Formar-se o morir laboralment

VII Trobada de Col·legis Professionals de Catalunya

I Trobada d’Aedipe Catalunya

Per setena vegada el Saló Futura, la fira dels màsters i postgraus de Fira de Barcelona, va acollir ahir la jornada de Món Empresarial. Sota el lema “Més formació, més treball”, els ponents van dialogar amb l’auditori sobre el grau d’ocupabilitat de la formació a Catalunya, per concloure que la formació contínua és la clau que permet a la persona adaptar-se als nous entorns laborals.

Treball, treball, treball. Això és el més important que volen sentir els estudiants que s’apropen al Saló Futura. Només triaran aquells postgraus i màsters que els garanteixin un primer contacte o una reinserció en el món laboral. Però, realment dóna feina la formació? Aquesta pregunta és la que han intentat respondre els experts i el públic assistent a la setena jornada de Món Empresarial, celebrada ahir divendres 14 de març al pabelló 5 del recinte firal de Montjuïc.

Si ens fixem en les dades objectives, com va fer el secretari general del Servei d’Ocupació i relacions laborals de la Generalitat de Catalunya, Joan Aregio i Navarro, tenir un grau universitari, un màster o un postgrau és una garantia de trobar feina. L’atur juvenil és inferior entre els que tenen alguna d’aquestes titulacions.

Qui va treure l’orgull en aquest aspecte va ser el rector de la Universitat de Vic, Jordi Montañà, primer ponent de les jornades. Segons una enquesta interna recent, només el 6% de les persones que ha cursat alguna titulació a la UVic es troba actualment en situació d’atur. Una dada que, va afegir, no és casual. Sinó que és fruit dels esforços de la institució per conciliar el món acadèmic amb el de l’empresa.

Empresa-Universitat, el matrimoni de l’ocupació

Les beques Sí-Sí són un exemple de la feina que desenvolupa la Universitat de Vic en aquest sentit. L’any 2012 van impulsar unes beques amb la indústria alimentària d’Osona per donar sortida al Grau en Tecnologia i Gestió Alimentària, una formació que no gaudia d’una forta demanda per part dels estudiants. Gràcies a aquestes beca, estudiants de primer curs de Grau poden beneficiar-se de pràctiques remunerades durant els quatre anys que duren els seus estudis. L’èxit de la iniciativa ha sigut total. Només una persona, del total de becats, ha rescindit la relació laboral amb l’empresa un cop finalitzats els estudis, segons Montañà. A més, cada vegada hi ha més empreses que demanden la inclusió en aquest programa.

I també, des del curs 2013-2014, la UVIC ofereix mòduls formatius per a proveïr de professionals a la indústria càrnia, gràcies a un conveni signat amb l’Ajuntament d’Olot.

Però, tot i els esforços d’aquesta universitat per adaptar-se a les noves demandes laborals, encara hi ha una esquerda molt gran entre els requisits de les empreses i els professionals que formen el sistema educatiu català. Va fer palès aquest sentiment el president de la delegació catalana de la “Asociación Española de Dirección y Desarrollo de Personas” (Aedipe) i Director de RRHH d’Asepeyo, Ricardo Alfaro, segon i darrer ponent de les jornades.

En aquest sentit, va demanar una adequació de l’oferta formativa a les necessitats reals del mercat laboral català. I va precisar més formació professional en els sectors del turisme i la indústria manufacturera, els dos mercats més dinàmics de l’economia catalana.

Grans empreses VS Petites empreses. La formació marca la diferència

Pel president d’Aedipe Catalunya existeixen dos tipus d’empreses: les grans empreses i les petites. Però a diferència del que pugui semblar, per a ell les primeres no necessàriament han de ser les que tenen un major nombre de treballadors. Segons Alfaro, les grans empreses són aquelles que tenen la formació dels seus treballadors en el centre de la seva estratègia.

Aquelles empreses que per a ell marquen la diferència avui en dia són aquelles que practiquen la formació dual. Aquelles que donen feina als seus treballadors però que també els reciclen i els formen en nous coneixements. De Catalunya Ricardo Alfaro destaca Seat i Nestlé, dues empreses que creuen que la formació dels seus treballadors és un valor.

Però no només suposa un avantatge per aquestes empreses, sinó per a tot l’ecosistema de companyies que deriven d’aquestes grans corporacions. Alfaro va assegurar que indirectament, la formació dual actua com un motor d’innovació de la resta d’empreses depenents.

Catalunya no es pot permetre 140.000 Ni-Ni

Durant la seva intervenció, el director de RRHH d’Asepeyo va voler animar el posterior debat de les jornades amb una sèrie de valoracions al voltant de la situació actual de la societat catalana.

Va lamentar, en aquest sentit, que les persones que ni estudien ni treballen, els coneguts com a Ni-Ni, ja siguin a Catalunya 140.000. I va exclamar que el país no es pot permetre una generació perduda.

Gran part d’aquesta culpa es troba, per Alfaro, en el desprestigi que durant anys se li ha donat a la formació professional: “El que val val i el que no a FP”. Amb aquestes paraules va criticar la infravaloració dels estudis de formació professional. Una situació que a Alemanya, va afegir, no passa. I tornant a parlar de la Seat, va recordar que l’actual vicepresident de la delegació espanyola, Ramon Paredes Sánchez Collado, ve de formació professional. Un fet molt inusual en l’organigrama de les empreses d’aquest país amb major nombre de treballadors.

Fuga de talent i desmotivació

Ricardo Alfaro també va insistir que cal casar la formació que donen les universitats als seus estudiants amb els requisits que demanden les empreses. En aquest sentit va visualitzar una societat amb uns treballadors que desenvolupen feines per sota de la seva formació. Una situació que per Alfaro genera desmotivació i fuita de cervells.

Dos problemes de la societat catalana que per Ricardo Alfaro portaran cua en els propers anys, si no es posa remei. Per una banda, hi ha gent que amaga els estudis del seu currículum i, per una altra, persones que decideixen marxar a treballar fora després de formar-se aquí. “No podem finançar el sistema educatiu alemany”, va advertir Alfaro en la seva ponència.

En el torn de preguntes, l’auditori va mostrar la seva preocupació, principalment, per l’impacte de l’anomenada “titulitis” (títols de prestigi que es posen de moda), per la definició integral del concepte de formació global, per l’augment d’ofertes laborals amb una excessiva demanda de competències i per saber quins sectors seran els que trauran el país de la crisi.

A banda d’això, el col·loqui ha generat una reivindicació del paper de la formació com a via de desenvolupament personal.

La cloenda de l’acte va córrer a càrrec de Claudi Alsina, el Secretari del Consell Interuniversitari de Catalunya, qui va lamentar dues males notícies: la primera, la rigidesa del sistema de formació universitari espanyol, amb graus de quatre anys de durada per norma, en contraposició amb la flexibilitat del sistema europeu, amb graus de més curta durada per afavorir l’especialització mitjançant màsters i postgraus; i la segona, la LOMCE, que pel que fa a la formació professional connecta, segons Alsina, amb el segle XIX.

Les bones notícies les troba el secretari en el sistema universitari català, que destaca per tenir dotze universitats “molt potents” i “amb molta preocupació per la ocupabilitat”. Un panorama que el fa sentir optimista i li fa permetre animar a deixar de banda la metàfora de la llum al final del túnel i a canviar-la per la de l’aviació. És a dir, a mirar els nous horitzons que veiem si mirem de volar cap amunt.

Leave a comment

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *