Nil Cardoner (Girona, 1999), com molts sabeu, és el Roc de “Polseres Vermelles”, però al marge d’això ha fet d’actor als Pastorets; amb el Joan Oller a l’obra de teatre “Coral romput” i a una d’amateur amb el Martí Pere Ferrer. Va ser el protagonista de la pel·lícula “Fènix 11/23”.
“No ens hem d’oblidar que no podem passar per alt els nens amb càncer”
1.- Com va començar la teva història amb “Polseres Vermelles”?
Vaig fer varis càstings i a partir del quart ja van tenir prou clar que faria de Roc. A partir d’aquí vaig fer proves de maquillatge, de vestuari i em van posar a conviure en una casa amb la resta d’actors per conèixe’ns.
2.- Què has après d’estar en contacte amb els altres “Polseres”?
Bé, quan estàs en contacte amb la gent sempre aprens coses noves. De tots he après moltes coses. Per exemple, jo abans era molt tímid. En canvi ara ja no en sóc gens!
3.- Això t’ha facilitat tenir més amics?
No, ara en tinc menys! Quan ets petit, tothom és amic teu, però amb el temps vas seleccionant les persones. I sobretot el fet de ser actor de “Polseres Vermelles” m’ha fet ser més previsor a l’hora de fer amics. D’entrada tinc el dubte de si aquella persona va amb mi perquè surto a la tele o perquè realment vol ser amiga meva. I el que em fa dubtar més de les seves intencions és sobretot si no s’enfada mai amb mi.
4.- Sou amics a la vida real el grup de “Polseres Vermelles”?
Sí, tot i que al principi pensava que l’amistat que pogués tenir amb els de la sèrie seria més irreal i obligada. Però el fet de conviure junts un estiu en una casa va fer que ens deixéssim anar i ens relacionéssim més com amics.
5.- Parla’ns una mica del Roc, el teu personatge a “Polseres Vermelles”.
És un personatge bastant neutre, però que aporta felicitat als “Polseres” i que vol, junt amb el Toni, que no es perdi el grup. És una mica el suport que tenen els personatges per fugir del mal rotllo.
Però a mi m’agradaria que tingués més alts i baixos i una història més complexa. Tot i això, estic molt content que hagin pensat en mi per fer aquesta sèrie i per interpretar aquest personatge. A més és un personatge que s’hi avé molt bé amb el Toni.
6.- Sí, el Toni, igual que el Roc, tenen la mateixa capacitat d’entrar als somnis…
Sí, encara que no ho sembli, és el que té més capacitat d’entendre i comprendre a la gent i donar positivitat a les coses. A més a més, tinc un especial “carinyo” amb l’actor que li dóna vida, el Marc Balaguer. Ens portem com a la sèrie! Tot i que amb l’Àlex també tinc bona relació i amb la Joana segueixo estant en contacte, encara que ara estigui a Londres. M’agrada molt parlar amb tots!
7.- El caràcter del Roc t’ha afectat a tu com a persona?
Me n’ha fet adonar de com era jo… I, tot i que sóc molt positiu i bastant semblant amb el Roc, amb el temps m’identifico menys amb el personatge. Ja no em veig com a Roc. Tot i que porto bé el meu personatge i no em fa res que la gent em reconegui pel carrer. Jo sempre dic que mentre em tractin amb respecte, no em fa res. Ara, quan em comencen a tractar com un objecte i a no ser educats, no m’agrada.
8.- Heu parlat alguna vegada entre els “Polseres” de formar alguna cosa junts?
Des del primer moment, vaig pensar que havíem de fer alguna cosa junts, però encara s’ha de trobar el què. Algun cop hem dit de passar un estiu tots plegats, al marge de la sèrie. Encara que de fet ja ho fem de vegades, sobretot alguns caps de setmana aïllats.
9.- Què és el que més t’ha agradat i el que menys t’ha agradat de “Polseres Vermelles”?
El que més m’ha agradat ha sigut conèixer a la gent que he conegut, tot l’equip de “Polseres Vermelles”. I el que menys m’ha agradat ha sigut que potser la sèrie no hagi sigut més representativa de la gent que pateix aquesta malaltia. No ens hem d’oblidar que la sèrie vol tenir presents els nens amb càncer i que no els podem passar per alt.
10.- Com et veus d’aquí uns anys?
A mi m’agradaria veure’m com a actor, escriptor o director. M’agradaria muntar una pel·lícula pròpia! Ara mateix, estic intentant fer un curtmetratge amb un amic que si el publico ja el podreu veure. M’encantaria fer un seqüela de “Polseres Vermelles”!
Mini test
Animal: els gossos i aquells micos petits
Esport: Futbol
Videojoc: FIFA
Llibre: Buf! M’agrada llegir, però quan veig tantes pàgines…
Però recomano “El niño del Pijama de Rayas”
Igor Szpakowski (Amsterdam, 1997) és actor. Un dels protagonistes del serial d’èxit de Televisió de Catalunya ”Polseres Vermelles” creat per Albert Espinosa i dirigit per Pau Freixa. En la primera temporada del serial, l’Igor fa el paper de Jordi, un nen de catorze anys que pateix l’amputació d’una cama i que entra a formar part del grup de “Polseres Vermelles” com a “segon líder”.
