu: “Si molt bé, hem fet un pas endavant però… peus a terra!”.

8.- Et vas conèixer amb la teva companya d’equip a la selecció espanyola, Roser Tarragó, a la colla castellera de Mataró, els Capgrossos. Què vareu aprendre a la colla que heu pogut aplicar al waterpolo?

Cada cop ens adonem que més perquè llavors érem molt petites i no n’érem gaire conscients però moltes coses varem aprendre. La importància del treball en grup, per exemple. Amb els castellers o treballes en equip o no surt aquell castell que tu vols. L’esforç. L’esforç en la colla és un valor clau. L’anar pas a pas. Els Capgrossos diuen:: “Pas a pas i pis a pis”. Aprendre a anar de mica en mica i anar fent d’esglaonet en esglaonet. La veritat és que moltes coses de l’equip nosaltres les relacionem amb els Capgrossos.

9.- És necessari aquest esperit d’equip que tant bé descrius per tirar endavant en qualsevol faceta de la vida ?

Sí. És el punt d’inflexió per a poder aconseguir una cosa. Sense l’equip nosaltres no hauríem arribat tan lluny. Dins d’un equip, quan algú vol anar sol la balança ja es desequilibra i ja comença a anar malament. A la que cau una cau una altra i al final caiem totes i les coses comencen a anar malament. La unió i l’equip és el que et portarà als èxits.

10.- Ja has fet molta feina i has obtingut grans èxits. Com es presenten els propers objectius? Quins són?

Proper objectiu ara a nivell de selecció és l’europeu que tenim aquest estiu, a nivell europeu amb aquest grup de jugadores no hem fet res però intentarem estar allà dalt. Els europeus són complicats, hi ha molt nivell. L’objectiu més llunyà són els Jocs de Rio i pel què fa al tema club arriba al més alt i intentar plantar-li cara al Club Natació Sabadell.