La bandera de Síria. (Foto: wikipedia.org)
Fa un any que Síria, una república de l’Orient Mitjà, és un camp de batalla des que gran part de la població s’aixecà contra el règim totalitari de Baixar al-Assad.
El país viu enmig del caos i gairebé cada dia hi ha sagnants enfrontaments entre els dos bàndols de la guerra: els rebels i les tropes de l’exèrcit que defensen el poder.
Com a conseqüència de la revolta ja han perdut la vida unes 8.500 persones (entre elles alguns periodistes) i les manifestacions contra el règim són reprimides amb trets, bombes, gasos lacrimògens i detencions. Les imatges de matances contra la població civil impacten tot sovint als espectadors que seguim la batalla pels informatius.
Malauradament no sembla que el conflicte estigui arribant al seu final, com ha passat en altres territoris que han viscut la “primavera àrab” (alçaments per la democràcia), com ara Egipte, Tunísia o Líbia. La comunitat internacional tampoc s’està mobilitzant per frenar la violència dels homes d’Al-Assad.
La guerra de Síria també té una explicació religiosa. El president pertany a la comunitat alauita, una branca de l’islam xiïta, poderosa però molt minoritària al país, on la majoria de gent són musulmans sunnites. Sigui com sigui, els abusos del règim han d’acabar per donar pas a una Síria lliure.