Actualment TV3 ja està emetent la segona temporada de “Polseres Vermelles” amb uns protagonistes que, després de dos anys, ja són en plena adolescència i on l’’Igor ha d’interpretar un Jordi més complex que ha d’afrontar nous problemes i que ha d’aprendre a seguir endavant.
Per Georgina Altarriba/ACPG
Fotos: J.Szpakowski
“Que tota la gent et conegui pel carrer, que et parin…arriba un moment que cansa”
1.- Com va començar la teva història a Polseres Vermelles?
Ara ja fa uns tres o quatre anys. En aquells moments jo estava a una agència però em vaig voler canviar a una altra. I va ser just quan m’acabava de canviar a l’agència nova que, al cap de res, em van trucar la Carolina, la meva representant, i em va dir “mira Igor tens un càsting a tal lloc, a tal hora i a tal dia” i jo hi vaig anar. Un cop al càsting vaig fer com unes cinc proves i a cadascuna d’elles vaig fer una seqüència amb un paper que ja duia estudiat. En aquell mateix càsting ja vaig conèixer l’Àlex (Monner), el Pau Freixas, i l’Albert Espinosa. I bé, sembla que els vaig agradar i em van agafar.
2.- Així que ja estaves apuntat a una agència perquè et volies dedicar a aquest món?
Sí. Jo abans estava a una altra agència que només em passava feines per a fer anuncis, algun curtmetratge i poca cosa més. Però jo volia fer coses més grans i em vaig canviar d’agència per estar la que estic ara, que és la que em va aconseguir el càsting de “Polseres”.
3.- Què és el millor de fer un paper com el de Jordi?
Aprens molt de qualsevol paper que facis. Amb tots els papers que interpretes sempre aprens molt. Però clar amb el Jordi aprens molt a manejar les situacions difícils o que t’incomoden. Ja que bé, el Jordi està en una situació incòmode i, per tant, jo personalment fent de Jordi he après a sortir de tot tipus de situacions incòmodes que em puguin passar, saps?
En aquesta segona temporada, el Jordi el que no vol és veure els “Polseres”. Està apartat, ha fet una nova vida i no vol saber res dels “Polseres”. I de cop es troba amb la situació incòmode d’haver de tornar a l’hospital a fer-se una proves. Llavors, a més, allà es troba el Lleó, el pega…
Així que, en resum, a la primera temporada vaig aprendre a ser un bon noi, perquè el Jordi era molt bon noi, i a la segona temporada he après que s’ha de lluitar, que s’ha de seguir endavant.
4.- I el pitjor?
El pitjor? Bé, fer-se el coix durant tota la gravació de la sèrie (riu). És que haver d’anar amb la cama recta tota l’estona fa que al final t’agafin rampes. Això i les escenes més difícils… no m’agraden massa… però vaja, s’ha de fer.
5.- Com va anar la primera temporada? Com vareu viure l’èxit?
Doncs no ens l’esperàvem. Jo gravava la primera temporada pensant “ai que bé estic fent una sèrie i sortirà per TV3” i ja està. Però clar, quan vam saber que tenia tant èxit i que hi havia tants seguidors no ens ho creiem.
6.- I tu, personalment, com ho vas viure?
Que tota la gent et conegui pel carrer, que et parin… Quan va començar a passar, allò era molt nou per mi. Al principi, clar, t’agrada i et fa sentir bé, et sents bé. Però després ja… després d’un temps… quan t’ho segueixen fent… clar, arriba un moment que cansa. Bé, no és que cansi però vaja, que ja no li trobes la gràcia.
7.- Com va aquesta segona temporada? Quines diferències veus amb la primera?
La primera temporada era més tot un grup d’amics que encara no estaven a l’adolescència i que s’ho passaven bé a l’hospital. I clar, allò no era del tot la realitat.
I el què té la segona temporada és que és més realista. I al ser-ho és més drama, fa més pena. Aquesta segona temporada és més sobre l’etapa adolescent i és molt més realista.
8.- Us van advertir sobre la duresa de la segona temporada?
Doncs sí, ja ens ho van dir. De fet, això quan gravàvem la primera temporada ja ens ho comentaven. Ens deien que la segona temporada seria més dura i que els personatges tindrien molt més misteri.
9.- Perquè creus que la sèrie enganxa tant als adolescents?
Perquè jo crec que se senten identificats amb els personatges. Jo crec que el grup dels “Polseres” que està a l’hospital podria ser un grup qualsevol que està a fora de l’hospital, no? Així que sí, jo crec que les persones que segueixen la sèrie es poden sentir identificades amb els problemes i amb les relacions que tenen els seus protagonistes.
10.- Com continuarà la teva història com a actor? Has pensat estudiar art dramàtic?
El meu futur… bé… de moment aquest estiu aniré a Sant Francisco a estudiar anglès i, si pot ser, interpretació també i després, tornant aquí, espero fer algun projecte. Espero que pugui fer alguna cosa xula… Una peli…
